¿Per què entre Iglesias i Errejón no hi ha "mitja tonteria"?

La pau forçosa entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón la va teixir un emissari, amic de tots dos, que va volar des de Bolívia a Madrid per evitar que la disputa entre «els compañeritos» acabés arruïnant el projecte de canvi a Espanya que altres líders internacionals observen amb il·lusió. Errejón havia perdut el congrés de Vistalegre 2 per motius que donen per a una tesi doctoral, però en qualsevol cas les negociacions es van tancar amb un compromís: ell seria el candidat de Podem a la Comunitat de Madrid el 2019 i sota la seva direcció quedaria el partit regional.

A canvi, es va iniciar una purga de la família errejonista que va acabar amb desenes de persones expulsades amb fórmules de dubtosa legalitat, i qui va ser el número dos va perdre els seus càrrecs com a portaveu al Congrés i secretari polític. La promesa d’aspirar a la candidatura a Madrid va ser per als errejonistes com Kamchatka, l’últim tros de terra on resistir fins que arribessin les eleccions del 2019. Sabien que amb el podemisme en hores baixes, els resultats dels comicis serien decisius per a les legislatives del 2020.

A Madrid es juguen què és Podem i el control del partit a la regió, perquè tots dos saben que, si es guanya aquesta plaça, la més rellevant de la disputa del 2019, la finestra d’oportunitat al canvi a la resta d’Espanya es pot mantenir oberta. Si hi ha alguna possibilitat que aquesta escletxa, que van somiar el 2014, no es tanqui, es diu Madrid. I depèn també de Manuela Carmena, l’alcaldessa, però aquesta és una altra història en paral·lel.

Iglesias no es pot permetre prescindir d’Errejón com a candidat. I Errejón no serà candidat sense el suport d’Iglesias. Aquest pacte està ara a punt de trencar-se, malgrat que per a tots dos seria una catàstrofe.

¿Per què es pot trencar? Per les llistes. Les negociacions estan en via morta perquè no hi ha acord en el repartiment de quotes. Ara bé, aquest repartiment va més enllà de la concessió d’escons per als seus respectius afins. El que batega de fons és qui controla el cor del partit, perquè qui el domini podria imposar el rumb polític d’un Podem que segueix vivint entre dues tesis: competir amb el PSOE de forma virtuosa per eixamplar la base de les forces progressistes (proposta d’Errejón) o encasellar-se en l’essencialisme obsessionat per superar Pedro Sánchez (visió d’Iglesias).

Ara l’aparell proposa a Errejón que concorri amb urgència a les primàries i que les llistes es votin més endavant. Això, que mai ha passat abans a Podem, implica que Errejón acceptaria un càrrec sense poder real, i que es convertiria en un simple esquer electoral, en un ostatge, al servei de l’oficialisme. Iglesias podria imposar després una llista de majoria pablista, ja que controla els òrgans decisius. Ben aviat: el que no pacti ara Errejón, després no ho aconseguirà.

Notícies relacionades

Iglesias a Errejón: "Ni mitja tonteria"

El 'cas Cifuentes' precipita el nomenament d'Errejón

Ell ho sap prou i per això va llançar la seva advertència dijous: no serà candidat si no hi ha acord sobre les llistes. Vol totes les famílies juntes –més IU–, però tenir majoria, com li hauria promès Iglesias fa un any. El líder es va enfurir: «Ni mitja tonteria», li va dir.

Tots dos saben que no és mitja tonteria el que s’hi juguen. Iglesias necessita la victòria d’Errejón i al mateix temps l’espanta: la vol com a trampolí per al 2020, però el neguiteja que el seu rival intern guanyi poder, més encara quan ell s’enfonsa en la valoració de l’opinió pública. Errejón no està disposat a cedir. Iglesias no té cap altre candidat.