Pablo Llarena, president

La majoria dels magistrats de la Sala Segona del Tribunal Suprem no es rendeixen. I Pablo Llarena, encara menys. Consideren que la decisió del Tribunal Territorial de Schles­wig-Holstein de vetar l’entrega de Carles Puigdemont per un presumpte delicte de rebel·lió és una decisió inadmissible derivada d’una mala entesa del propòsit col·laboratiu de l’ordre de detenció i entrega europea que ha de ser interpretada d’acord amb els criteris de flexibilitat que ha establert el Tribunal de la Unió Europea (UE) a Luxemburg. El màxim òrgan jurisdiccional espanyol hi presentarà batalla jurídica. Fins on sigui possible, passant per plantejar una qüestió prejudicial davant la justícia de la Unió abans d’acceptar l’entrega de l’expresident de la Generalitat només per malversació –si els jutges alemanys entenen que procedeix– fins a arribar a rebutjar-la rotundament. Està en joc –i així ho expliciten els togats– la sobirania d’un dels poders de l’Estat espanyol –el judicial– que no pot ser coartat per cap altra instància per enjudiciar el que s’estima que és –en termes kelsenians– un cop d’Estat perpetrat per l’independentisme els dies 6 i 7 de setembre i l’1 d’octubre del 2017. 

Al Tribunal Suprem es valora, com en moltes altres instàncies, que el Govern de Mariano Rajoy ha fracassat no només en l’aspecte operatiu i policial amb el desastre de l’1 d’octubre, sinó també en el terreny polític amb la judicialització de la crisi catalana sense acompanyament del remei d’accions polítiques. I no només això: molts magistrats estan convençuts que l’Executiu ha perdut –potser perquè no l’ha lliurat– la batalla de l’opinió pública i publicada en l’àmbit internacional. També en l’intern. Cada dia són més els que amplien l’espectre del fracàs governamental al nivell domèstic.

UN TERRENY IMPRACTICABLE

En altres paraules: creix la sensació que l’immobilisme, la inacció i el mal càlcul de Rajoy han portat la situació catalana a un terreny impracticable. Les responsabilitats polítiques –òbviament no les penals– del que passa a Catalunya estan repartides entre la temeritat segurament delictiva dels dirigents independentistes i la incúria política del Govern. Que està pràcticament desarborat per la concurrència de crisis diverses. I fonamentalment de dues: la que provoca els casos de corrupció –l’últim, el de Cristina Cifuentes, corrupció cívica i ètica– i la de confiança perquè la ciutadania no reconeix la bondat de la seva gestió econòmica.  A tot això s’hi ha d’afegir que els Pressupostos Generals de l’Estat segueixen en suspens per la crisi catalana, que és el nus gordià de la política espanyola, encara que el PNB no s’unirà  a l’oposició en l’esmena a la totalitat dels comptes públics. L’únic poder estatal que respon a ple rendiment (el legislatiu està paralitzat), és el judicial, al qual el Govern ha redirigit la gestió última del problema independentista. Els jutges estan complint amb la seva obligació, encara que són conscients –el mateix passa al Tribunal Constitucional (TC)– que assumeixen una quota de responsabilitat que no els correspon perquè una bona part del problema a Catalunya és de naturalesa política. O ho era si el Govern hagués implementat abans dues mesures: el diàleg i, subsidiàriament, l’aplicació del 155 molt abans del 27 d’octubre, quan ja s’havien consumat fets que, imparablement, comportaven responsabilitats de caràcter penal.

IRRESPONSABILITAT ESCANDALOSA 

Notícies relacionades

Rajoy avisa Torrent que la querella a Llarena pot constituir malversació

Un xoc i moltes espines

Rajoy és un especialista a tirar pilotes fora. I ho ha fet tant que ha acabat per perdre, fins i tot, els atributs que són propis del Govern. Ni ell ni el seu Gabinet tenen cap marge de maniobra en els problemes que concerneixen el país, siguin de la naturalesa que siguin. El fracàs governamental ho és en tots els fronts i l’única referència de poder real, efectiu i eficient, és la Sala Segona del Tribunal Suprem, a més dels jutges i altres tribunals. I en el contrast de legalitat constitucional, el TC. El president ha buidat de facultats el Govern en una estratègia d’irresponsabilitat verdaderament escandalosa. D’aquí ve que s’hagi perdut la batalla de l’opinió pública exterior i interior i que, fins i tot a Alemanya, sorgeixin veus que aconsellin la «mediació» de la UE entre l’independentisme català i l’Estat. L’independentisme ha fet molt de mal al país no tant per les seves habilitats com per la incompareixença del Govern per evitar-lo i, en el seu cas, reparar-lo. No hi ha confiança ja en la possibilitat que el poder executiu pugui posar remei al desastre polític, però sí en la possibilitat que el Constitucional sigui una tanca de defensa de la Carta Magna, i que els tribunals, significativament la Sala Segona del Suprem, gestionin jurídicament la crisi i facin un enjudiciament efectiu de responsabilitats que tingui dos propòsits: el sancionador i el dissuasiu. I que les sentències que es dictin estableixin un precedent infranquejable a noves aventures segregacionistes.

«SEU VACANT»

No elevem l’anècdota a categoria, però en un cercle intel·lectual restringit de Madrid, discret però molt influent, una persona d’enorme rellevància social i política va sentenciar que «a Espanya tenim, sí, un president, però no és el del Govern, i es diu Pablo Llarena». Els assistents –pocs i escollits– van esbossar un somriure però cap va contradir l’afirmació. Va ser dijous passat, quan es va conèixer que el magistrat del Suprem havia denegat per segona vegada l’excarceració de Jordi Sànchez per ser investit president de la Generalitat. Que segueix «seu vacant». Si s’interposa, com ha acordat la Mesa del Parlament, a instància dels separatistes, una querella criminal per prevaricació contra l’instructor del cas del procés, Llarena augmentarà la seva dimensió referencial per a molts milions d’espanyols.