Cristina Cifuentes, víctima de la seva pròpia medicina

«Corrupció zero. Aixecar alfombres. Regenerar la vida política peti qui peti». Aquest ha sigut el lema que va impulsar Cristina Cifuentes (Madrid, 1964) fins a la presidència de la Comunitat de Madrid i que la pot fer caure si no pot demostrar, amb més proves de les aportades a l’Assemblea, que va obtenir un màster en Dret Autonòmic, sense tracte de favor, el 2012, any en què va ser designada delegada del Govern a Madrid.

Llicenciada en Dret i tècnic superior de la Universitat Complutense, es va afiliar a Aliança Popular amb 16 anys i als 27 va començar a exercir càrrecs al PP de Madrid i a l’Assemblea. Malgrat això, sempre ha al·legat desconèixer les variades corrupteles que s’investiguen en els àmbits regional o nacional, amb l’argument que mai ha estat vinculada a les campanyes o a la tresoreria.

El juny del 2012 va ser elegida delegada del Govern i des d’aquest càrrec, a poc a poc, es va anar forjant l’ascens a base de mantenir mà dura amb els manifestants –que en aquells anys expressaven el seu malestar a través de les Marxes de la Dignitat, hereves del 15-M– i mitjançant la utilització dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, on fins ara s’ha mogut com peix a l’aigua, utilitzant-los com a trampolí.

A més dels seus mèrits propis, també la va ajudar a pujar esglaons que els que havien ostentat fins llavors les regnes de la Comunitat i del PP de Madrid, Esperanza Aguirre i els seus homes forts, Francisco Granados i Ignacio González, començaven a caure en desgràcia.

Només la va apartar momentàniament de la política un accident de moto que va patir el 2013 i pel qual va estar a punt de morir dues vegades. Però va tornar amb més força i al «500 per cent». Una mostra és un quadro adquirit a Singapur que representa un guerrer que sempre va el primer, sense mirar enrere, i que ha decorat tots els seus despatxos oficials.

Agnòstica, republicana, amb cinc tatuatges, una casa de lloguer i comptes corrents bastant més semblants als de la mitjana dels ciutadans que els de molts dels seus companys de files, Cifuentes és un vers lliure al Partit Popular i mai ha tingut problemes per presumir precisament de tenir un discurs propi (sobretot en qüestions socials) i molt més sever que el de la direcció nacional de la seva organització amb la corrupció.

Coneixent aquesta trajectòria, va ser designada per Rajoy, amb Dolores de Cospedal com la seva principal valedora, com a candidata a la Comunitat el 2015, davant els dubtes que sorgien al voltant de González, llavors només pel seu polèmic àtic. Una investigació judicial deixaria en evidència que aquella casa era només la punta d’un iceberg.

Les primàries

Cifuentes va haver de fer tàndem en aquella cita amb la seva màxima rival interna, Aguirre, aspirant a l’alcaldia, i va poder retenir el govern regional amb el suport de Ciutadans en unes eleccions en què la segona, que va guanyar però no va governar, i molts altres dirigents regionals van caure pel precipici. És per això que, immediatament, va guanyar punts com a possible successora del president conservador, un càrrec que es diu que aspirava a conquistar a través de primàries, un sistema que va recolzar en l’últim congrés popular.

Just a l’arribar a la Comunitat va obrir una investigació interna i va denunciar irregularitats del Canal de Isabel II davant el jutge del cas Lezo. Pel camí es va trobar que va ser assenyalada en un parell d’informes de la Guàrdia Civil per una possible adjudicació irregular en els seus temps de vicepresidenta de l’Assemblea. Ja llavors va denunciar possible foc amic, tot i que el jutge, com a mínim de moment, no l’ha citat a declarar.

Notícies relacionades

Cifuentes s'atrinxera en el càrrec gràcies a l'oxigen de Cs

El tribunal del màster de Cifuentes no va existir: les professores no es van reunir mai per examinar el seu TFM

Els problemes van tornar a sorgir al febrer, quan Francisco Granados la va incriminar en un tribunal en el possible finançament irregular del PP, al·legant que tenia informació d’ella donada la seva presumpta relació sentimental amb Ignacio González. Però ella va reaccionar amb una querella a l’exsecretari regional i va seguir amb pas ferm, fins que el cas del màster se li va creuar pel camí.

I torna a recórrer a les querelles, ara contra periodistes, i clava una puntada de peu per endavant. El temps dirà si en surt airosa o serà un nou cadàver polític del PP.