Quinze anys de dossiers i espies en el PP de Madrid: del 'tamayazo' a Cifuentes

Els madrilenys celebren aquest dimecres la seva festa regional, però la recepció oficial d'aquest Dos de Maig serà poc alegre. La veritable protagonista de tots els grupets, la ja expresidenta Cristina Cifuentes, no hi serà. Va dimitir dimecres passat al publicar-se un vídeo que presumptament demostra que va robar en un hipermercat el 2011. Una gravació curosament guardada des de fa set anys i que formava part d'un dossier, un de tants, que amb més o menys proves han circulat per despatxos i redaccions els últims 15 anys. I ho han fet amb el coneixement, i de vegades complicitat (això com a mínim), de polítics madrilenys per enfrontar-se a altres col·legues, sovint del mateix partit. A aquest ordit d'interessos i maldats s'hi va sumar, a més, la trama d'espionatge que va néixer i va funcionar dins de la Comunitatd'Esperanza Aguirre, pagada amb fons públics, i que d'aquí uns mesos serà jutjada per un tribunal.

Mariano Rajoy va tenir ocasió de posar punt final a aquestes pràctiques fa nou anys, el febrer del 2009. El president va arribar a donar l'ordre d'investigar què passava. L'encàrrec va recaure en Dolores de Cospedal, que havia arribat a la secretaria general del PP feia uns mesos, però l'impuls regenerador va durar poc. Rajoy va manar aturar la missió 10 dies després que Cospedal comencés a recollir informació i interrogués els afectats.

Malgrat que un any abans havia fingit enfrontar-se a ell per liderar el partit en vigílies del congrés de València, el polític gallec va cedir davant d'Aguirre   i va arxivar la investigació interna a canvi que el PP madrileny obrís una comissió en l'Assemblea regional, que controlava amb majoria absoluta. Va aconseguir una investigació a la carta que va tancar al cap d'un mes, sense escoltar les víctimes, i que va concloure que no hi va haver espionatge sinó una campanya periodística contra Aguirre.

El cas de l'espionatge

En aquesta primera treva concedida a la ‘lideressa', el polític gallec va perdre l'oportunitat d'aixecar catifes, aclarir els espionatges madrilenys i posar fi als dossiers entorn del PP de Madrid que, ja des del 2003, amb el ‘tamayazo' (quan la fuga de dos diputats socialistes va provocar repetició d'eleccions i va donar l'oportunitat a Aguirre de guanyar en les urnes la presidència), corrien de mà en mà. Cifuentes és l'última víctima d'aquest sistema.

Gràcies a la premsa, el gener del 2009 es va saber que treballadors a sou de la Conselleria d'Interior (dirigida per Francisco Granados) havien fet seguiments a polítics amb qui la ‘lideressa' obertament no s'entenia gens bé ,‘lideressa' com Manuel Cobo (número dos del llavors alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón, gran enemic d'Aguirre) i l'exconseller Alfredo Prada. 

A aquests espionatges se n'hi van sumar aquells anys d'altres, realitzats a Colòmbia per detectius privats i que tenien com a protagonista Ignacio González, vicepresident de la ‘lideressa' en aquelles dates. González sempre va sospitar que darrere hi havia Granados (investigacions policials posteriors van apuntar al seu llavors amic, l'empresari David Marjaliza, com a possible pagador de la feina), i aquests treballs van donar lloc a un altre dossier en què es detallaven les seves hipoteques o els seus hipotètics negocis bruts amb  l'empresa pública d'aigües Canal d'Isabel IICanal d'Isabel II. 

Acumulació d'escàndols

Malgrat tot això, Rajoy va deixar la missió de neteja a Madrid a la mateixa Aguirre. Era el 2 de febrer del 2009 i la prioritat per al líder popular va passar a ser una altra: va esclatar la ‘rama Gürtel'. El 6 de febrer es va detenir Francisco Correa, l'empresari que va ser el cap de la xarxa.

El president va mantenir Aguirre al capdavant del partit regional fins i tot el 2012, quan ella va delegar la presidència de la Comunitat en el seu delfí, González. En aquell moment, Rajoy va tornar a cedir i li va permetre abandonar l'Executiu autonòmic i seguir en el PP. En aquest moment, Aguirre va tenir un trampolí per aspirar a l'alcaldia i poder per confeccionar les llistes a les autonòmiques el 2015. Per aquesta raó, ara, quan Génova busca en el grup popular un substitut de Cifuentes té dificultats no només pelcurrículum,  que el volen impecable, sinó també per l'elevat nombre d'aguirristes que ocupen escons.

Col·laboradors entre reixes

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Aguirre va continuar controlant el PP de Madrid fins fa dos anys, el febrer del 2016, quan va dimitir després que la Guàrdia Civil escorcollés la seu regional per possible finançament il·legal en l'‘operació Púnica', una trama que mesos abans havia portat a la presó Granados, abans un dels seus principals col·laboradors. Mesos després també va acabar rere els barrots González pel ‘cas Lezo'. 

Així, en pocs anys, alguns dels polítics que haurien d'haver estat investigats per Cospedal en aquella missió que Rajoy no va deixar que acabés han passat per la presó o han saltat de les seves posicions. L'últim episodi, Cifuentes. La ja expresidenta és diputada pel PP des del 1991 (amb 26 anys). Si durant gairebé tres dècades no va voler creure el que veia, ara ho està vivint sense creure-s'ho.