Pedro Sánchez, la victòria del 'Renascut'

El 1823, als boscos de Louisiana, el grup de paranyers que guiava l’explorador Hugh Glass pateix un atacd’indis arikara. Uns quants aconsegueixen escapar, però en la seva fugida Glass és atacat per un os grizzli, que el deixa greument ferit. Els seus companys, convençuts que està mortalment ferit, l’abandonen al bosc.No obstant, malgrat les ferides, Glass sobreviu i torna per venjar-se.

La seva epopeia, portada dues vegades al cinema, l’última amb Leonardo Di Caprio a ‘El renacido’,pot servir de metàfora per al recorregut polític de Sánchez. Tant és així, que la frase que un company diu al paranyer en la seva agonia es podria posar en boca de bona part de la cúpula del PSOE quan Sánchez es va plantar en el "no és no" a la investidura de Rajoy.

“¿A què t’estàs aferrant, Glass? Mira, seria millor que exhalessis el teu últim alè ara... per a tots nosaltres... Has sigut molt valent. Això és admirable. Però t’ho suplico. Ens mataràs tots”. 

‘Ferit’ en sengles derrotes electorals, ‘apunyalat’ pels seus companys i donat per mort després de la crisi que el va expulsar de la cúpula del PSOE l’octubre del 2016, el líder socialista ha tornat i aconsegueix, mitjançant una audaç moció de censura, assolir la presidència del Govern central.

Sánchez (Madrid, 1972) va arribar a ser secretari general del PSOE en un temps rècord. Quan va començar a sonar el seu nom, dins i fora del partit, es va suposar que era perquè volia entrar a l’Executiva federal. Sánchez era diputat, però havia aconseguit l’escó al Congrés de retruc. Dues vegades. Una per la sortida de Pedro Solbes i una altra per la de Cristina Narbona. No s’havia llaurat cap suport, no portava una cursa de fons al partit, només havia treballat com a fontaner a l’ombra de José Blanco. Però va aconseguir ser aixecat fins al punt més alt del PSOE el juliol del 2014 per la poderosa federació andalusa de Susana Díaz.

Mesos abans, la presidenta de la Junta s’havia fet il·lusions de rellevarAlfredo Pérez Rubalcaba i va fer el salt a Madrid. Tot estava preparat per enlairar-la. No obstant, Eduardo Madina va defensar les seves aspiracions i va demanar que l’elecció s’obrís als militants de manera directa. Díaz no es va atrevir a presentar-se i els seus companys andalusos també van creure que era millor que es quedés al Palau de Santa Justa per no danyar el partit en aquesta autonomia. La política andalusa va fer un pas enrere, però en comptes de cedir espai a Madina es va fixar en Sánchez, que va considerar més manejable que el polític basc. Díaz va posar en marxa l’operació amb l’ajuda dels barons de la Comunitat Valenciana, Madrid i Catalunya. Clarament van infravalorar el poder de Sánchez i la seva capacitat de resistència.

LES PRIMERES PULLES, ALS TRES MESOS

La relació es va començar a torçar molt aviat. Tot just tres mesos després d’ajudar-lo a ser elegit, la dirigent va començar a llançar-li les primeres pulles i qüestionar les seves opinions. Volia deixar clar que qui manava realment al PSOE era ella, una cosa que ell no tolerava. Ell era el secretari general i ell prenia les decisions: va decapitar Tomás Gómez a Madrid, va fitxar Irene Lozano d’UPD, va defensar tendir ponts amb Catalunya...

Sota el curt mandat de Sánchez (26 mesos), el partit va recuperar poder autonòmic, tot i que els resultats de les dues generals a les quals es va presentar contra Mariano Rajoy no el van acompanyar. Amb ell al capdavant, el PSOE ha obtingut els dos pitjors resultats de la història: 90 diputats al desembre i 85 al juny.

Díaz va voler firmar la sentència de Sánchez després de les eleccions de l’hivern passat i ella i els barons afins van valorar un congrés en aquell moment. El van ajornar perquè van pensar que abans tocava “pensar en Espanya”, una expressió que la política andalusa ha repetit aquests dies.  

GUANYAR TEMPS

Davant de l’envit, Sánchez va començar a posar en marxa la seva estratègia de guanyar temps. Després dels comicis de desembre i després que Mariano Rajoy declinés formar govern, va iniciar una negociació amb Ciutadans i Podem per aconseguir ser investit president. Va estar a prop d’aconseguir-ho. Una part de la formació morada encapçalada per Iñigo Errejón no veia malament l’abstenció per desbancar el PP de la Moncloa. No es va imposar. Les eleccions es van repetir i, malgrat perdre cinc escons, Sánchez va provar d’imposar el relat que Podem no havia aconseguit el 'sorpasso'. A més, es va plantar en el “no és no” a Rajoy malgrat una ferotge campanya de pressió política i mediàtica.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

En el funest cap de setmana de l’octubre del 2016, Sánchez va ser finalment desplaçat del lideratge del seu partit. No obstant, no es va rendir. Es va llançar a la carretera, a treballar la base local del seu partit. Pocs mesos més tard, el maig del 2017, Sánchez s’imposava al seu gran rival, Susana Díaz, en unes primàries socialistes que va guanyar de manera incontestable.

Sánchez es va mostrar un aliat fidel a Rajoy davant del desafiament independentista a Catalunya i va donar suport sense fissures a l’aplicació del 155. No obstant, en els últims mesos, l’ascens demoscòpic de Ciutadans i del seu líder, Albert Rivera, l’havien desplaçat de l’escena mediàtica. Però això va ser fins a la sentència de la ‘Gürtel’. La contundència de les condemnes el va portar a presentar, en un moviment que va agafar per sorpresa tot l’espectre polític, una moció de censura que, així que passaven els dies, ha anat prenent força fins a aconseguir la caiguda de Rajoy.