José Luis Ábalos, de brillar a l'ombra a lluir en els focus

José Luis Ábalos (Torrent, 1959), nou ministre de Foment i pes pesant del govern de Pedro Sánchez, acumula 42 anys en política, però 40 els ha viscut ‘a l’ombra’. Primer, en la clandestinitat, amb les Joventuts del PCE a les quals es va afiliar el 1976 quan encara no estaven legalitzades i, després, des de 1981, a la rebotiga del PSPV, en la qual ha estat una peça clau.

Perquè aquest mestre de primària, ha disputat tots els partits de l’agitada vida interna dels socialistes valencians. Regidor de l’Ajuntament de València del 1999 al 2007 i assessor del grup municipal els set anys anteriors, ho ha fet a un fidel nucli dur, un compacte grup de militants de la capital valenciana que el segueix sense dubtar-ho a qualsevol batalla i que rep aquesta mateixa protecció del seu ‘cap’. Unes les ha guanyat i d’altres les ha perdut, com les dues vegades que es va presentar a ser secretari general. Però això gairebé és el menys important, l’important és ser-hi i, si el tema es complica, resistir.

Ábalos és un home de partit, però sempre ha estat còmode jugant al contraatac. El mateix al País Valencià que a Madrid, on va fer el salt l’abril del 2009 per ocupar al Congrés un escó que va quedar vacant. Cinc mesos després, es va incorporar al grup socialista el jove Pedro Sánchez, a qui ja va donar suport en el seu triomf a les primàries del 2014 enfront d’Eduardo Madina  i José Antonio Pérez Tapias.

Per això, per a ell va ser gairebé el pas natural convertir-se en el seu primer escuder quan les altes esferes del PSOE el van defenestrar com a secretari general a començaments d’octubre del 2016. Quan gairebé tots el van deixar de banda, ell el va acollir i li va muntar la campanya de ‘reconquesta’, que va començar a Xirivella, un poble enganxat a València. Llavors eren pocs els que s’atrevien a definir-se com a sanchistes i menys encara els que confiaven en una victòria tan contundent com la que va aconseguir mesos després davant de la suposadament totpoderosa Susana Díaz. Però Ábalos sí.

La seva ‘recompensa’ va ser el nomenament com a secretari d’organització del partit, un lloc que juntament amb la seva condició de diputat el va convertir en un dels grans artífexs de l’èxit de la moció de censura que va acabar amb el govern de Mariano Rajoy i que d’inici semblava destinada al fracàs. Una altra vegada a contracorrent.

Ell va ser l’encarregat de les transcendentals negociacions amb els nacionalistes bascos i catalans. Una altra vegada treball a l’ombra i al caire de l’abisme, gens nou per a un polític avesat a les sagnants batalles del socialisme valencià i acostumat a comptar mentalment vots a favor i en contra en cada congrés. Aquesta vegada l’únic que canviava és que era el Congrés.

Notícies relacionades

Meritxell Batet, la recepta catalana

María Jesús Montero, la menys 'susanista' del Govern andalús

Expliquen que ho va viure amb responsabilitat, però també que amb la seva habitual serenitat es maneja amb facilitat en aquestes situacions i facilita els acords. Que enllustra la definició de ‘fontaner’ que altres intenten injuriar i que és clau en aquests nous temps.

Després, ja amb els focus apuntant-lo, li va tocar defensar la moció al faristol i va superar la prova amb escreix amb una notable primera intervenció i sense entrar en la polèmica en unes contestacions més discretes. S’hi haurà d’acostumar, perquè com a secretari general d’organització del PSOE, càrrec que manté, i ministre de Foment, l’exposició serà contínua.