Catalunya i el soroll de togues

Si no hi ha temps per aprovar un nou sistema de finançament autonòmic, tampoc n’hi ha per a una reforma constitucional, ni per reposar per lleis orgàniques continguts anul·lats pel Constitucional al vigent Estatut català del 2006, ni tan sols per discutir i aprovar les mesures que Carles Puigdemont va plantejar a Mariano Rajoy i que continuen, jacents, sobre la taula del president del Govern, Pedro Sánchez.

El nou cap de l’Executiu pot fer gestos, temperar el llenguatge, oblidar-se del “racisme” i del “lepenisme” del qual va acusar Quim Torra el 18 de maig passat a Mèrida, però sap que, d’una banda, necessita la col·laboració de l’independentisme per “desinflamar” la Catalunya del ‘procés’ (que no és tota), i, de l’altra, que només mesures molt explícites poden aconseguir un cert grau de distensió que desarmi d’hostilitats verbals i gestuals la bèl·lica situació actual.

Torra se l’està jugant amb l’estúpida estratègia d’estigmatitzar el Rei, que aquest divendres va presidir la inauguració dels Jocs Mediterranis. I allà hi va haver el vicari de Carles Puigdemont enrabiat amb la Corona ara que no pot confrontar amb Sánchez, i Rajoy ha fet mutis pel fòrum.

Com sigui que reencarrilar la crisi catalana –amb la regeneració– és la clau de volta  del seu mandat, planificat sorprenentment fins al 2020, Sánchez s’apresta a moure algunes peces al tauler de la vida pública espanyola. El primer moviment el va explicitar a l’encotillada entrevista (sense repreguntes) de dilluns passat a RTVE.

El president creu “raonable” apropar als polítics presos preventius acusats de greus delictes a presons catalanes una vegada conclosa la instrucció de la causa 20907/2017 que es tramita a la Sala Segona del Suprem. Ha quedat clar que la competència per a l’acostament és del Govern i Pablo Llarena s’ha encarregat d’argumentar-ho en un auto en què desestimava per enèsima vegada la llibertat de tres dels encausats.

El que el cap de l’Executiu no ha explicat, ni ho ha fet el ministre de l’Interior, és com es produiria aquest trasllat, tenint en compte que les presons catalanes són competència de la Generalitat. L’aproximació dels reclusos als seus llocs d’arrelament és una mesura, a més de convenient, humanitària i prevista en la normativa penitenciària.

Però, seria comprensible que  els líders del ‘procés’ quedessin sota l’autoritat del Govern? No crearia aquesta situació una tensió encara més gran de la que ja existeix? Com podria entendre’s aquest desapoderament de l’Estat respecte d’uns presos preventius als que se’ls acusa d’haver-lo atacat en la seva integritat territorial? En quina situació d’independència de criteri podria actuar el jutge de vigilància penitenciària?

No són aquestes qüestions banals, que ja circulen amb profusió entre fiscals, magistrats del Suprem i de l’Audiència Nacional, més expectants encara en vista de la pròxima entrada en funcions de la nova fiscal general de l’Estat, María Jesús Segarra. El nomenament ha dibuixat una ganyota de contrarietat en alguns fiscals de Sala –l’elit de la carrera fiscal– perquè afirmen que “mai es va posar un sergent a manar generals”.

Però, al marge d’aquesta pruïja, l’essencial és que Segarra participa de dos criteris coincidents amb el Govern: és desitjable que els polítics presos siguin excarcerats sota fiança una vegada conclogui la instrucció (cosa que passarà  molt aviat) i ni l’Executiu ni la nova fiscal general –sempre segons fonts del seu entorn– consideren que els fets anteriors i posteriors a l’1 d’octubre de 2017 constituïssin un delicte de rebel·lió, encara que sí altres de menor gravetat.

No seria res estrany –al contrari, resultaria previsible– que, a més de l’acostament dels polítics presos, la nova fiscal instruís els seus subordinats que s’encarreguen de la causa a la Sala Segona del TS perquè interessessin la seva llibertat sota fiança i que en l’escrit d’acusació que es formuli en el seu moment s’ometés el delicte de rebel·lió.

Estem segurament davant d’un cop de timó en la política criminal de l’Estat –que correspon instrumentar al ministeri fiscal– i, en conseqüència, davant d’una rectificació en tota regla dels criteris del difunt José Manuel Maza i del seu successor, Julián Sánchez Melgar. Si, a més, Alemanya denega l’entrega de Puigdemont –s’escampa el pessimisme sobre això a la Sala Segona– aquest gir resultaria més explicable per a la fiscalia i per al Govern, que hauria capgirat l’estratègia de  Rajoy a Catalunya.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

És cert que Sánchez haurà d’enfrontar-se a un sonor soroll de togues, o sigui, el malestar dels magistrats i fiscals que han anat a totes en la causa penal del ‘procés’; també és cert que el president haurà d’enfrontar-se a serioses acusacions de l’oposició sobre el seu suposat “pagament” als socis en la moció de censura i, és cert, igualment, que fora de Catalunya es produirà una reacció social negativa.

Però Sánchez –ara en una fase d’audàcia sense la qual el seu mandat mancaria de sentit polític renovador– no té cap altra alternativa que enfrontar el tema català amb un altíssim nivell de risc. Sense Pressupostos, sense majories parlamentàries per executar reformes de fons, amb la cotilla del dèficit i la vigilància brussel·lesa, Sánchez es juga el tot pel tot a Catalunya. A despit del soroll de togues i dels llamps i trons que provocarà la (temerària?) opció apaivagadora. Veurem com va la seva entrevista amb l’encoratjat Torra el dia 9 de juliol a la Moncloa.