Josep Borrell: «La crisi migratòria pot dissoldre la Unió Europea»

A Josep Borrell no li agrada parlar per parlar. En aquesta entrevista, la primera que concedeix a un diari com a titular d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació, alerta que el repte migratori amenaça la supervivència de la Unió Europea, i també expressa els seus dubtes sobre les possibilitats reals de reconduir el conflicte català. 

–¿Quina missió li va confiar Sánchez a l’oferir-li la cartera d’Exteriors? 

–Participar activament en la integració europea i impulsar, efectivament i no retòricament, els llaços amb l’Amèrica Llatina; activar la política de cooperació i abordar la migració com un problema comú de tots els europeus. A més de recompondre la imatge d’Espanya, danyada a l’exterior per la propaganda de l’independentisme català...

–¿Quin balanç fa la política exterior de Rajoy?

–Espanya ha perdut protagonisme a Europa i a l’Amèrica Llatina. No hem jugat a la Unió el paper que vam desenvolupar als anys 80 i 90. Respecte a la cooperació, encara que faltin recursos té una enorme importància mantenir-la viva perquè el nostre país tingui presència en el món en desenvolupament. En els últims anys s’ha debilitat més del que els escassos recursos feien témer.

–Rajoy es va afanyar a demanar cita a Trump, i la va aconseguir. ¿Sánchez també aspira a visitar la Casa Blanca?

–Durant la recent visita dels Reis es va reiterar la invitació a Donald Trump perquè visiti Espanya, però de moment aquesta visita no està a l’agenda. Respecte a l’agenda internacional del president del Govern, ara està molt ocupat visitant els socis europeus i els nostres veïns més pròxims. 

–L’episodi de l’‘Aquarius’

-Objectivament és impossible negar que sigui així. Però hi ha una discrepància profunda entre els països europeus sobre com afrontar aquesta responsabilitat comuna. El problema de la immigració, i aquesta és una frase forta, és que pot ser el dissolvent de la Unió Europea, i destruir els nexes que hem anat construint entre els estats membres. La crisi migratòria pot ser més greu que la de l’euro, perquè tracta de valors, sentiments, identitats, i no només sobre recursos financers. Si la UE vol suprimir les seves fronteres interiors, com ha fet amb l’espai Schengen, no pot concebre les seves fronteres exteriors com si ho fossin de cada un dels països. Si entre França i Itàlia no hi ha frontera, la frontera exterior de França passa a ser la d’Itàlia. Pretendre que el problema migratori el resolgui el país al qual li toca, una vegada Grècia, una altra Itàlia i una altra Espanya, és negar l’existència d’una frontera comuna. 

–Es parla més de com blindar les fronteres que de com afrontar el fenomen migratori. 

–Els europeus no som conscients de la gravetat del problema. Tota l’atenció es concentra en què fer amb els últims 600 que han arribat: qui els recull, a quin port van, qui se’n fa càrrec... L’atenció va saltant d’un episodi a l’altre, i l’emotivitat explota quan apareix la foto d’un nen mort a la platja. Però el problema de fons és el canvi climàtic, que desertitza el Sahel, i que allà les dones no s’han incorporat al mercat laboral i tenen de mitjana sis o set fills. Aquesta dinàmica demogràfica farà que l’Àfrica superi aviat els 2.000 milions d’habitants, com explicava en un recent article a EL PERIÓDICO. Hem d’actuar sobre les causes profundes del problema: una població en constant augment, pèrdua de fertilitat del territori, inestabilitat política i incapacitat de les institucions per canalitzar el creixement. La marxa cap a Europa és la solució natural per a moltes d’aquestes persones, com en el seu dia ho va ser per als espanyols, irlandesos o italians que ens escapàvem de les nostres fams emigrant a Amèrica. Cal atacar l’arrel del problema, i això implica polítiques a llarg termini desenvolupades de forma constant per a l’ajuda al desenvolupament de l’Àfrica. 

[La segona part de l’entrevista amb Josep Borrell: "Plantarem cara a les falsedats del procés"]

–¿Quina inversió exigiria aquesta espècie de ‘pla Marshall’?

–Les xifres del ‘pla Marshall’ escapen a la voluntat política que és raonable esperar d’uns estats que es barallen per un pressupost comunitari raquític, equivalent a l’1% del producte interior brut (PIB) de la Unió. Segurament faria falta més del 5% del PIB, però hem de saber que mentre no actuem en aquests fronts tindrem una pressió demogràfica cada vegada més gran. Això requereix polítiques de llarg termini. Desgraciadament, les polítiques a llarg termini resulten poc atractives i es posposen davant de l’exigència a curt termini marcada per les imatges de les tragèdies dels que s’ofeguen al Mediterrani i dels que es perden al Sàhara, encara que això es conegui menys. 

–Els líders europeus debaten sobre crear centres de desembarcament per a migrants, bé sigui en territori comunitari o, com defensa Itàlia, a l’altre costat del Mediterrani. Però les oenagés alerten que a Líbia, un estat fallit, es conculquen els drets humans dels migrants.

-Itàlia va arribar a un acord bilateral amb el Govern de Líbia, un país desestructurat i fragmentat, per evitar les arribades per mar que no podia controlar. I els europeus mirem cap a un altre costat. És evident que les condicions d’aquesta retenció a Líbia no són acceptables. O evitem que es llancin al mar o els rescatem després, però caldrà fer-ho en un lloc digne i amb prou recursos. Això costa uns diners i un esforç d’organització, però sobretot cal evitar que el pes caigui sobre el país que és més a prop. Itàlia es va sentir abandonada, la qual cosa explica el seu actual sentiment antieuropeista. No comparteixo els seus plans polítics, però cal posar-se al seu lloc. Mentre no entenguem que la crisi migratòria és un problema comú d’Europa, Schengen estarà en perill i la Unió correrà risc de dissoldre’s per les querelles entre uns i altres. 

–Com va passar amb Schengen i l’euro, davant del repte de la immigració torna a dibuixar-se l’Europa de les dues velocitats...

–És evident que no tots els països voldran compartir més sobirania, com ho exigeix una Europa més profunda. O avancem uns quants més de pressa, sense tancar la porta als qui vulguin incorporar-s’hi més tard, o ens quedem com estem. I aquesta no és una solució. 

–¿Com esperar que Europa avanci amb el motor franco-alemany aparentment gripat? 

–És impossible concebre Europa sense un acord entre Alemanya i França. És una condició necessària, però no suficient; hi ha d’haver altres països que segueixin i hi juguin un paper important. Espanya ho va fer durant els governs de Felipe González. Ara ha aparegut a Itàlia un Govern que qüestiona obertament la Unió, i a Espanya, un Executiu europeista però no ‘eurobeat’, que no la qüestiona però sí que demana més protagonisme per reorientar-la. L’equilibri polític a Europa ha canviat.  

Notícies relacionades

Merkel adverteix que el desafiament de la migració és decisiu per al futur de la UE

Espanya obtindrà més recursos de la UE per lluitar contra la immigració

–¿Amb només 85 diputats, Sánchez podrà materialitzar el seu propòsit d’esgotar la legislatura?

-No vivim una situació normal. Espanya ha patit tres tests d’estrès en molt poc temps, i els ha superat raonablement bé: la repetició electoral del 2016, l’aplicació de l’article 155 a Catalunya i la moció de censura, que ha fructificat. Eren escenaris constitucionals pensats perquè mai no arribessin a produir-se, i ho han fet. Ara hi ha un Govern en minoria sense aliats ferms, però podem trobar punts d’intersecció. El pròxim pressupost serà la prova de foc.