Pablo Casado, tornada a les essències del PP

No hi ha cap acte rellevant a Madrid al qualPablo Casado no hagi assistit l’últim any, promocionant el seu perfil encara quan el PP li feia el lleig de continuar buscant un gran fitxatge per arrabassar l’Ajuntament de Madrid a Manuela Carmena. I no hi ha dia de martiri al partit conservador en què s’hagi negat a defensar les seves sigles als platós de televisió als quals ningú volia anar. Aquest dissabte es va cobrar aquest camí de servei, després de superar l’exvicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, en unes de primàries a les quals es va presentar esperonat pel malestar que va sentir durant els llargs mesos en què el seu partit el va tractar com un candidat-peó, pedaç igual per al consistori de la capital o la Comunitat, segons convingués a les grans estrelles del PP segons les circumstàncies. 

Casado (Palència, 1981) va ser disciplinat fins que va veure la seva oportunitat al no presentar-se el gran esperat, Alberto Núñez Feijóo, i arran de les escasses possibilitats que li auguraven, va fer una estratègia clàssica. No hi ha com una disputa interna per reivindicar les essències. El nou líder del PP apel·la a regular els valors conservadors (la vida, la família, la fe), cosa que li ha valgut el qualificatiu de candidat d’extrema dreta. Cal veure si mantindrà aquesta radicalitat ideològica com a presidenciable a la Moncloa, un pas que deixaria el centre electoral i la major part dels joves liberals al caliu de Ciutadans. És la paradoxa de tots els processos interns: la necessitat de replegament identitari per conquistar els propis, i una vegada aconseguit el poder orgànic, l’obligació d’obrir-se cap a una ciutadania més diversa per sumar vots. En definitiva,  Santamaría ha parlat als electors. Casado, als militants del PP. 

El nou president popular diu assumir els postulats de Friedrich Hayek a ‘Camí de servitud’,una crítica a l’intervencionisme de l’Estat i defensa de la llibertat individual. La visió de Casado és, no obstant, diferent a la del Nobel austríac. Manté, sí, sintonia amb el liberalisme econòmic, però s’ha alineat amb la dreta catòlica, amb la ideologia més conservadora, la que regula l’ordre moral. Casado no vol la llei d’eutanàsia que prepara Pedro Sánchez. Ni vol tampoc l’acostament de presos etarres. Nil’exhumació de Franco, malgrat ser net de represaliat per la dictadura. Exigeix mà dura a Catalunya.

És en aquest terreny, en l’ideològic, en què més s’ha fet visible la bretxa amb Santamaría. Ella es va casar en una cerimònia civil, al Brasil. Promet càrrecs, no els jura. Casado va contreure matrimoni catòlic (és practicant) i diu que defensa al’“Espanya que matina”,en una èpica del’ètica del treball com a mínim nostàlgica. Cal veuresi encarna una renovació o una regressió.

Va decidir afiliar-se al PP per l’impacte de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco i va ser al capdavant de Noves Generacions. José María Aznar i Esperanza Aguirre el van aixecar i el van mimar anys després. La seva cintura política, el seu do de gents i la seva telegènia van ajudar que Mariano Rajoy el nomenés responsable de Comunicació, en un intent de netejar un PP erosionat per la corrupció. Es va preparar a fons. Ha respost a les rodes de premsa més complicades. Ha atès sempre la premsa amb un somriure. És un perfil amable i jove. 

Notícies relacionades

Un xoc i moltes espines

Recaptar tots els impostos

Ha demostrat la seva habilitat política al teixir un pacte amb María Dolores de Cospedal que li va garantir la complicitat dels exministres Juan Ignacio Zoido, Isabel Tejerina i Rafael Catalá per a la segona volta, recolzaments sense els quals no hauria conquistat el lloc.  

Per davant, ara, té dirigir una estratègia per arrabassar la presidència del Govern a Sánchez i frenar l’ascens de Ciutadans. En un temini immediat, ha de decidir si manté la línia dura a la dreta o, conquistat el lideratge de Gènova, suavitza el discurs ultra. Si no ho fa, la polarització pot acabar afavorint un Sánchez a qui un candidat dur en contra convertiria en icona de la nova societat, la del canvi, davant els valors caducs del segle passat.