Testimoni 17-A: «Vaig agafar l'escombra i vaig sortir corrents darrere de la furgoneta»

Fa gairebé un any, el 17 d’agost del 2017, Miguel Martín, un empleat del servei de neteja de Barcelona, estava escombrant al carrer Pelai amb cantonada amb la Rambla. Cap a les cinc de la tarda d’aquell calorós dijous d’agost, a Miguel li va canviar la vida. “Estàvem escombrant i vam veure que una furgoneta feia una paràbola estranya. Vam pensar que s’havia equivocat de carril i havia fet una maniobra brusca, però al cap de pocs segons vam veure que no. Estava agafant força per entrar a la Rambla”, explica Miguel sense poder evitar desviar la mirada cap a on van passar els fets mentre ho recorda.

“¡Kamikaze! ¡Furgoneta blanca! ¡Kamikaze!”, recorda Miguel que va xisclar al veure com la furgoneta accelerava Rambla avall. “Em van passar aquestes paraules pel cap. No sé ni per què ni amb quina intenció les vaig xisclar. Només recordo que vaig agafar l’escombra i vaig sortir corrents darrere del vehicle”, explica Miguel.

Al veure que per molt que corregués no podia atrapar la furgoneta, Miguel va decidir canviar l’estratègia i parar-se a ajudar la gent que anava caient amb les envestides del vehicle. “Hi havia moltíssims ferits, i jo em vaig quedar a fer el que vaig creure correcte, que era ajudar a la gent”, explica l’empleat dels serveis de neteja.

Imatge mediàtica

Miguel va protagonitzar una de les imatges més vistes durant els moments posteriors als atemptats. Abillat amb el seu uniforme verd llima i groc neó del servei de neteja municipal, no va dubtar a posar en pràctica els seus coneixements de primers auxilis i va ser immortalitzat atenent múltiples ferits aquell 17 d’agost del 2017. “Fa uns anys vaig ser voluntari a Protecció Civil. Allà em van ensenyar els coneixements que vaig poder posar en pràctica en l’atac tot i que en realitat un mai està llest per afrontar aquestes coses”, explica Miguel.

La tristesa va ser una de les sensacions que Miguel recorda amb més claredat una vegada va poder marxar a casa, però no va ser l’única. Reconeix que el que va viure l’ha canviat per dins i que ha tingut efectes en el seu caràcter. “Ara em sento una mica més esquerp, més reservat. Però és el que em va tocar viure. No podem fer res més que seguir endavant”, es resigna malgrat que assegura que fins avui dia encara no ha plorat suficient el que va passar.

Notícies relacionades

El documental d'EL PERIÓDICO sobre l'atemptat del 17-A

"Quan veig un nen marroquí, em recorda el meu fill"

“Passejar per la Rambla és molt dur. Però després de l’atac, el servei següent el vaig demanar aquí, malgrat que des de l’empresa em van donar totes les facilitats. Sabia que si no tornava de seguida, aquest lloc se’m tornaria conflictiu”, explica Miguel. “Tots sabem que això podria tornar a passar. Tot i que no fos aquí al centre o no fos amb una furgoneta, però la por és normal, perquè el mal, si es vol fer, sempre es pot fer”, explica Miguel, que recorda que una de les coses que va pensar després de l’atemptat és que falta preparació ciutadana per afrontar aquestes situacions.

“Hi havia moltes persones ferides a terra, tothom podia donar un cop de mà, tot i que no tingués coneixements de primers auxilis. Només amb agafar de la mà, tranquil·litzar a la gent o posar-los un para-sol ja n’hi hauria hagut prou, feia moltíssima calor. Però en lloc d’això molta gent es va dedicar a gravar amb el mòbil”,explica visiblement decebut i reconeix que una de les coses que més li va impactar d’aquell dia va ser la reacció de la gent. “No és normal que a un minut de l’atemptat correguessin vídeos per internet”, sentència.