«Des que l'amic Pedro Sánchez ens fa propaganda, el Valle de los Caídos s'omple»

Vint-i-un frares concelebren la missa diària d’onze que Francisco Franco va encarregar a la comunitat de la Santa Cruz del Valle de los Caídos. Així es diu la congregació de benedictins que el dictador va posar a custodiar el lloc, al cingle de Cuelgamuros, terme de San Lorenzo de El Escorial. Rere les parets de la basílica s’amunteguen 33.833 esquelets de soldats morts a la Guerra Civil, i de paisans assassinats a la rereguarda, trets sense permís de cunetes i fosses comunes. A aquests cal sumar una ossada més: la de Franco.

El Kyrie Eleison gregorià vibra al creuer, pel qual desfilen en un fresc sants, reis, màrtirs i unes banderes carlines i de Falange. En les pregàries l’oficiant prega per “l’etern descans dels caiguts, perquè el seu record fomenti la pau entre els espanyols”. Ni una al·lusió més a la guerra o al règim que va posar a brigades de presoners a tallar aquest enorme forat a la muntanya.

L’al·lusió ve després. A l’acabar la missa, més de cent persones acudeix a la part posterior de l’altar i envolta la llosa que cobreix les restes de Franco. No pocs es quadren, d’altres besen el granit, i d’altres el toquen i s’emporten la mà al pit. Veient-los, es podria apostar perquè allà on posin la nova sepultura del general aquests franquistes muntaran una peregrinació.

Són estrictament franquistes, per cert, ja que si davant de la tomba del dictador són un centenar llarg, davant de la de José Antonio Primo de Rivera, de similars dimensions i davant l’altar, amb prou feines es paren alguns a mirar.

No tot són adeptes. Hi ha també turistes que reben reganys dels vigilants de Patrimonio Nacional per fer fotos amb els seus mòbils. A la porta de la basílica, els feligresos que surten de missa embussen una botiga de records que ha obert Patrimonio Nacional. Entre xocolatines, xapes, llibres i imatgeria religiosa es forma una cua de clients visa en mà que surt fins fora. La dependenta, acostumada a un taulell poc requerit en dies feiners, sospira: “Sí que es nota molta més gent –comenta–, i més després de missa”.

Molt públic

El juliol passat, Patrimonio Nacional va explicar que l’afluència de visitants al Valle de los Caídos ha crescut un 45 per cent des que el Govern manifesta la seva intenció d’exhumar Franco: 3.580 visitants per cap de setmana aquest any davant els 2.800 de mitjana el 2017.

Però aquesta setmana, al bar del complex, al costat del ruïnós funicular que ascendia a la creu, les cambreres no donen l’abast amb les taules. S’han acabat les mongetes de la Granja del menú i encara hi ha cua per agafar taula. Baieta a la mà esbufega una d’elles: “Des que l’amic Pedro ens fa propaganda, això s’omple”. Segons la seva opinió, que corroboren les seves companyes, el públic s’ha triplicat des que el ministre José Guirao anunciés dimarts que el Consell de Ministres decretarà l’exhumació.

Fora del bar, al costat d’una roca que fa perspectiva amb la gran creu, Mina, italiana de Milà, li demana a un fill que la immortalitzi amb el mòbil. Li interessava venir, diu, per “la curiositat que Franco sigui aquí”. Però li crida més l’atenció “que algú que va matar gent el deixin enterrar-se amb aquells que va matar”.

A la gran esplanada de pedra que penja sobre Madrid, es fa un selfie una parella gai, Sergio i David, el primer de Bilbao i d’esquerres, i el segon de Madrid i de Ciutadans. El primer de 36 anys; de 33 el segon. Després de visitar-lo, els sembla que el monument és “bastant majestuós”, diu el basc, “però fa mal rotllo –apunta el madrileny– perquè saps com el van construir”. Als dos els sembla “perfecte” que treguin Franco d’allà.

És just el contrari que opinen dos joves que es fan fotos en l’arcuació d’entrada desplegant una bandera d’Espanya amb l’escut del RCD Espanyol. David G. i César Rivas doblen l’ensenya periquita. Han vingut de Sant Boi i el primer té “caiguts dels dos bàndols en la família”. De la seva orientació política no es pot dubtar, veient a la samarreta del segon un jou amb les seves fletxes. David prefereix la discreció: “És que Catalunya s’ha tornat perillosa”. César sí que comenta el decret del Govern: “No s’hauria de tocar les persones que jeuen aquí”.

Ordre als frares

“Nosaltres hem vingut a veure Franco”, deixa anar sense dissimulació una de les senyores d’una comitiva arribada de la localitat de Segòvia de Carbonero el Mayor.

Són quatre matrimonis que no oculten la seva admiració pel dictador. No creuen que el treguin de la seva tomba. El Govern promulgarà un decret, però... “ens ha dit el capellà que no el mouran”, afirma una altra de les dones, sense especificar quin sacerdot ho assegura.

No comenten el mateix fonts eclesials madrilenyes. L’arquebisbe de Madrid, cardenal Carlos Osoro, ha ordenat als monjos de l’abadia de la vall que no s’oposin a les decisions governamentals. “No sou vigilants de cementiris”, els va dir en una reunió la primavera passada, quan va cridar a capítol l’abat Santiago Cantera, que va ser falangista abans que frare.

A la porteria de l’hostal que tenen els monjos, el frare porter fa amb la mà un senyal, com si pintés una ratlla, quan se li pregunta la seva posició: “D’això no parlo. Si vol, parlem del temps”.

A l’arquebisbat de Madrid no desmenteixen l’ordre de no intervenció del prelat Osoro. El trasllat de les restes de Franco “li correspon al Govern i a la família. Seguim els esdeveniments amb interès i esperarem a veure què passa, mentre resem per la reconciliació”, diu un portaveu, sense més detalls.

Hi ha no obstant una part de l’Església que veu el decret com un atac. Sor Claudia destaca a una de les terrasses del monument per l’hàbit negre i blanc de la seva congregació, Pro Ecclesia Sancta. Diu que la missa aquí “és espectacular. Els sento cantar gregorià i soc al cel”. Quan se li comenta l’exhumació de Franco opina, amb veu dolça: “Aquí hi ha molt odi, odi a Franco i a l’Església. Que els deixin en pau ¿no?”.

A la comitiva de Segòvia, una de les senyores explica que ella era jove i universitària quan va morir Franco, i que va passar 12 hores de cua per veure’l. No té ningú enterrat sota la creu, però “si el tingués no el trauria”, assegura. José, l’únic home del grup, també s’oposa que treguin Franco: “Jo amb Franco vaig ser antifranquista, demòcrata fins que va arribar la democràcia, però vaig veure i vaig comparar. Amb Franco no s’hi vivia malament. Hi havia més seguretat”.

“El meu pare va guanyar la guerra”

A la porta de la basílica passegen quatre amigues catalanes, de Reus i el Baix Camp tres d’elles i de Lleida la quarta. A Rosa, que porta la veu cantant i llueix airosa cabellera de cabells blancs, li sembla “preciós” el monument. “No veig bé que moguin Franco d’aquí, perquè això és història d’Espanya”, assevera. Quan s’assabenten que el diari per al qual parlen és EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, eviten donar els cognoms i s’acomiaden educadament, però rebutjant fer-se fotos: “Ui no, fotos no, que ens veurien allà, i per a què en volem més”, diu la lleidatana.

A Javier Gastón, jubilat navarrès de Tierra Estella, no li importa donar el seu cognom. “Soc lliure i parlo lliurement”, diu amb l’autoritat del seu passat com a professor d’institut. El seu pare va combatre en el bàndol franquista. Li indigna “que es pretengui jutjar tota una època, amb tota la seva població. Han llançat sobre tota una època un fum negre, com si tots els que la van viure fossin criminals. El meu pare va guanyar la guerra i era una bona persona. El meu pare va guanyar la guerra, diuen, ¿i què va guanyar? ¡Res! ¡Un tret que li van fer a Sant Sebastià, i un reuma per a tota la vida!”.

A Gastón li és igual que treguin a Franco “si la família li sembla bé i a l’Església també. El que no em sembla bé és que un consell de ministres s’assegui a trencar la llei. Que deixin en pau els morts”.

Massa dolor

Un grup de capellans de Tortosa (Tarragona) que passeja per l’esplanada es manifesta d’una manera menys frontal. El decret no els entusiasma, però Urbano, Juan, Andreu i Josep, capellans de la Germandat de Sacerdots Operaris Diocesans de Mossèn Sol, diuen: “Ens és igual, ens és indiferent el tema”, tot i que intervé Josep: “Que deixin el que hi ha. L’important és el monument”.

És el mateix que sosté Felipe Alba, cosí de Miguel Delibes i net de Santiago Alba Bonifaz, ministre de diversos governs d’Alfons XIII i president del Congrés de la II República entre 1933 i gener de 1936 pel Partit Radical. Alba creu que treure Franco és “pur electoralisme”.

Ha vingut d’excursió des de Valladolid amb el seu amic Juan Carlos de la Torre, de 74 anys, i les seves dones. Ningú al grup és partidari que treguin Franco d’allà. “Això és el menys important –diu De la Torre, familiar d’afusellats, assegura, dels dos bàndols–. El més important és la monumentalitat d’aquest lloc”.

Notícies relacionades

El Govern blindarà divendres l'exhumació de Franco amb un decret

El PP i Cs es mobilitzen contra el decret que exhumarà Franco

Amb molta de la gent que aquests dies passeja per Cuelgamuros discutirien Merche Bervis i Gaizka, la seva parella, que han viatjat des del País Basc perquè al seu fill gran “li encanta la història”. I lliçó d’història és l’excursió. Un besoncle de Merche, manxec d’origen el nom del qual no recorda, el van afusellar en algun lloc desconegut de la rereguarda. Si el tingués entre aquests murs “el trauria. Sempre m’ha estremit tant dolor, drama, la molta mort sense justificar que representa aquest monument”.

Per a Merche no és solució destruir el complex, però aclareix: “No em sembla just que aquí estigui enterrat un dictador. És massa ostentós per a una persona que va matar a tanta gent”.