«El pitjor encara pot estar per arribar»

Mentre escric aquestes línies, l’acabat d’elegir president, Quim Torra, abandonava la pretensió de formar govern amb consellers que es troben escapats o a la presó. Alhora, després d’una moció de censura a Mariano Rajoy, Pedro Sánchez prenia possessió com a nou president del Govern d’Espanya amb una expressa voluntat de restablir el diàleg dins del marc constitucional.

Són dues bones notícies. Poden obrir un camí per sortir de la desastrosa situació en què la via unilateral cap a la independència ha deixat la societat catalana, més dividida que mai i molt a prop de l’enfrontament civil. En aquest magnífic llibre s’explica què ha passat entre el 2012 i el 2017, sense equidistància però des del rigor analític.

Però les bones notícies no oculten el fet que Catalunya té un president vicari de Carles Puigdemont que pretén donar continuïtat al procés independentista; el Govern està en mans d’un nacionalista essencialista amb caires xenòfobs que considera que Catalunya és una colònia d’Espanya sumida en una “crisi humanitària” i per a la qual l’única solució és aplicar aquí el que va passar a Kosovo.

Lamentablement, i malgrat l’indubtable canvi de tarannà que representa l’arribada del nou Govern a la Moncloa, no hi ha raons poderoses per a l’optimisme en el pla polític o institucional. Tampoc n’hi ha en el pla social, en què cada dia que passa s’aguditza la creixent divisió que s’està produint en la societat catalana.

Aquest clima de fraccionament civil propicia l’aparició d’escenes d’enfrontament en l’espai públic –les últimes, a les platges– que anuncien que el pitjor encara pot estar per arribar. En qualsevol moment pot saltar una espurna que faci el joc als partidaris de la ‘solució Kosovo’ per a Catalunya.

[...]

El relat ‘indepe’, que tant èxit ha obtingut com operació de relacions públiques, es basa en un conjunt de falsedats que s’ha tardat molt a contrarestar i que, en conseqüència, s’han incrustat com veritats inqüestionables en la psicologia social. Primer va ser la xifra mítica dels 16.000 milionsd’espoli fiscal i ara va camí de ser el concepte i categoria de “presos polítics i exiliats”.

Algunes exageracions, injustícies... i un gran engany

Durant els pròxims anys, la tasca de combatre els enganys de l’independentisme amb arguments i dades continuarà sent urgent i necessària. Però aquesta tasca no serà suficient per començar a estroncar la ferida que avui pateix la relació entre Catalunya i el conjunt d’Espanya, o, per ser més exactes, entre la meitat de la societat catalana i Espanya.

L’ètica de la responsabilitat ha d’anar acompanyada per una ètica de la convicció, que en el cas que ara ens ocupa ha de concretar-se en un nou projecte reformador per a Espanya, capaç de superar la crisi institucional, política i social que viu el nostre país i, alhora, útil per atreure una part important de la societat catalana que durant els últims anys s’ha anat allunyant de tot el que tenia a veure amb ‘l’espanyol’. Sent aquesta dimensió reconeguda com a pròpia per una majoria dels habitants de Catalunya, l’origen de tots els mals, com clarament exposa Torra en els seus escrits. I, així mateix, aquest projecte reformador d’Espanya necessita anar acompanyat per un nou i ambiciós projecte europeu; i enmig de les crisis que està vivint el projecte europeu, és el moment de fer-ho.

I parlant d’Europa, vaig a Ortega i a la seva famosa ‘conllevanza’, que no és avui la solució, si és que alguna vegada ho va ser. L’abúlica indiferència dels successius governs de Rajoy tampoc ho ha sigut; més aviat, al contrari, ha agreujat el problema fins a fer-lo gairebé irresoluble, amb una part important de la societat catalana instal·lada ja en una desconnexió real. Però, tard o d’hora –i com més tard, pitjor ens anirà a tots–, caldràrestablir el diàleg, millorar la informació, extremar el respecte i impulsar les reformes constitucionals, financeres i fiscals necessàries per iniciar una nova etapa en la vida del nostre país.

Separar Catalunya de Catalunya

Però l’ambiciosa resposta política a l’independentisme català des d’Espanya no pot fer-nos caure en l’error de defugir la dimensió principal del conflicte. I aquesta no és cap altra que la dimensió intracatalana. En efecte, el resultat més rellevant que ha tingut el procés independentista és separar la societat catalana en dues meitats que han endurit la seva confrontació i els seus greuges. En definitiva, la seva realització més gran ha sigut separar Catalunya de Catalunya.

Aquesta divisió s’ha produït al si d’una societat –la catalana– plural en els seus sentiments d’identitat, bilingüe i culturalment diversa. L’independentisme mai ha acceptat amb sinceritat aquesta pluralitat, tot i que l’hagi proclamat emfàticament amb altes dosi d’hipocresia apel·lant sense parar a ‘un sol poble’ del qual abans s’ha expulsat els que no combreguen amb l’ideal independentista.

Més aviat, ha fet al contrari: o bé negar-la, assegurant representar tot el poble català, o bé assumir-la tàcticament a fi d’homogeneïtzar-la a través d’un procés de construcció nacional l’últim objectiu del qual no és cap altre que el de la separació de Catalunya d’Espanya.

Així, contra els que estem convençuts que sentir identitats múltiples que es complementen –en el meu cas, la catalana, l’espanyola i l’europea– constitueix la millor manera de construir un ‘demos’ que superi el nostre tràgic passat, l’independentisme afirma que amb la identitat catalana ja en té més que prou. Com diu Torra, “un català que aspiri a ser espanyol no és res”. ¿És possible que una part de l’independentisme –aquella que viu immersa al seu món autoreferencial– no sigui conscient de la realitat plural de la societat catalana? No ho descartem.

[...]

Perquè per als nacionalistes, Catalunya no era un país aixecat sobre els fonaments d’una pluralitat que era essencialment positiva i fecunda i que calia preservar, no. Per al nacionalisme, aquesta pluralitat era una amenaça a la seva visió essencialista i monoteista. I per fer front a aquesta amenaça era necessari reconstruir la Catalunya ideal, la que connectava amb un passat mític i pur amb què somiaven.

En aquest punt és imprescindible fer una autocrítica des dels territoris del constitucionalisme. En vista d’aquest plantejament a llarg termini del nacionalisme, el catalanisme no nacionalista, o els sectors socials aliens al catalanisme, no vam ser capaços d’articular i defensar els nostres plantejaments amb el vigor i la perseverança necessaris.

En qualsevol cas, aquest precuinat independentista va trobar en la conjuntura de la crisi econòmica, social, institucional i política iniciada el 2008, acompanyada pelfracàs de l’Estatut del 2006 i les peripècies de la seva tramitació, en la qual es van acumular tots els errors polítics possibles, el moment adequat per fer un salt cap endavant a través dels successius esglaons del denominat procés.

Però per poder fer aquest pas cap endavant era necessari fer saltar pels aires els ponts del catalanisme transversal. I a aquesta tasca s’ha dedicat amb afany l’independentisme durant aquests anys, amb un raonable èxit. El problema és que el debilitament d’aquest espai catalanista –al qual alguns independentistes tenen més tírria que al genuïnament espanyol– ens ha conduït al que ara estem vivint: la separació de Catalunya de Catalunya.

[...]

Arribats a aquest punt, una tasca se’ns apareix com a urgent i prèvia a les necessàries propostes polítiques que han d’anar donant resposta a la crisi catalana. I aquesta tasca consisteix a evitar que aquesta divisió arreli definitivament en els esperits i faci impossible la convivència.

Notícies relacionades

Últimes notícies de Catalunya, en directe

Sánchez abaixa el to i demana a Torra que doni "una oportunitat a la política"

Per aconseguir-ho, la paraula clau és ‘respecte’. Respecte entre els que mantenim posicions contràries o diferents sobre el futur que desitgem per al nostre país. Respecte sobre el qual construir un espai de diàleg al si de la societat catalana, sense el que manca de sentit el diàleg entre Catalunya i el conjunt d’Espanya.

El reconeixement per part de l’independentisme de la Catalunya que no pensa com ells és el primer pas que ens permetria començar a atalaiar el futur de tots amb un bri d’optimisme. Sense aquest reconeixement no podrem establir un diàleg des del respecte ni emprendre el camí de la reconciliació entre catalans per tornar a unir Catalunya amb Catalunya.