Oda a l'amistat

Es diu quel’Oda a l’Alegria de Schiller, a la qual Beethoven va posar la música immortal que avui en dia ésl’Himne Europeu, inicialment s’havia de dir ‘Oda a la Llibertat’. El poeta, sembla ser, va entendre que la llibertat només té sentit com a pont cap a l'alegria i la felicitat humanes. I com és natural en una oda a l'alegria, al poema de Schiller hi abunden les referències a la germanor i a l’amistat. No és, de fet, una casualitat que la fraternitat formi part del famós trilema republicà: la llibertat i la igualtat són efímeres si no reposen sobre una mínima cordialitat fraternal, com per desgràcia ens demostren tantes experiències revolucionàries fallides.

Crec que en els temps que ens ha tocat viure és més important que mai recordar aquesta lliçó: no hi ha República sense fraternitat, i la fraternitat només pot néixer de la nostra capacitat de fer-nos amics d’aquelles persones de les quals discrepem. No es tracta que suprimim la discrepància sinó que, en la calor del debat, no oblidem mai aquells punts que ens uneixen de manera més sòlida: els que neixen de la decència i la bondat que habita el cor de la majoria de les persones. Les figures que de forma més clara encarnen les esperances de la nostra espècie són els que van saber combinar la seva oposició innegociable a la injustícia amb el seu amor cap a tots els éssers humans. Fins i tot cap els que els oprimien, i ja no diguem cap els que simplement discrepaven d'ells Gegants morals com Gandhi, com Luther King, com Rosa Parks o, en el nostre cas, com Lluís Companys.

Per això vull dir, i dir-ho ben alt, que soc amic de Joan Herrera. DeJusto Molinero o d’Eugenia Parejo. De Jaume Asens. I de Gemma Ubasart. I de Jordi Évole. I m’agradaria que Joan Manuel Serrat o Elisenda Alamany arribessin a comptar-me entre els seus amics, algun dia. No importa quant discrepin de mi en moltes coses, començant per la valoració que puguin fer sobre la meva acció política i governamental, la qual reivindico amb orgull. Jo també discrepo de moltes de les seves posicions polítiques; profundament, a vegades. Però quan aquestes persones critiquen la repressió contra el republicanisme, quan demanen una solució política al conflicte entre els governs català i espanyol, no puc veure-hi més que amics. Especialment quan en molts dels seus entorns això no suma punts, precisament. Per això, quan el meu equip em comentaels insults que aquestes persones reben crònicament per part d'alguns independentistes, simplement no me'n sé avenir.

Actituds reprovables

Notícies relacionades

Hisenda abordarà amb les autonomies la quitació de deute

Feijóo es proposa reconquerir el votant rural que fuig d’Abascal

Crec que aquestes actituds són reprovables per simple ètica, però també perquè ens allunyen de la República. Per sort o per desgràcia (i jo crec que per sort), el context geopolític i social en què es moul'independentisme català fa impossible cap camí cap a la República que no transiti per vies estrictament pacífiques. I no hi ha camí pacífic cap a la República si la immensa majoria de la societat catalana no sent, per part de l'independentisme més militant, una escalfor fraternal que salti per sobre les discrepàncies polítiques. Quan Ciutadans intenta provocar tensió entorn a elements emocionals, com per exemple els símbols, sap el que es fa. Sap que la seva única esperança de victòria es troba en impossibilitar la cordialitat i els bons sentiments entre el republicanisme i les persones que en discrepen, o que hi participen d'alguna forma però no de la forma majoritària. Sap que, com deia Thomas Paine, "el temps i la raó cooperen", i que l'única forma de trencar aquesta cooperació és mitjançant el foment d'aversions irracionals entre persones decents.

Per això, en aquests temps turbulents, cal que tots i totes fem l'esforç de veure la bondat i la part de raó de l'altre. D'aquí uns mesos, altres persones i jo mateix serem sotmeses a un judici injust en el qual ja se'ns ha condemnat per avançat.  Els qui volen apuntalar el règim del 78 a tot preu intentaran convertir l'ocasió en una explosió d'odi irracional. La nostra feina és impedir-ho Convertir els mesos que vindran en una demostració de dignitat serena. En una proclama que digui que ens enfrontarem a l'odi, però que no odiarem. Que ni ens sotmetrem a la injustícia ni a les baixes passions. Que no renunciarem ni a la llibertat ni a l'amistat. Que aconseguirem la República fent-nos dignes del somni fraternal de Schiller.