Puigdemont va intentar sense èxit frenar la segona llei de ruptura

Carles Puigdemont i el Govern van intentar, sense èxit, frenar el ple parlamentari que el 7 de setembre que va aprovar l’extinta llei de transitorietat jurídica, els vímets legals de la nonada Catalunya independent. Però la pressió de les entitats sobiranistes va fer que els plans canviessin en qüestió de minuts, amb la qual cosa es van reviure els mateixos episodis d’esbronc parlamentari de la històrica sessió del dia anterior, quan el sobiranisme va crear en solitari –amb part de l’hemicicle buit i una denúncia unànime de l’oposició de falta de garanties democràtiques– la llei del referèndum.

Segons han explicat fonts del Govern i ha confirmat el llavors conseller Santi Vila, les ordres de Puigdemont el matí del 7 de setembre eren clares: frenar la llei de transitorietat. Una norma l’aprovació de la qual generava ja per si mateix molts dubtes i crítiques entre els sectors més moderats del flanc sobiranista.

“En vista de com va ser el debat [del dia 6], de la tensió que va generar, del despropòsit que es va viure a la Cambra catalana la nit després de votar la llei de referèndum, tots prenem consciència, com a mínim els més assenyats, que això no es podia tornar a repetir l’endemà amb la llei de transitorietat. Havia sigut un despropòsit la discussió al voltant de la llei del referèndum, es podia justificar més o menys pel desig de donar-li una certa cobertura, però és evident que l’altra llei, que estava molt mal feta, que no resistia el contrast de persones mínimament formades, ens enrojolava molt tots; el president s’adona, i la mateixa nit de la llei del referèndum, abans que se segueixi endavant amb el debat sobre la següent norma, ens manifesta a molts que no veu la llei, que ha sigut una iniciativa del Parlament molt desgraciada, feta per gent de perfil molt baix, i que hem de fer el possible i més perquè no progressi”.

A la pregunta de per què finalment sí que es va seguir endavant amb la llei, Vila respon: “De nou ens falla la pressió de l’entorn. Hi ha una pressió molt forta de les entitats vinculades al procés i d’alguns agents que tensen i tensen molt el moment de decidir. Recordo el matí d’aquesta sessió, quan el president i quadres del Govern,d’ERC  i del PDECat, vam donar per decidit que aquesta no era una llei que es tramités, i encara menys que no es pogués incorporar cap esmena. Hores més tard, de nou perdíem el control de les circumstàncies”.

Finalment, la secretària general d’ERC, Marta Rovira, va anunciar que sí, que el ple se celebraria, per a sorpresa de molts, entre ells el mateix Vila, que havia assistit poc abans a les instruccions de Puigdemont, al passadís adjacent a l’hemicicle, perquè es desactivés la maquinària parlamentària de celebració d’aquesta segona sessió plenària.

Autocrítica sobiranista

En definitiva, el 6 i 7 de setembre del 2017 no passaran precisament a la història del prestigi de la institució ni d’exemple de democràcia. En aquestes dues sessions maratonianes en les quals es va aprovar la llei del referèndum i la de transitorietat jurídica es va plantar una rasa profunda entre els grups independentistes, que van forçar al màxim la interpretació legal per aprovar els seus plans sense debat previ, i els no independentistes, que van provar de bloquejar aquests plans amb tota menad’estratagemes reglamentaris.

Fruit d’aquest esbronc és que ni més ni menys que 21 recursos de l’oposició –especialment de Ciutadans i del PSC– segueixen pendents de pronunciament per part del Tribunal Constitucional (TC). Avui per fi, en privat, s’admet en el soberanisme que aquelles dues jornades i els debats que les van precedir van suposar un cúmul d’errors absolutament evitables. “Hi ha coses que es poden fer millor a la vida”, admet un diputat de la majoria.

Tot va començar mesos enrere, a finals de febrer, quan el grup de Junts pel Sí (JxSí) va introduir la petició de reforma del reglament del Parlament amb la intenció de canviar les regles del joc: permetre tramitar les lleis de desconnexió en lectura única, és a dir, sense debat previ, sense esmenes, en un únic ple parlamentari. Un mètode, el de la lectura única, que argumentaven que hi ha al Congrés i a diversos parlaments autonòmics.

De fet, al novembre, el Constitucional va declarar que l’article 135.2 del nou reglament del Parlament, aprovat el 26 de juliol amb la intenció de tramitar per la via exprés les lleis de desconnexió, s’ajustava a la Carta Magna sempre que no s’exclogués la possibilitat de presentar esmenes, circumstància que deixa en mans de la Cambra autonòmica i que en el canvi de la normativa no s’explicitava.

Esquivar el Constitucional

La intenció de tramitar les lleis de desconnexió per lectura única no era altra que no donar marge precisament al Constitucional per retallar les dues lleis, que evidentment suposaven un desafiament al marc constitucional perquè plantejaven un referèndum –no permès per part de l’Estat a les autonomies tret de delegació de la competència– i la posada en marxa dels plans de desconnexió i creació de l’Estat català una vegada celebrat –i eventualment guanyat– aquest referèndum.

La bronca va ser total fins al punt que la ponència no va comptar amb la participació de cap partit de l’oposició, excepte a la sessió inicial en què els grups van retreure a JxSí la seva estratègia. Jordi Turull, en nom de JxSí, va arribar a suggerir sancions als qui no acudissin a les sessions de la ponència. La CUP va defensar el mètode de la ponència i de la reforma del reglament per introduir millores democratitzadores en el funcionament de la Cambra. 

Mentre tirava endavant la reforma del reglament, al si de l’independentisme es manejaven tota mena d’hipòtesis i propostes sobre si aprovar les lleis de desconnexió abans o després del referèndum unilateral de l’1-O. Lleis que van estar a tota hora amagades del debat públic i parlamentari per no donar marge a l’oposició. 

El cert és que a data d’avui sobiranistes experts en matèria reglamentària i jurídica admeten que determinades qüestions bàsiques es podrien haver fet molt millor, llimant les notables arestes que es van produir en les dues tenses sessions del 6 i 7 de setembre.

¿Per què no el Govern?

D’entrada, la qüestió fonamental: ¿Per què no va ser el mateix Govern el que va portar al Parlament les lleis? D’aquesta manera es garantia la possibilitat de la lectura única i s’evitava tot el debat previ de reforma del reglament. Fonts coneixedores d’aquestes controvèrsies expliquen que per part de la majoria sobiranista es va voler demostrar que aquestes normes “sorgien” de la ciutadania, expressada a través dels partits, i no dels despatxos governamentals.

Una altra qüestió fonamental, que sens dubte hagués destensat les sessions del 6 i del 7 de setembre, hauria sigut la possibilitat que els grups de l’oposició tinguessin un marge –tot i que fos de poques hores– per presentar esmenes a la totalitat als projectes rupturistes.

Notícies relacionades

Puigdemont, abans d'anar-se'n a Bèlgica: "Demà, tots als despatxos"

Torra: «O llibertat o llibertat»

Segons admeten les fonts consultades, la pressió dels líders parlamentaris de JxSí durant les setmanes prèvies va ser determinant per seguir amb els plans. Com ho va ser, apunten, la pressió del llavors president Puigdemont a la presidenta del Parlament, una Carme Forcadell, que en les dues sessions del debat a la Cambra es va veure en diverses ocasions desbordada per les constants interrupcions i bronques provocades en especial des dels grups de l’oposició i en concret de Ciutadans.

Queda també per al record les advertències delslletrats del Parlament i la constatació del Consell de Garanties Estatutàries que davant de tota proposició de llei del Parlament els grups tenien dret a sol·licitar un dictamen del mateix òrgan (l’anomenat ‘Constitucional català’) per verificar el seu ajustament a la legalitat. Això tampoc es va produir, a cap altra mostra de JxSí i del Govern que es volia una aprovació sense màcula possible, per poder executar definitivament la part clau del procés: el referèndum i les seves possibles conseqüències posteriors.