Joan Coscubiela: "El 6 i 7 de setembre va començar el retrocés nacional"

El discurs de Joan Coscubiela és dels moments més recordats dels dies 6 i 7 d’octubre. Els aplaudiments que va rebre de Cs, el PP i el PSC li van valer crítiques tant entre els independentistes com entre alguns membres de la convulsa Catalunya Sí que és Pot. Aquella intervenció el va portar a escriure les seves vivències d’aquella convulsa tardor al llibre 'Empantanados’.

¿Com valora un any després aquells dos intensos dies?

Políticament, el 6 i 7 va començar un procés de degradació política i retrocés nacional espectacular; personalment, satisfet per haver posat veu a molta gent.

 Llavors vaig avisar que aquests dies podien deixar una empremta irreversible en termes negatius. ¿Ha sigut així?

Desgraciadament sí, perquè va acabar instal·lant en la consciència d’alguna gent que la democràcia consisteix que la majoria ho pot tot, fins i tot vulnerar les normes i trepitjar els drets de les minories. Es va començar el camí de la unilateralitat fictícia i suïcida i també es va començar a degradar el llenguatge, amb el PP i Cs parlant de cop d’Estat. L’ús pervers del llenguatge des de llavors ha anat 'in crescendo'. 

Per assenyalar que les majories no ho poden tot, va arribar a fer el paral·lelisme amb la pena de mort.

Vaig posar de manifest la reducció a l’absurd. La idea que el Parlament ho pot discutir tot és democràticament perversa. Si aquest axioma fos cert el Parlament podria reinstaurar la pena de mort i evidentment no pot. Recordo la cara molesta de Puigdemont, suposo perquè va veure que el seu argument se li esquinçava. Un any després es continua dient el mateix. Tot el debat dels llaços reflecteix la degradació democràtica: de la llibertat d’expressió d’una banda i de l’altre, l’ús de la crispació.

En el llibre assenyalava que Ciutadans ha olorat sang política. ¿Li preocupa que vulgui tensar els carrers?

Quan ho vaig publicar, des de Ciutadans em van criticar que això era injust. Un any després s’ha confirmat que l’estratègia anava per aquí.

Veient la deriva que han tingut, ¿li molesten els seus aplaudiments el 6 i 7?

No, perquè no em van aplaudir perquè jo recolzés la crispació. No em molesta coincidir amb qui sigui en la defensa dels valors democràtics i de les minories. Els aplaudiments més importants per a mi són els de molta gent d’esquerres que m’ha manifestat a Catalunya i Espanya que se sentien representats per aquestes paraules. 

Li va dir a la CUP que ja podia inundar Catalunya de tuits que no el farien callar. ¿Sense Twitter hauria sigut tot molt diferent?

En els aspectes fonamentals hauria sigut igual, però les xarxes han permès magnificar-ho.  Molta gent dona molta importància al tuit de Gabriel Rufián sobre les 155 monedes de plata, però allò no va ser determinant pel canvi d’actitud de Puigdemont. Ell sabia que es trobaria amb l’oposició i l’oportunisme d’ERC. Feia temps que jugava al gat i a la rata per veure qui seria el culpable que la ficció no seguís endavant. El que fa rectificar Puigdemont és que s’adona que el moviment independentista ha adquirit vida pròpia. I que la seva gent no pot anar als pobles a dir als independentistes que el que us vam, explicar era una ficció, un farol en paraules de Clara Ponsatí. Aquest va ser el factor determinant. 

¿Creu que hi hauria d’haver més persones que, com Ponsatí, diguin que anaven de farol?

Cinc anys de ficció fan que la bola sigui cada vegada més grossa i que tingui molt pes. Ningú es va atrevir a dir-ho. Alguns intel·lectuals de l’independentisme s’han atrevit a posar en dubte l’estratègia i han sigut molt criticats i titllats de traïdors. La llista de traïdors és tan gran que ja no queda gent de pura sang. Hi ha gent que ha fet digestió política però el factor hegemònic continua treballant per convertir una gran il·lusió en una gran ficció. Llavors la ficció eren les estructures d’Estat i la desconnexió; ara, la recerca del moment que tornarà a produir les condicions per tirar endavant. 

¿Creia que no hi havia absolutament res preparat?

Sí, era evident. Ho havia discutit amb gent del departament d’Economia i també amb diputats de la CUP, com Albert Botran i Benet Salellas. Les lleis per ser imposades requereixen la força física de l’Estat. Sense força no hi ha Estat. Sense Estat no hi ha lleis. I si no hi ha lleis no hi ha desconnexió. No hi havia res. No és que faltés un detall és que res va ser veritat en cap moment: ni les estructures d’Estat, ni l’opció de passar de la legislació espanyola a la catalana. S’havia muntat un castell de cartró pedra. Va ser una estafa política amb els independentistes com a primers perjudicats. 

¿S’abstindria avui, tal com va fer, en la votació de la llei del referèndum? ¿Hauria pressionat més per votar-hi en contra?

És el que a mi i a la majoria de Catalunya Sí que Es Pot ens hauria agradat. Per coses que passen en els espais polítics vam haver d’acceptar l’abstenció.

¿Veient l’ús que s’ha fet de l’1-O, creu que els comuns es van equivocar avalant-lo?

 Claríssimament es van equivocar. No calia ser vident per saber que qualsevol participació, tot i que fos en forma de mobilització, seria posada al servei de l’estratègia de la desconnexió unilateral.  Per això jo no hi vaig anar. Va ser un error que els comuns recolzessin anar a l’1-O i va ser un error la raó per la qual se’n va anar, per un concepte tàctic de la política. Es creia que el desgast davant de determinats sectors de la societat seria menor. 

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

¿Quan sortirem de l’empantanegament?  

Avui la solució al conflicte és més llunyana que fa un any perquè hi ha més polarització. Si no hi ha solució amb gent a la presó, en funció de quina sigui la sentència la cosa no només es cronificarà sinó que a més s’agreujarà. És molt preocupant. Si la judicialització va ser un error brutal, les conseqüències poden ser un drama.