Així es reforma la Constitució en dos mesos

La Carta Magna espanyola sembla intocable, però no ho és. De fet, els tres governs socialistes de la democràcia han impulsat modificacions de la Constitució de 1978. Unes de més controvertides que d’altres, però totes per la via ràpida. Cert és que l’immobilisme d’alguns sectors polítics i el blindatge extrem que van introduir els mateixos redactors de la llei de lleis fan que la seva reforma sembli impossible. Però es pot canviar en un mes i sense referèndum. Hi ha dos precedents. De fet, hi ha més antecedents de reformes nonades, malgrat que alguns dels retocs que se solen plantejar, com el de la successió a la Corona, compten amb un ampli suport polític.

Els dos canvis en 40 anys van ser imposats per la Unió Europea. El 1992, Espanya va firmar el tractat de Maastricht, que reconeixia el dret dels ciutadans de la UE a votar i a presentar-se a les eleccions municipals de l’Estat on residissin, tot i que no tinguessin la nacionalitat. La Carta Magna acceptava el sufragi actiu dels estrangers, però no el passiu. El Tribunal Constitucional va ordenar la modificació l’1 de juliol i el 30 ja estava aprovada. Per unanimitat i sense referèndum.

La reforma del 2011 va ser molt més polèmica. El Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va pactar amb el PP una modificació constitucional ràpida per consagrar un límit de dèficit públic i de deute, en vista de l’agreujament de la situació de la 'zona euro' i de la mateixa economia espanyola. L’acord entre els llavors dos grans partits va facilitar que els canvis es produïssin en un mes i sense referèndum, però cap altra força política va recolzar la iniciativa, que va tirar endavant enmig d’una forta indignació al carrer per part del moviment 15-M.

Referèndum difícil, no impossible

Notícies relacionades

Sánchez vol eliminar els aforaments en una reforma exprés de la Constitució

El PP diu que el Govern vol eliminar aforaments per beneficiar els "colpistes" catalans

¿Per què resulta tan fàcil en ocasions canviar la Constitució? Els pares de la norma van preveure dues vies de reforma, en funció dels articles que afectés. Les modificacions concretes, com la de 1992 i la del 2011, requereixen el vot de tres cinquenes parts del Congrés i del Senat: 210 diputats (d’un total de 350) i 156 senadors (de 260). Si la Cambra Alta esmena el pla aprovat per la Cambra Baixa, una comissió mixta ha de desencallar la reforma, i el nou text ha de superar una altra vegada els dos filtres. Aquesta via eximeix del referèndum, tret que ho demanin, en un termini de 15 dies, una desena part dels membres d’alguna de les dues Cambres: 35 diputats o 26 senadors.

La composició actual del Congrés i el Senat fa difícil assolir aquest mínim de diputats per forçar un referèndum, però serà clau la posició que adoptin les diferents confluències d’Units Podem. Si alguna, com En Comú Podem, En Marea i Compromís, decideixen donar suport a la sol·licitud d’una consulta, podria prosperar si s’hi afegissin els vots dels grups nacionalistes i independentistes. I, tot i que el referèndum es delimitaria oficialment a la supressió dels aforaments, motiu de la reforma constitucional, molts partits podrien convertir-lo en un plebiscit sobre la política de Pedro Sánchez.