La DUI que no va ser tal

–¿I ara què fem?, va preguntar vara en mà un alcalde a un altre regidor al Parlament, després de la històrica declaració unilateral d’independència (DUI).

–¿Ara? Doncs ara hi ha una festa a la plaça de Sant Jaume –li va contestar l’altre edil.

Una festa. Actuacions musicals en un escenari davant del Palau de la Generalitat. En això i res més va quedar la sessió solemne del dia 27 d’octubre de l’any passat. Aquell dia, en paraules d’un directe coneixedor dels racons negociadors, no va ser cap altra cosa que un trist “epíleg” als vaivens interns del sobiranisme iniciats l’1-O. Una jornada en què l’única preocupació del bloc va ser la de rebaixar al màxim possible el to rupturista de la resolució que finalment es votaria –amb mig hemicicle buit, el dels escons no independentistes– a primera hora de la tarda. “El text era el menys important”, assumeix una altra font, donant a entendre així que en realitat es va votar una DUI molt descafeïnada. Una ‘fake DUI’.

El dia 26, a la sortida de la reunió de Junts pel Sí al Palau de la Generalitat, hi ha membres de la Mesa que ploren desconsoladament per tal com veuen inevitable la convocatòria d’eleccions i, per tant, que no se seguirà endavant amb el “mandat” de l’1 d’octubre. A les reunions de partit posteriors a aquest conclave, tant el PDECat com ERC opten per impulsar una resolució el text de la qual es negocia, també, amb la CUP. Però els anticapitalistes no estan convidats als seus conclaves i interaccionen via telefònica. El negociador republicà és l’avui president del Parlament, Roger Torrent. Per part postconvergent, porta les regnes Elsa Artadi, llavors alt càrrec de Presidència. Respon a les trucades un espectre més ampli d’anticapitalistes però solen sonar elsd’Anna Gabriel  i Mireia Boya.

Forcadell, contra les cordes

Els partits expliquen als membres de la Mesa el que s’espera d’ells. En concret, se li detalla a la presidenta del Parlament aleshores, Carme Forcadell, que haurà de ser ella la que llegirà la declaració. I que, amb tota seguretat, Puigdemont ni prendrà la paraula, malgrat la importància del dia. Segons testimonis directes, Forcadell es va quedar molt sorpresa. “La presidenta va estar venuda durant molts dies, des de l’1-O”, opina un coneixedor d’aquella trobada, que afegeix com va anar a remolc de la republicana Marta Rovira i com no va ser degudament informada de les conseqüències jurídiques i penals del que es votava. “Ho va passar malament, el seu antagonisme amb Puigdemont ja era bastant notable”, afirma una altra font parlamentària.

La CUP, per la seva part, posa condicions. Els anticapitalistes insisteixen que la declaració s’ha de votar en urna i no de forma secreta. ¿Per què? Perquè temien la traïció d’algun diputat que, conscientd’eventuals conseqüències penals, optés per no posicionar-se, ja que el segon mecanisme registra únicament el còmput final sense comprometre ningú. Van acceptar els seus designis i es van posar a treballar en una escenificació que també va quedar diluïda. Fins i tot van avisar els diputats que havien de portar roba de recanvi i estris per poder passar la nit “defensant” el Parlament i el Palau.

El dia 27, el secretari general comunica a la Mesa que el personal del Parlament no participarà en res relatiu a la votació. Fet amb què, d’altra banda, ja comptava fins i tot Forcadell. És així que fins i tot són els mateixos membres de la Mesa els que van haver de portar l’urna per procedir a la votació.

El text, (gairebé) irrellevant

A la reunió de la Mesa del dia 27,Anna Simó, secretària primera, va deixar clar que només era “objecte de votació i aprovació”, i, per tant d’obligatori compliment lapart dispositiva, no elpreàmbul, i que la resolució no tenia “efectes jurídics“. La Mesa va voler deixar constància escrita també que no se sotmetria a votació el preàmbul, que incloïa pròpiament la declaració d’independència.

A l’acta d’aquella reunió, que consta en la causa oberta per rebel·lió a la Mesa davant del Tribunal Suprem, el secretari general del Parlament,Xavier Muro, va fer constar que la praxi parlamentària habitual en el cas de propostes de resolució és que “els preàmbuls no siguin objecte de votació ni s’incorporin tampoc al text de les resolucions que són aprovades”. Una tesi que la Cambra coneix bé des de la reforma de l’Estatut del 2006, quan el terme ‘nació’ va volar del text al preàmbul de la Carta perquè pogués passar el filtre del Congrés.

L’altre truc va ser el mateix format del text. Es va votar unaproposta de resolució, que en la dinàmica parlamentària no és més que un document, que insta el Govern a prendre una sèrie de decisions. Ni va ser una declaració institucional ni una proposició amb rang de llei. I al que aquell text instava l’Executiu era a aprovar tots els decrets i resolucions necessaris per desplegarla llei de transitorietat jurídica–que creava un nou marc legal català–, començant per l’“expedició a la ciutadania” dels documents d’identitat catalans.

Notícies relacionades

Puigdemont als diputats de JxSí: "No tenim res"

Puigdemont va desatendre l'últim intent de mediació d'Urkullu el dia de la DUI

Però, ¿com es podia posar en marxa una llei com a conseqüència d’unadeclaració d’independènciaque jurídicament no s’havia votat? És a dir, el Parlament va instar el Govern a fer una cosa que no podia fer perquè la secessió no s’havia proclamat. Per acabar-ho d’adobar, aquell preàmbul sense efectes jurídics es va limitar a reproduir una declaració firmada el 10 d’octubre per tots els diputats independentistes després de la DUI interruptus de Puigdemont, evitant una proclamació amb tota solemnitat de l’estat català.

“Només has de recordar les cares llargues de tots per adonar-te de l’ambient en què es va votar”, recorda un dels protagonistes d’una sessió en què de nou els serveis jurídics havien advertit sobre les conseqüències de la decisió. “Estàvem més pendents de la reacció de Madrid que del que fèiem aquí”, afirmen les fonts consultades, en relació amb la votació del’article 155 de la Constitució al Senat aquell mateix divendres.