El 27-O i la lletjor darrere del somriure

Dilluns es presenta a Madrid el llibre de John H. Elliot titulat 'Catalanes y escoceses. Unión y discordia' (Editorial Taurus). L’acte, que serà cultural i polític alhora, se celebrarà 48 hores després del primer aniversari de la declaració unilateral d’independència de la inexistent república catalana. Sobre la qual l’hispanista britànic, deixeble de Vicens Vives i gran especialista en el segle XVII espanyol i, específicament, català ('La rebelión de los catalanes: un estudio de la decadencia de España'), emet un dur judici de valor.

Per a Elliot, "la decisió de seguir endavant amb la declaració unilateral d’independència va ser un acte de bogeria d’imprevisibles conseqüències". L’autor, abans de presentar el veredicte, recorda el pèssim paper "del Govern i la classe política espanyola", que es va mostrar "incapaç i poc desitjosa de traslladar la barreja d’unitat i diversitat proclamada per la Constitució a un projecte coherent", però adverteix que "la principal responsabilitat d’aquesta tràgica situació recau en l’'establisment' català".

L’historiador atribueix a aquesta elit la decisió de "d’agafar la llei amb les seves pròpies mans i seguir endavant amb els seus plans, sense tenir en compte el preu, perquè vivia en un món propi ple de fantasia". I continua l’autor: "Aquest món havia sigut aixecat en part per aquest mateix sector, però també tenia antecedents, extrets d’una barreja veritable i falsa, de records filtrats a través de la imaginació col·lectiva".

Elliot arriba a la conclusió que l’independentisme, fa un any, va col·lisionar amb el principi de realitat i va fabricar un univers propi, desconnectat del seu entorn espanyol i europeu, fins i tot amb una tergiversació de l’Espanya política i social. Ho explica així: "Per molt que els independentistes ho afirmessin, l’Espanya del segle XXI no era l’Espanya del general Franco, ni tampoc havia sigut Espanya durant segles poc més que un estat opressor".

Per això, acaba, "a l’embarcar-se en aquest infeliç procés, que es va metamorfosar massa fàcilment en el procés, el nacionalisme català, amb tota la seva cara amable, va ser incapaç de tapar la lletjor que amagava darrere del somriure". Aquestes són les dues últimes línies amb què Elliot tanca el seu estudi.

També dilluns es presenta el llibre del periodista Lluís Bassets titulat 'La rebelión interminable. El año de la secesión catalana' (Editorial Catarata). És una obra, en part de recopilació, molt pràctica perquè es tracta d’un dietari que va de l’1 de gener al 31 de desembre del 2017.

Tot el relat considera una rebel·lió el que va passar a Catalunya a la tardor del 2017, tot i que en l’epíleg Basset aclareix que "tot i que sigui una rebel·lió en termes polítics (...), no significa que ho sigui des del punt de vista del Codi Penal espanyol (...), de manera que no es pugui descartar que finalment els delictes pels quals siguin acusats i condemnats siguin els de conspiració per a la rebel·lió, sedició o, senzillament, desobediència, prevaricació i malversació de fons públics".

Una apreciació de l’autor que és molt compartida i compatible que, políticament, la "rebel·lió interminable" a Catalunya sigui una realitat persistent. Basset s’aproxima al 27-O del 2017 des d’una perspectiva que no és llunyana a lad’Elliot.

Escriu: "La república d’avui ni tan sols ha sigut proclamada, sinó que és fruit d’una resolució i d’un mètode de votació aconsellats pels advocats penalistes. Són els inconvenients del poder sense responsabilitat. Trencar la legalitat i alhora aprofitar-se de la legalitat obliga a rareses de difícil explicació (...) I després el paperot de Puigdemont i de Junqueras (...), tots dos amb els seus silencis i el seu menyspreu per les institucions: ni un discurs, ni un mínim debat parlamentari el dia més assenyalat de la legislatura". Basset pensa que als dos dirigents no "els absoldrà la història". "És difícil imaginar un mal major amb una expectativa de guanys tan escassa, o bé nul·la".

Els testimonis anteriors només són la mostra d’un ampli espectre polític i intel·lectual que impugna per complet el 27-O i el procés anterior per irresponsable. Una irresponsabilitat que no va tenir en compte que les decisions comporten conseqüències, a més de polítiques, penals. Ara, la seva depuració pels tribunals es planteja com la gran qüestió.

Hi ha debat social sobre la tipificació dels delictes, però no es discuteix –més enllà del mateix independentisme– que es van perpetrar il·lícits penals (el president i la vicepresidenta creuen ara que no hi va haver rebel·lió) que condicionen la tornada a una normalitat que consistiria en la legitimitat d’aspirar a la independència fent política i gestió en el marc d’una Constitució i d’un Estatut que no permet aconseguir-la, de manera que caldria anar a fórmules transaccionals realistes i legals.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

I, sobretot, la independència no és una aspiració social majoritària a Catalunya, tot i que ho sigui en termes parlamentaris. Aquesta és la segona i gran reflexió a propòsit del primer aniversari de la DUI: la fractura social catalana. Borrell ha escrit en 'Anatomía del procés' (Editorial Debate) que "l’ambiciosa resposta a l’independentisme català des d’Espanya no pot fer-nos caure en l’error de defugir la dimensió principal del conflicte. I aquesta no és cap altra que la dimensió intracatalana".

El ministre l’encerta, sense perjudici que tots ens hàgim també de preguntar què estem disposats a fer perquè el separatisme deixi de tenir sentit per a dos milions de catalans. Per molt que aquest procés sigui la "lletjor després del somriure", en paraules  d’Elliot.