Les 'mares' de la Constitució

Hi va haver un temps en què tot era pioner. La llibertat, el vot, els partits... Espanya s’estrenava en una festa, la de la democràcia, que va obrir a uns i altres les portes del Congrés. Santiago Carrillo, Felipe González, Adolfo Suárez, Manuel Fraga i Leopoldo Calvo-Sotelo. Tots ells van escriure la transició a la democràcia i la història els reconeix el seu paper primigeni. Però a l’Espanya de 1977 també hi va haver pioneres. Soledad, María Teresa, Dolores, Belén, Juana, Mercedes... Així fins a 27, amb prou feines el 5%. Són les constituents, diputades i senadores els noms de les quals rares vegades ocupaven els titulars de l’època i que, no obstant, van ser el símptoma més gran de com havien de canviar els temps. Pioneres entre totes les pioneres que arribarien després.

Eren temps en què les dones necessitaven permís marital per obrir-se un compte i no podien participar en la pàtria potestat dels seus fills. L’adulteri  es castigava amb una pena de multa per a ells, però a elles se les enviava a la presó. Les dones havien estat apartades de la vida pública, criant fills i cuidant-se de la casa, però van veure en la democràcia l’oportunitat d’obrir forat. Els partits les volien en les seves llistes, tot i que només fos per una qüestió estètica. "Desitjava que Espanya fos un país on es visqués amb democràcia i llibertat. I que en aquest canvi les dones no estiguéssim tan limitades com jo ho havia estat", explica María Teresa Revilla, exdiputada d’UCD. Com ella, moltes s’estrenaven en política, però d’altres ja acumulaven experiència, com la senadora Belén Landáburu, que havia sigut consellera nacional del Moviment durant la dictadura i va ser l’única veu femenina en la ponència de la Llei de Reforma Política.

Una imatge per a la història

Revilla recorda que el dia de la sessió constituent, malgrat ser ple juliol, feia massa fred a l’hemicicle. Dolores Ibárruri, 'la Pasionaria', va acotar el cap des del seu seient quan la va veure acostar-se: "¿Què vols?", li va dir de seguida. Li va explicar que tenia fred. "És que aquí s’ha de venir amb una jaqueta", li va aconsellar. "Era encantadora, amb la de coses que jo havia llegit d’ella...", recorda entre rialles. La Pasionaria va ser un dels emblemes de l’època que s’obria. Era dona i comunista. La seva imatge baixant a l’escó agafada del braç de Rafael Alberti ja forma part de la memòria col·lectiva.

3 de les 21 parlamentàries venien del moviment feminista. Les socialistes Carlota Bustelo i Asunción Cruañes, ja morta, i la catalana Dolors Calvet, del PSUC. Totes elles van centrar els seus esforços a ampliar els drets de les dones consagrats a la Constitució. Un text en la redacció del qual no van participar directament: van ser set homes els ponents, els ‘pares’ de la Constitució, i en la comissió que va elaborar els treballs només hi va haver una dona, Revilla, entre els seus 39 membres. Però les constituents també hi van deixar la seva empremta, i no només a l’article 14, que recull igualtat davant de la llei i la no-discriminació per sexes. El dret a l’educació, de l’article 27, va tenir segell femení gràcies a la tasca de Marta Mata, socialista catalana i Rosina Lajo, del  PSC.

Una altra socialista, María Izquierdo, va centrar gran part dels seus esforços parlamentaris al terreny educatiu. Per la seva banda, la comunista Pilar Brabo va defensar l’esmena del seu partit sobre el control parlamentari sobre la ràdio i la televisió públiques i va demanar que es retransmetessin els debats sobre el text a La 2. A la Cambra Alta, Landáburu va aconseguir incloure la igualtat jurídica també en el matrimoni.

La primera ministra

A la majoria les van col·locar en les comissions d’Educació, Sanitat o Cultura. Com a Soledad Becerril, assídua en això de ser pionera: el 1981 es va convertir en la primera ministra, i el 2012, en la primera Defensora del Poble.

"Els vaig dir a les dones del meu partit que estiguessin en els que no eren assumptes femenins, com la comissió d’Hisenda i d’Exteriors. No érem allà com a dones, sinó per ser un diputat més", insisteix Revilla. I el cert és que van estar en la majoria de comissions. La socialista Carmen García Bloise, en la d’Economia i Hisenda, la de Pressupostos i la de Govern Interior; Mercedes Moll, d’UCD, en les de Defensa, Justícia i Presidència; la seva companya de partit, Dolores Blanca, catedràtica de Ciències, en la d’Indústria i Energia, i Elena María Moreno, empleada de banca, va ser vocal en la de Treball.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Al Congrés també hi va haver una "mestressa de casa", Inmaculada Sabater. Als 12 anys va deixar l’escola i va començar a treballar en una fàbrica de calçat. Va arribar al Parlament de la mà del PSOE, tot i que el va deixar en poc més d’un any. I al Senat va ocupar un escó Gloria Begué, la primera dona catedràtica de totes les facultats de Dret. També va ser la primera magistrada del Tribunal Constitucional (TC) i la primera a ocupar la vicepresidència. Una altra pionera. En la legislatura constituent van obtenir representació 12 partits polítics, però només en quatre hi havia presència femenina. Al Senat només tres dels 12 partits tenien dones a les seves files. En van ser 27. Les constituents. Dones i pioneres.