Catalunya el 2019: Doble judici al procés

Igual que l’energia, el procés ni es crea ni es destrueix; es transforma. Amb la seva demostrada capacitat resilient, l’independentisme es proposa fer hegemònic també el debat polític a Catalunya durant aquest 2019, en què l’etapa cap a Ítaca assolirà ja un septenni de tortuosa travessia. Però aviat s’haurà de fer lloc a una altra imatge de transcendència. D’aquí a pocs dies, Oriol Pujol es pot convertir en el primer membre del multiimputat clan que ingressa a la presó per complir una condemna ferma, la que va pactar amb la fiscalia després de confessar les seves corrupteles amb les ITV.

I amb un periòdic estat d’alerta com a teló de fons, la justícia també haurà d’aclarir aquest any com es va forjar l’atac gihadista del 2017 a Barcelona i Cambrils, quins eren els (encara més) sinistres plans de la cèl·lula sepultats sota la runa a Alcanar, quin paper van tenir els tres únics processats i el punt més fosc de la investigació: quines connexions tenia l’imam de Ripoll, cervell de la matança, amb el CNI.

El gran punt d’inflexió polític de l’any que acabava de començar el marcaran també els tribunals en plena canícula. La judicialització del procés empresa per l’extint Govern del PP culmina amb el judici als 'fets d’octubre' del 2017, que s’iniciarà d’aquí poques setmanes i el veredicte del qual no s’espera abans del juny. El Tribunal Suprem, minat pel descrèdit general del poder judicial, tindrà la papereta de demostrar la versemblança de la controvertida obcecació del jutge d’instrucció i de la fiscalia: que els líders de l’1-O i la DUI van cometre el mateix delicte que Antonio Tejero el 23-F malgrat no haver cridat ni una sola vegada a la violència.

Eleccions no tan clares

Les voluminoses penes a què s’enfronten semblen el preludi d’unes condemnes que determinaran el futur no només dels polítics que fa 14 mesos que estan en presó preventiva, sinó també del fràgil Govern de Quim Torra i de l’erma legislatura parlamentària, que encara no ha donat a llum ni una sola llei. Fa uns mesos era més predictible que ara que la resposta a aquesta sentència judicial serien unes eleccions autonòmiques.

Unes hipotètiques condemnes a presó podrien ser l’únic ungüent eficaç per tornar a unir les peces del trencaclosques independentista, malferit per la dissensió entre el pragmatisme que preguen ERC i Òmnium i el rupturisme que encoratgen JxCat a Palau i l’ANC i els CDR al carrer. Dissensió que, entre altres conseqüències, ha deixat els socis de l’Executiu sense majoria estable al Parlament i, presumiblement, sense Pressupostos per al 2019.

Però, fins i tot en un escenari electoral favorable, com serien unes severes condemnes judicials, cap dels actors del secessionisme té la certesa que les urnes els atorgarien el tan anhelat 50% dels vots, sobretot quan el tauler pel qual fa ziga-zaga sense estratègia unitària el Govern de Torra està ple, d’aquí al veredicte del Suprem, d’altres turbulències que poden fer més profunda la fractura interna.

La més important té des de fa temps data fixada: 26 de maig. Les eleccions municipals i europees seran el primer examen de l’'era Torra' i una altra oportunitat d’exhibir múscul per al conjunt del sobiranisme, que posarà en joc 700 alcaldies, 6.000 regidors, la revàlida del simbòlic triomf europeu i la conquesta de Barcelona com a gran meta. A l’altra banda del tauler, aquests comicis suposaran la prova de foc per comprovar si el bloc constitucionalista és capaç d’apaivagar a Catalunya els vents ultradretans que han començat a bufar amb força pel sud d’Espanya.

Diàleg vs. CDR

Resulta senzill aventurar una altra campanya electoral dicotòmica entre adeptes i desafectes a la república catalana, però el terreny serà igual de propici per a nous xocs entre les diferents ànimes que conviuen en el bloc independentista, que aleshores ja haurà decidit si, a través dels Pressupostos de l’Estat, ofereix prou oxigen al president Pedro Sánchez per poder esgotar la seva també dèbil legislatura.

El poderós influx de Waterloo i de Lledoners, amb les seves pulsions unilaterals, i la pressió radical dels CDR topen de cara amb la idoneïtat de no estripar les cartes mentre el jugador de davant, el Govern del PSOE, manté estesa la mà, i més quan les dretes esperen amagades el seu torn amb el 155 a la mà. Per això alguns sectors sobiranistes han somrigut i d’altres han arrufat les celles després de l’últim moviment contemporitzador de Torra: el compromís escrit d’ancorar-se al diàleg amb l’Executiu central dins de les costures legals.

Notícies relacionades

L'any del 'brexit'... o no

Pas al Mundial... femení

La jugada amb prou feines deixa marge al president de la Generalitat per a vel·leïtats rupturistes, més enllà de les contínues arengues verbals que segur que continuaran elevant-se en octans en els pròxims mesos. Però el 'pacte de Pedralbes' també pressiona Sánchez a passar de les paraules als fets i modelar una tercera via convincent, una cosa que després de la plantofada andalusa a les esquerres comporta riscos gegants per al socialisme. Així que, malgrat el desglaç, en l’horitzó s’entreveuen més núvols que clarianes.

Si s’escampa o creix la mar desfeta dependrà en bona mesura del rumb que prengui l’embullada troca en què s’ha convertit la postconvergència després del motí de Carles Puigdemont al PDECat. La Crida preveu néixer el 19 de gener sense haver exorcitzat el perill d’escissió en la formació hereva de CDC, tot i que l’eclosió de la nova marca es cou a foc més lent del que els seus obradors anhelaven.