Amenaça de ruptura entre el PDECat i la Crida de Puigdemont

La vida de Convergència després de Convergència no està sent gens fàcil. És més, està en risc de mort, i els pares de la criatura, en especial Artur Mas –Jordi Pujol és fora de l’escenari per motius judicials, entre d’altres–, es plantegen seriosament la necessitat d’intervenir-hi per evitar la descomposició definitiva d’un espai que segons els experts continua existint a Catalunya però és orfe de representació: el centredreta sobiranista.

El penúltim episodi és l’opa de la Crida Nacional per la República, el moviment creat per l’expresident Carles Puigdemont. Un Puigdemont col·locat a dit al Palau de la Generalitat per part de Mas en l’últim minut, davant la pressió de la CUP, i que s’ha convertit en un autèntic maldecap per a bona part dels que reclamen mantenir viva l’herència convergent. Els qui aposten per arxivar elPDECatafirmen que la marca ja no s’aguanta i que el que s’imposa ara és prescindir de les sigles i de les estructures de partits clàssics per unir al màxim sensibilitats diferents.

Per als que tenien algun dubte, la Crida, que aquest dissabte celebra el seu congrés fundacional a Barcelona, s’ha constituït en partit polític. Així consta en el registre de partits del Ministeri de l’Interior. Sí, els seus promotors afirmen que actuarà i es registrarà com aassociació, i que la inscripció com a partit és només un salconduit que queda al congelador en cas que es presentin a les eleccions. Però la Crida deixa clar en els seus documents que qui vulgui entrar-hi ho haurà de fer a títol personal i els estatuts del PDECat impedeixen la doble militància. Com sempre, hi ha maneres d’interpretar l’embolic en forma de via d’escapament: militar en la Crida no seria fer-ho en un partit sinó en una associació.

Cares visibles

En tot cas, les fractures són conegudes. Dues terceres parts de l’actual direcció del PDECat volen mantenir la seva pròpia identitat, davant els entusiastes de recolzar la Crida, entre els quals destaca la vicepresidenta del partit, Míriam Nogueras. Les relacions personals entre les famílies internes són gairebé inexistents. I la distància política i de trajectòria, sideral.

En qualsevol cas, els qui lamenten la pèrdua del’espai postconvergent es queixen d’un element clau: l’empenta del lideratge de Puigdemont davant la falta d’això, de lideratge, en l’espai de l’antiga Convergència. Sí que tenen al seu favor una fortalesa municipal potent. I fins i tot es parla d’alcaldes amb certa projecció, com el d’Igualada,Marc Castells, per ocupar responsabilitats de futur si es decideix mantenir viu l’espai postconvergent.

Una possibilitat tampoc descartable és que es posposi la batalla final. És a dir, que la Crida celebri el seu congrés fundacional i que la comissió del PDECat designada per definir la integració en la Crida –formada pels dirigents presos a Lledoners juntament amb Nogueras i el president del partit,David Bonvehí– continuï deixant per a més endavant la decisió definitiva i laconsulta a la militànciasobre això. “No li veig data a la consulta. Si la Crida no requereix cap encaix perquè només permet integrar-s’hi a títol personal, no cal que prenguem una decisió immediata", resumeix un dirigent del PDECat.

Interessos electorals

En aquest escenari, és probable que s’arribi a les municipals de maig sense decisió definitiva, amb la tensió latent, però sense una ruptura que podria perjudicar els interessos electorals dels alcaldables de la formació. El xoc definitiu –o no– no vindrà quan la Crida decideixi, si ho fa, presentar-se a leseleccions al Parlament. Llavors s’haurà de teixir una aliança amb el PDECat, ja que la plataforma de Puigdemont difícilment es presentarà en solitari i sense drets electorals previs, perquè de fer-ho així tindria espais de propaganda en els mitjans de comunicació. S’hauria de forjar, doncs, una coalició. O constatar l’existència de dues candidatures. Aquest seria el moment de la veritat.

Fins aleshores, l’empenta dels presos i de Puigdemont i Jordi Sànchez en favor de la Crida serà notable. En el fons del debat, a part d’una lluita evident pel poder i l’hegemonia en l’independentisme, hi ha dues concepcions totalment oposades de la política. Puigdemont ha donat mostres reiteradament de la seva al·lèrgia per mantenir amb certa estabilitat els projectes de partit.

En els últims anys, sota el seu mandat i prèviament el de Mas, Convergència s’ha denominat Partit Demòcrata Català, Democràcia i Llibertat (en les eleccions generals del 2015, amb Francesc Homs com a candidat), PDECat i Junts per Catalunya. En l’òrbita hi ha altres projectes, com Lliures, de l’exconseller Antoni Fernández Teixidó, i Convergents, del també exconseller Germà Gordó, imputat per la seva presumpta implicació en la trama de corrupció del 3%.

El 'momentum'

Notícies relacionades

Joaquim Forn anuncia la seva candidatura a l'alcaldia de Barcelona

La Crida de Puigdemont ja és un partit polític

Fonts properes a l’expresident Mas transmeten la seva preocupació per la desunió del que era el seu partit i per l’opa d’un Puigdemont a qui no critica en públic malgrat no compartir-hi res del que va fer a partir de l’1-O. En canvi, sí que s’ha desmarcat ja en una ocasió del president Quim Torra. Però Mas, vinculat a l’etapa del 'cas Palau', difícilment pot ser la resolució de l’equació.

A part de la lluita per l’hegemonia, la batalla d’idees seguirà instal·lada entre els qui reclamen tornar a un sobiranisme pactista i no rupturista, davant els qui, en l’entorn de Puigdemont, es dediquen a reclamar una actitud de combat contra l’Estat per tornar a aconseguir un 'momentum' com el d’octubre del 2017, i així forçar un referèndum d’autodeterminació.