1-O, el judici del segle

Hi ha almenys dues maneres de veure el judici contra els líders independentistes que comença aquest dimarts: com un principi o com un final. La primera és la del sobiranisme, que fa mesos que prova de presentar-lo com un nou punt d’inflexió, com l’oportunitat de demostrar públicament que s’ha comès una injustícia. I això hauria de servir, pensen, per trencar per fi l’empat en el sentiment de pertinença de la societat catalana. La segona és la del constitucionalisme, que ho espera com l’epitafi del procés. Al mig hi ha tot un univers de termes mitjans, però, sota qualsevol punt de vista, està clar que el que passi al Tribunal Suprem en les pròximes setmanes marcarà l’escenari polític català i espanyol durant mesos, potser anys.

Evidentment, aquest resum és incomplet sense les subtrames que recorren la situació. Mentre durin les declaracions judicials i alguns dels principals responsables del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i de la posterior declaració d’independència fallida desfilin per la banqueta d’acusats, s’estaran també dirimint assumptes com l’hegemonia dins del moviment sobiranista, quan se celebraran les pròximes eleccions a Catalunya o fins a quines probabilitats té Pedro Sánchez d’acabar l’any a la Moncloa.

Només violència policial

Durant diverses setmanes, es posarà el focus en el convuls octubre del 2017 i en els mesos que el van precedir.  El sobiranisme –almenys l’oficial– no creu que hagi de fer autocrítica pública sobre per què no va complir els seus objectius. Els acusats se centren a defensar la seva innocència, i en els escrits de les defenses sobresurten dos arguments: el primer, que, contra el que diu la fiscalia, no hi va haver violència, i per tant no pot parlar-se de rebel·lió. I que, si n’hi va haver, va existir només en la repressió policial de l’1-O. El segon: que convocar un referèndum no és delicte des de l’any 2005, quan José Luis Rodríguez Zapatero el va treure del Codi Penal.

Dotze dels principals dirigents del moviment independentista en els últims anys s’enfronten a penes voluminoses de presó. L’exvicepresident Oriol Junqueras, assenyalat com a capitost en absència de Carles Puigdemont, s’emporta la pitjor part: la fiscalia li demana 25 anys per rebel·lió, i l’advocacia de l’Estat, que va rebaixar l’acusació a sedició, 12 anys. La resta es mou entre els 17 anys que la fiscalia sol·licita per als Jordis i Carme Forcadell i els 16 anys per a altres membres del Govern –Joaquim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i Dolors Bassa–, i els set anys per desobediència i malversació a què podrien ser condemnats els exconsellers Santi Vila, Carles Mundó i Meritxell Borràs.

La casualitat ha volgut que la mateixa setmana que comença el judici més transcendent del que portem de segle –almenys per a l’articulació de l’Estat–, els Pressupostos de Pedro Sánchez s’examinin per primera vegada al Congrés. Si el PDECat i ERC els tomben d’entrada, en resposta al que consideren una persecució política en seu judicial, el president tindrà molt difícil arribar fins al 2020, com pretén. La desmesurada reacció del PP i Ciutadans contra el “relator” que havia pactat amb la Generalitat dona una idea de la intensitat amb què l’oposició l’assetjarà pel flanc d’una suposada entrega als nacionalistes.

Vox i el filó català

Vox ho tindrà més fàcil que els seus rivals. La formació d’extrema dreta tindrà en el judici un aparador de luxe, perquè exerceix l’acusació popular i estarà representat pel seu secretari general, el mediàtic Javier Ortega Smith. Amb els seus interrogatoris a, entre d’altres, Mariano Rajoy o Soraya Sáenz de Santamaría, el dirigent de Vox intentarà posar contra les cordes el PP i continuar explotant el filó català, que ja va ajudar el partit a irrompre amb força al Parlament andalús.

L’independentisme porta preparant el judici des de fa més d’un any. La legislatura catalana, que va néixer amb fòrceps al maig, ha estat buida de contingut precisament a l’espera que hi hagi una sentència. Els presos preventius han condicionat completament l’activitat política, començant per l’estètic: diversos llaços grocs de grans dimensions ocupen els escons dels empresonats i els ‘exiliats’ en cada ple del Parlament.

Això no significa que el Govern sàpiga què fer després. Quim Torra, que no ha ocultat la seva vocació de president interí, ha anunciat diverses vegades que no “acceptarà” condemnes, però no ha explicat mai què significa això. El cap de l’Executiu català fingeix amb una altra declaració d’independència, però fonts del Govern admeten que una de les alternatives que s’estudien com a resposta és convocar eleccions, per provar d’aprofitar la indignació que les eventuals condemnes generaran en l’independentisme.

No hi ha concrecions principalment perquè els partits independentistes no es posen d’acord quant a l’estratègia. De fet, el judici arriba en el moment en què el perenne enfrontament entre Puigdemont i Junqueras sembla estar en el seu punt àlgid. El líder d’ERC, que aposta per atraure els comuns per ampliar la base de l’independentisme, va presumir de responsabilitat ètica. “Sòcrates i Sèneca van poder fugir, i no ho van fer”, va dir a ‘Le Figaro’. Puigdemont, inqüestionable destinatari del missatge, es va regirar: “Tindré paciència fins a la sentència, després cada un explicarà el que hagi d’explicar”.

Ferides mal curades

És probable que les ferides mal curades de la gestió de la DUI del 27 d’octubre i dels dies posteriors es reobrin durant el judici. S’espera amb gran expectació la declaració de Junqueras, que haurà de filar fi si vol ser coherent amb el gir contemporitzador que ha imposat a Esquerra des que està en presó preventiva. Cal veure també si aprofita la seva intervenció per llançar algun missatge més o menys velat a Puigdemont i el seu entorn, que continuen insistint a formar llistes unitàries sobiranistes a les municipals i les europees malgrat l’evident falta d’interès dels republicans.

L’expresident seguirà amb inquietud el judici des de Waterloo. Durant els mesos que duri, ho tindrà difícil per acaparar l’atenció del sobiranisme, tot i que en les últimes setmanes el seu entorn s’hagi dedicat a especular de nou amb la seva tornada a Catalunya, i a anunciar que no renuncia a la investidura del líder absent. Durant la vista oral, la figura de referència de l’independentisme que no combrega amb ERC serà Jordi Sànchez, a qui Puigdemont ha fitxat per a la Crida i que es perfila com un actor principal en el futur polític immediat.

L’"altaveu" del Suprem

Notícies relacionades

Judici del procés: Els punts forts de les acusacions

El Suprem, el tribunal dels grans judicis

Sí que coincideix tot l’independentisme en què el judici ha de ser un “altaveu” per a la seva causa, com va dir Torra en el seu missatge de final d’any. La Generalitat ha posat el focus en les demostracions públiques –com més multitudinàries millor, a Catalunya i a Madrid– i, sobretot, en la divulgació internacional del seu punt de vista. En aquest àmbit competirà amb el treball diplomàtic del ministre Josep Borrell, que s’ha proposat plantar cara al relat que la democràcia espanyola és defectuosa.

El judici al procés oferirà un combat apassionant, i les seves conseqüències són difícils de preveure. El Govern tem que es converteixi en un obús que arrasi amb el precari pont que està provant de construir amb la Generalitat. I, en aquesta amalgama de socis inesperats i interessos inconfessables, tant l’oposició com una part de l’independentisme esperen veure enfonsar-se com més aviat millor els pilars d’aquesta estructura.