Independència a les tres

Fernando Galindo. Aquest és, en dues paraules, el resum de la jornada. Un individu amigable, adulador si és necessari, fidel esclau de les seves tasques. No, no busqueu el seu nom entre els advocats i fiscals, i menys encara entre els membres del Tribunal Suprem. Després en parlarem. Abans, un ràpid ‘briefing’ de la segona jornada de la causa especial 20907/2017, només per centrar la situació.

La fiscalia ha recollit el guant (o ha mossegat l’ham, segons es miri) que els advocats del procés van llançar dimarts en la sessió inaugural de l’anomenat (tret de nova ordre, perquè d’anys en queden molts fins al segle XXII) judici del segle. La defensa, com es va explicar en l’anterior capítol, va convertir les qüestions prèvies, comunament gens ressenyables a efectes periodístics, en un inesperat ‘rien ne va plus’, perquè va intentar dinamitar els fonaments jurídics del cas, com si ja en la primera jornada no es volgués desdenyar ni un sol minut de l’indubtable impacte demoscòpic que se suposa que tindrà tot allò que es digui en el Tribunal Suprem. La previsió era que la fiscalia no igualés l’afront, que repassés jurisprudència. Zzzzz... Ha passar l’imprevist. Els fiscals Javier Zaragoza i, sobretot, Fidel Cadena han exhibit, nua i contra pronòstic, l’arquitectura del seu cas. A la sortida, un advocat de la defensa, com si de la seva canya pengés donant salts un llobarro, ho ha resumit així: “Quin al·legat final ens ha ofert la fiscalia”.Vaja, segona jornada de judici com si això fos un partit de Copa.

Zaragoza no ha amagat que se sentia ferit en el seu punt d’honor. Ha qualificat el conjunt de les intervencions de la defensa del dia anterior de “libel acusatori”, com si “volguessin asseure l’Estat al banc dels acusats”, ha qualificat de “fal·làcia de colossals dimensions que no es pugui ser independentista a Espanya” i, ja posats, ha demostrat que entre juristes, si és necessari, es trepitgen la toga, perquè ha afirmat que els catedràtics en dret penal que consideren inconsistent l’acusació de rebel·lió “no són els més prestigiosos” del país. ¡Zas! També han rebut per manefles els jutges alemanys que van deixar en llibertat Carles Puigdemont. ¡Rezàs! Els interrogatoris, amb aquests preliminars, prometen ser esgrima sense plastró ni màscara. Per a alguns acusats, aquells que encapçalaran llistes electorals al maig i qui sap si a l’abril, el dilema és retrocedir o avançar, buscar una mínima condemna o desprotegir-se el pit com a candidats a totes.

El cas és que, qüestió de gustos, la intervenció més interessant va ser la del col·lega de Zaragoza, Cadena. S’acosta el moment Galindo. Ja va, ja va.

“Muralles humanes”

Va fer algunes afirmacions atrevides, d’acord. Va donar per fet que va arribar a declarar-se la independència, quan podria afirmar-se que, examinada amb lupa la jornada, la sessió del 27 d’octubre del 2017 va ser un colossal número de prestidigitació política en què es va votar una cosa molt diferent del que per televisió semblava que es votava. Va afirmar que la Generalitat, en connivència amb Òmnium i l’ANC, va propiciar que “muralles humanes es llancessin contra les forces de seguretat de l’Estat” l’1-O. Vaja. Però el crucial és que va afirmar que els processats havien concertat durant mesos un minuciós pla per aconseguir la independència de Catalunya, qüestió que, s’haurà de suposar, no discuteix ningú. Aquí hi ha el tema.

El 1955, Jules Dassin va rodar ‘Rififí’, tot un tòtem del cine negre, de la subsectorial robatoris perfectes. Va ser un èxit, a més d’una glopada d’aire nou en un gènere dominat per les produccions nord-americanes. Va tenir dues seqüeles paròdiques: una, a Itàlia, ‘I soliti ignoti’, i una altra majúscula a Espanya, ‘Atraco a las tres’, en què un inigualable José Luis López Vázquez, en el paper de caixer de banc de Fernando Galindo, intentava ordir un robatori mil·limètric amb Gracita Morales, Cassen i Agustín González, déu-n’hi-do. Però en comptes d’anar-se’n tot en orris per una llibreta Moleskine, el pla es desbaratava perquè el mateix Galindo, “un admirador, un amigo, un esclavo, un siervo...”,se n’anava de la llengua.

28 de setembre

La pel·lícula és una comèdia deliciosa. “¡No puede ser, no puede ser!”, es queixava el protagonista davant les ensopegades en els preparatius, “¡aquí quisiera ver yo a Al Capone!”. Que el fiscal Cadena digui que l’estat major de l’independentisme tenia un pla minuciós és el que serà interessant dilucidar en aquest judici. En el seu llibre ‘El naufragio’, crònica de capçalera per comprendre el que ha passat en aquests últims anys a Catalunya, Lola García resumeix el clímax d’aquell pla amb una frase demolidora. La inclou quan examina els esdeveniments del 28 d’octubre del 2017, suposat primer dia de l’era ‘indepe’, el dia en què “TV-3 no sap el que explicar als seus espectadors”,una cosa mai vista o imaginada a aquest costat de la península. Aquí voldria veure jo Al Capone, pensaria més d’un aquell dissabte.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

La pel·lícula de José María Forqué, per cert, té un final amable, conforme amb el que s’exigia en aquells temps. No és el que hi ha sobre la taula en aquest judici. Vox, no s’hauria ni de recordar, demana 74 anys de presó per a sis dels acusats. Aquesta gent no necessita gaires presentacions. Pedro Fernández, el ‘voxejador’ que ha intervingut en aquesta segona sessió del judici, ha començat amb una cita de Montesquieu, un tòpic, tot i que, segons sembla, li encaixaria més una de Robespierre, “la pietat és traïció”.Amb Vox com a acusació particular, Salomó hauria partit el nen en dues meitats.

El cas és que la intervenció de l’acusació particular havia despertat una curiositat notable. Lògic. Es pressuposa que també pot tenir ecos demoscòpics fora de la sala. Fernández no ha tingut el seu millor dia, ni tan sols amb el cop d’efecte fora de guió que havia preparat com a aperitiu. Ha volgut apuntar-se una victòria, que els acusats no poguessin portar una llaç groc a la solapa. El president de la sala, Manuel Marchena, va tallar el recorregut que hauria pogut tenir aquesta queixa amb dos antecedents cridaners, dos casos en què el Tribunal d’Estrasburg va decidir que uns acusats podien lluir símbols religiosos a les solapes. Podrà semblar una arbitrarietat del magistrat, però encaixa a la perfecció amb la tesi central de l’últim llibre del filòsof John Gray, un dels caps més ben moblats de l’actualitat intel·lectual, que afirma que hi ha religions sense déu, laiques a tentipotenti, com la revolució francesa o el bolxevisme, amb els seus màrtirs, litúrgies i dates a celebrar. És una lectura molt recomanable. ‘Siete tipos de ateísmo’, es titula. Vuit, si es desitja.