Forn contra el fiscal de Perry Mason

L’actor William Talman només el recorden els més cinèfils. El seu pas per la televisió va tenir més èxit, però d’aquella època el públic recorda el paper que interpretava (era el fiscal que se les havia amb Perry Mason) i no el nom del personatge. Una llàstima, perquè tenia la seva gràcia. Era el fiscal Hamilton Burger, Ham Burger per als amics. Era una broma oportuna per part dels guionistes, perquè acabava tots els judicis fet miques. Ham Burger ve al cas perquè a la data més esperada, amb dos candidats electorals sotmesos a interrogatori, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, el protagonista inesperat de la sessió ha sigut (és una opinió tan majoritària a la sala de premsa com ho és el suport de la independència, o sigui, sempre discutible) Fidel Cadena, representant del ministeri fiscal.

Talman només va guanyar dos casos a Raymond Burr en la ficció. Podrien haver sigut més si no fos perquè en el món real, ¡ai!, la policia el va enxampar despullat en companyia de sis homes més enmig d’una boira de marihuana en un casalot de Beverly Hills. Cadena no ha tingut un dia tan dolent, tot sigui dit, però l’interrogatori a què ha sotmès Forn (Junqueras, el paladí del diàleg, només ha respost les preguntes del seu advocat) el perseguirà força temps o, com a mínim, haurà fet les delícies del grup d’estudiants de Dret que han aconseguit algunes de les cotitzadíssimes places de públic a la sala.

No hi ha hagut, com dèiem, cara a cara entre Junqueras i Cadena. El líder d’Esquerra ha optat, segons l’opinió dels periodistes de tribunals, que se les saben totes, per la pitjor de les estratègies de defensa. Després de 469 dies sense poder parlar en públic, amb el que a ell li agrada parlar, finalment ha pogut fer un míting. Serà cap de llista a les eleccions europees. L’essència del que ha dit es resumeix en una paraula. “Seguirem”.El que és substancial no és que el digui, sinó el lloc. Sota l’amenaçadora tela de ‘La llei triomfa sobre el mal’ que decora la sala. La fiscalia li demana 25 anys de presó. El pols que Esquerra manté amb el ‘puigdemonisme’ (sota les sigles que utilitzi a hores d’ara, que no és fàcil seguir-ne la pista) per ser el mascle alfa de l’independentisme pot ser que s’hagi inclinat uns centímetres en aquesta tercera jornada de judici. Això que hi ha pols no és només parlar per parlar. A la primera aturada, en aquells segons en què els acusats s’abracen i saluden els familiars i amics, Junqueras ha tingut l’ocasió de saludar Elsa Artadi. Semblava content amb la seva intervenció. Era empàtic. Si a Quim Torra, el primer dia, li va donar el que en català es diu ‘la mà tova’ (que algú li tradueixi això al pobre Cadena, que va tenir un moment hamburguesa amb una traducció), a Artadi l’ha ignorat literalment. Com abans al fiscal.

El teatre del 27

Després ha sigut el torn de Forn, candidat virtual a l’alcaldia de Barcelona precisament amb Artadi com a número dos, un tipus entranyable per poc que se'l conegui. Fa anys que acaricia la idea de ser alcalde, o com a mínim d’intentar-ho. Era el delfí de Xavier Trias. Quan va deixar l’ajuntament com a regidor es va pensar, i ningú ho ha desmentit, que el seu pas per la Conselleria d’Interior era una manera de visibilitzar-lo, un ‘erasmus’ polític per foguejar-se i tornar a casa fet un alcaldable d’aquells que es vesteixen pels peus. L’operació, és obvi, es va torçar. Setze anys de presó, li demana la fiscalia. Arribat el dia, Forn, entre fer campanya i defensar la seva innocència, ha optat clarament per això últim. A preguntes del seu advocat, Javier Melero, per cert, cofundador de Ciutadans, ha detallat amb un detall pornogràfic fins a quin punt la declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017 va ser una martingala monumental, una teatralització que, gràcies a la màgia de la tele, va semblar real.

Un mal cartell electoral, sens dubte, aquesta versió pasteuritzada de l’èpica ‘indepe’. La fortuna de Forn ha sigut, no obstant, que de comú acord amb el seu advocat, brillant, ha decidit acceptar l’interrogatori de la fiscalia i de l’advocacia de l’Estat. No de Vox, que al pas que va haurà de canviar de nom, perquè el president del tribunal, Manuel Marchena, brillant també, de moment no els deixa dir ni mu.

Fidel Cadena ha sigut el Sísif de les ficades de pota, atenció, sense que hi intervingués un Perry Mason. “¿L’han detingut alguna vegada, senyor Forn?”. “Sí”, ha respost, “el 1986 (llavors tenia 22 anys), per intentar entrar una bandera catalana en un estadi, catalana, no una estelada”. Després ha plantejat que el seu antecessor en el càrrec, Jordi Jané, va deixar el Govern perquè no compartia la convocatòria del referèndum. “M’estranya, perquè va anar a votar”.

Ha tret a debat després un text mal traduït al castellà, impugnat per això per la defensa, que sulfurosament llegit sembla una glossa de la violència. Marchena l’ha convidat a no insistir, aquesta vegada i unes quantes més per altres motius. Deia William Talman quan l’entrevistaven, abans, esclar, que l’enxampessin com un Adam fumat, que Burger en realitat mai sortia derrotat, que un fiscal no perd un judici si un innocent surt en llibertat, però aquest, segons la seva opinió, no hauria de ser el cas repassat l’al·legat acusatori que va construir la jornada anterior, en què va culpar els processats de “desobediència amb jactància” i Forn en particular d’assistir impassible com el Govern llançava “muralles humanes contra les forces de seguretat”.

Wellington contra Churchill

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

El judici, és cert, només acaba de començar. La fiscalia té marge per corregir el seu mal dia. Potser no hi ajudarà el gol que la defensa li ha colat al matí, quan ha aconseguit que s’afegeixi l’exministre Juan Ignacio Zoido a la llista de testimonis.  L’imprevisible Zoido.

Al matí, al seu ‘míting’, Junqueras ha recorregut a Churchill, no per recordar la que segons l’opinió del que firma és la seva frase més memorable (“no em parlin de tradició naval, no és més que rom, sodomia i fuets”), sinó per esprémer unes gotes més una de les clàssiques cites. A Cadena, ja que hi som, és un plaer obsequiar-lo des d’aquí amb una de Wellington. “La batalla de Waterloo es va guanyar als camps de joc d’Eton”. Això han après potser aquests estudiants de Dret asseguts als bancs del públic.