Rull torna la ploma de la seva vergonya

A Josep Rull se li va penjar el 30 d’octubre del 2017 una etiqueta que des d’aleshores potser l’haurà turmentat. Dit en castellà del segle XIX, va ser el ‘viceberzas’ de la independència. És, segons l’impagable 'Gran libro de los insultos’ del catedràtic Pancracio Celdrán, un qualificatiu vergonyós. Del ‘viceberzas’ se’n riuen perquè treballa al servei d’un beneit o d’un ‘catacaldos’ (per utilitzar un altre vocable del mateix diccionari i que posaBenito Pérez Galdós com a referent del seu ús), és a dir, treballa per a un tarambana que no acaba el que comença, posem per cas, la mascarada de la declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017, perquè a hores d’ara del judici del procés són ja set els membres del Govern que han reconegut implícitament o descaradament que no es va votar, que només es va simular.

Rull, vagi per davant abans que cremi Twitter per insinuar que un dia d’octubre de fa dos anys va ser un ‘viceberzas’, és bona gent, sempre cordial i amable en el tracte, un polític educat. En realitat, ell mateix va reconèixer llavors que va ser un beneit, tot i que amb altres paraules. Això va ser, el dit, el 30 d’octubre del 2017, dia tres de la república catalana si aquesta existís. Carles Puigdemont, ‘sietemachos’ el 29 d’octubre, es va acomiadar d’alguns dels seus consellers amb un cínic "demà, tots als despatxos". Només Rull va obeir aquella última ordre. Va anar a la seu del seu departament i es va fer fotografiar per a les xarxes socials. "Al despatx, exercint les responsabilitats que ens ha encomanat el poble de Catalunya", va escriure a un quart de deu del matí. 

Minuts més tard, es va emportar la gran sorpresa del dia, com tothom. Puigdemont era camí de Brussel·les. "He fet el carallot". Això ho va dir en veu alta, però no ho va compartir a través de Twitter. Sembla que Artur Mas, en una reunió posterior de partit, a la qual també va acudir Rull, li va dedicar qualificatius més gruixuts al seu successor en el càrrec, en concret un que Celdrán es veu obligat a dedicar-li una extensa entrada (pàgines 493 a 495) i que d’haver-la utilitzat el 1202 a Madrid, segons explica l’autor, se l’hauria castigat severament.

Passats 17 mesos, tot i que només sigui metafòricament, aquell vergonyós tuit l’ha esborrat Rull en persona durant l’interrogatori de la fiscal Consuelo Madrigal. S’ha tret l’espina. En termes processals, ja es veurà. En termes polítics, els seus l’han aplaudit, i amb raó, el seu pas per la cadira dels interrogatoris. Fa 17 mesos, Rull va ser com aquell robot de 'Dirk Gently, agencia de investigaciones holísticas’, novel·la de Douglas Adams, que era tan crèdul que era capaç de "creure’s coses que resultaven difícilment creïbles fins i tot a Salt Lake City", pàtria dels mormons, que es diu aviat. Davant de Madrigal, imprecisa i matussera en les preguntes, ha sigut, o millor encara, s’ha sentit com Harry Faversham quan torna la quarta ploma de la seva vergonya, en la versió cinematogràfica de Zoltan Korda, per descomptat.

"¿On s’ha de firmar?"

Rull s’ha fet més fort de forma inversament proporcional a com les preguntes de la fiscal semblaven cada vegada més petites, tossuda a demostrar que la desobediència dels acusats va ser clara i manifesta en aquella tardor del 2017, mentre que sobre la sedició i la rebel·lió Madrigal va passar de puntetes. "¿On s’ha de firmar que només hi va haver desobediència?", va preguntar a cau d’orella als bancs del públic un membre del bufet d’advocats de Rull.

Excepte en la segona jornada del judici, dedicada a les qüestions prèvies, la fiscalia s’ha mirat fins ara l’1-O com un bumerang, millor no llançar-lo, no sigui que torni. Queda molt judici per davant. Potser el llancen. La qüestió és que ni amb Rull ni amb Dolors Bassa ni amb Meritxell Borràs (els declarants del dia) hi ha hagut arrestos per fer-ho.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Tan bé li ha anat l’interrogatori a Rull amb Madrigal que fins i tot ha aconseguit evitar el rubor que minuts més tard han experimentat les exconselleres Bassa i Borràs, sotmeses al focus del fiscal Cadena, ja saben, el nostre Hamilton Burguer, aquesta vegada més precís, i Javier Zaragoza. Bassa i Borràs han acceptat, com Joaquim Forn dijous, que la declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017 va ser una teatralització sense conseqüències polítiques. La repera.

Alexander Woollcot (1887-1943) va ser un crític teatral implacable. Temible. De vegades era molt concís. "Els decorats eren bonics, llàstima que els actors es posaven a davant", va escriure en una ocasió. Quin gran resum del 27-O.