La tragèdia grega de Santi Vila

Heròdot i Diodor de Sicília, els dos contracronistes de l’antiguitat, van posar el focus de la batalla de les Termòpiles en el rei espartà Leònides, un heroi sense clarobscurs, en certa manera literàriament molt poc grec, i van desdenyar aprofundir en el personatge en veritat més tràgic, més shakesperià (valgui l’anacronia), que era Efialtes de Tesàlia, el paradigma del traïdor. Sí, efectivament, ha declarat per fi en el judici Santi Vila, per a l’independentisme més militant, l’Efialtes català, i ho ha fet el mateix dia que el ‘leònida’ local Jordi Sànchez. De l’Efialtes original poc se’n sap. Que no va cobrar la recompensa promesa pel rei persa Xerxes i que va morir assassinat anys després, però no per la seva traïció, sinó per altres raons desconegudes. Vila, més ben plantat que aquell personatge, es mereix el que Heròdot i Diodor van considerar innecessari, unes línies.

Breument. Vila, que va deixar el Govern un dia abans de la dubtosa declaració d’independència, ha dit al Tribunal Suprem el que qualsevol procesòleg (o sigui, com a mínim la meitat de la població de Catalunya) ja sap, que l’exconseller havia dit en públic en innombrables ocasions que l’1-O no va ser un referèndum, només una mobilització espaterrant, que segons la seva opinió el resultat d’aquella protesta amb urnes no podia prendre’s mai com a vinculant i que, per encàrrec de Carles Puigdemont, va mantenir contactes freqüents amb el generalat persa per evitar el xoc institucional que s’acostava el 27 d’octubre.

Vila, una mica estrany en aquest judici, ha dit dins de la sala del judici el mateix que sempre ha dit fora. Si tenen criatures a casa coneixeran el joc. Algú crida ‘floor is lava’ i tots corren a la carrera a pujar a una taula, a una cadira o a la lleixa d’una finestra. En la causa especial 20907/2017, ‘floor is lava’ passa cada vegada que es pregunta si es va votar o no la independència de Catalunya el 27 d’octubre. Això mereix un apunt. La primera ocasió va ser quan l’advocat Javier Melero l’hi va preguntar al seu client, Joaquim Forn. Va respondre que no. Va semblar lògic. El pla de Melero tenia propòsits exculpatoris. El desconcertant és que partir d’aquell dia és la fiscalia la que interroga sobre aquesta qüestió, sempre amb idèntica resposta, ‘floor is lava’. Per què la fiscalia fa ara de defensa és un trencaclosques encara sense solució. Amb maldat, es podria afirmar que per si no s’aconsegueix acreditar la rebel·lió i la sedició, com a mínim que quedi constància de l’estafa.

Canvi de cadira

A Vila, sortir del Govern un dia abans del desembarcament de Normandia li ha truncat la carrera política. Així ho ha expressat al tribunal. Ja fora, al carrer, ha recordat el que al seu dia va dir als seus companys de files que li van retreure el gest, que en el seu cas podria sostenir els seus arguments davant d’un jutge sense modular les seves respostes i molt menys corregir-les. Sembla que la ferida continua oberta. Quan el president del tribunal, Manuel Marchena, li ha preguntat on preferia asseure’s una vegada acabat l’interrogatori, no ho ha dubtat. S’ha traslladat on era el seu advocat.

Ja ho havia dit ell abans: “Soc un animal molt poc gregari”. És una frase que a contrallum de com van les coses a 600 quilòmetres del Tribunal Suprem donaria per a un debat. Queda dit. De moment, el que ha quedat remarcat és com de grec clàssic és Vila com a personatge. Els protagonistes de les llegendes clàssiques no eren plans. Això va arribar amb el cristianisme. Prengui’s l’exemple de Dèdal, imatge referencial del pare assenyat i prudent, però amb uns antecedents de categoria, no perquè construís un laberint endimoniat (això fins i tot ho va fer sense presumir tant Ingvar Kamprad, fundador d’Ikea), sinó perquè al seu dia, hàbil enginyer, va construir a la reina Pasifae una disfressa de vaca prou versemblant com perquè pogués copular amb un toro. Déu-n’hi-do amb els grecs.

Vila, gràcies a déu, no va arribar a tant. Només es va desmarcar dels seus companys de partit sense que existís ni un prudent parèntesi de temps per remugar i a l’instant pretenia ser ja el cap de llista a les següents eleccions autonòmiques.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

El seu resum d’aquell octubre del 2017 i dates pròximes no haurà agradat a més d’un, precisament en un nou dia, com aquest, de banderes, carreres i porres. “El que va passar va ser impropi d’una societat com la catalana”. Si com un George Bailey de Frank Capra haguessin vist el 2017 el que els oferiria el futur, diu Vila que la resta d’acusats haurien pres altres decisions. És clar, així, fins i tot Efialtes.