Esmena a la totalitat als 'fets d'octubre'

El referèndum d’autodeterminació no era una promesa electoral de Junts pel Sí. En aquelles eleccions del 2015, el full de ruta de la coalició independentista culminava directament amb la proclamació de la independència, i l’única votació que es preveia era posterior, per “aprovar la Constitució” catalana de nou encuny.

Però aviat es va veure que era un pla ingenu. No només perquè no contemplava que l’Estat posés obstacles a una independència neta i indolora, sinó que també perquè no estava pensat per a un escenari en el qual JxSí no tenia majoria absoluta i depenia de la CUP per aprovar els Pressupostos. Quan Anna Gabriel i els seus van tombar els comptes del 2016, Carles Puigdemont va recollir una idea que circulava des de feia uns mesos, i la va concretar al Parlament per seduir els seus socis amb un eslògan que va fer fortuna: “O referèndum, o referèndum”. És a dir, o el Govern accedia a pactar una votació sobre l’autodeterminació, o igualment es faria.

El referèndum unilateral no era al programa, però tant Puigdemont com la resta del Govern el van abraçar a partir d’aquell moment (la qüestió de confiança de setembre del 2016) amb entusiasme. Com a mostra, el discurs que va donar l’‘expresident’ –avui ‘exiliat’ a Bèlgica– just després de firmar el decret de convocatòria, després de la convulsa sessió parlamentària del 6 de setembre del 2017. “Convoquem els ciutadans a decidir el camí. La seva decisió ens vincularà, no pot ser de cap altra manera. I defensarem fins al final el dret dels catalans a decidir el seu futur. Són moments decisius en què tots sense excepció assumim la nostra responsabilitat. El Govern i el Parlament l’hem assumit i l’assumirem”, va prometre Puigdemont.

Tothom té la seva opinió sobre el que va passar després, l’1 d’octubre. Però el més interessant de les dues primeres setmanes del judici als seus impulsors ha sigut veure què n’opinen ells. A conèixer aquestes impressions hi han ajudat, sorprenentment, els fiscals, que en moltes ocasions han buscat amb les seves preguntes més les apreciacions personals dels exconsellers que les confessions que poguessin vincular-los amb els delictes de rebel·lió o sedició. És evident que estan condicionades per la petició de voluminoses penes de presó, però aquestes reflexions ajuden a comprovar que, més enllà de les consignes de partit, almenys una part de l’independentisme ha assumit la distància entre les seves promeses i la realitat.

Oriol Junqueras va ser el primer dels membres del Govern a enfrontar-se als magistrats del Tribunal Suprem. Com que només va respondre al seu advocat, i no a les acusacions, es va centrar a defensar que el referèndum no va costar res als catalans, que “votar no és delicte” i que només hi va haver violència per part dels cossos policials que van intentar impedir la votació.

Forn obre el camí

Qui va obrir veritablement el camí de l’esmena va ser Joaquim Forn. A preguntes del seu advocat, Javier Melero, l’exconseller d’Interior va construir un al·legat exculpatori en el qual no va dubtar a llançar terra sobre tots els llocs comuns de l’independentisme sobre el que va passar l’octubre del 2017. Va arribar a admetre que l’1-O estava fora de la llei quan va afirmar que “mai s’havien utilitzat tants efectius [policials] per a unes eleccions o per a un referèndum, en aquest cas il·legal”. Va dir també que la declaració d’independència al Parlament va ser “només política” i va recordar, en la línia del que declararien després altres acusats, que en realitat la Cambra no la va votar –perquè no era en la part dispositiva de la resolució– i que “no tenia efectes jurídics”. A més, va recordar que després “no hi va haver cap acte administratiu” per donar cos a la secessió, i que el 155 es va aplicar sense resistència. I això que és candidat a alcalde de Barcelona pel PDECat i la Crida en les eleccions de maig.

A partir d’aquell moment, els fiscals van començar a preguntar per les argúcies d’octubre. El següent interrogat, Jordi Turull, va insistir en el valor simbòlic de la DUI quan la va reduir a “una declaració de voluntat política” i quan va dir que el Govern va portar els resultats de l’1-O al Parlament “per cortesia”.  Però també va obrir una altra via exculpatòria que van utilitzar després altres exconsellers: va afirmar que la Generalitat no només no va gastar un euro en el referèndum, sinó que ni tan sols es va preocupar de la logística de la votació. “En el dia d’avui, encara no sé com es van adquirir les urnes”, va assegurar, tot i que ell va ser qui les va presentar en societat dos dies abans de l’1-O.

Aquesta idea d’un 1-O més emparentat amb un 9-N –un “procés participatiu” sense voluntat vinculant– que amb un plebiscit efectiu de la validesa del qual era garant el Govern es va repetir en altres declaracions. Per exemple, la de Josep Rull, que es va mostrar “convençut” que hi hauria urnes perquè “la força de l’esperança és increïble”, tot i que per explicar d’on van sortir va recórrer a la ciència infusa: “Jo no sabia on s’havien construït ni on eren, però era una confiança profunda en el meu país, on hi ha un volum de ciutadans compromesos amb aquesta causa de llibertat”. També va situar en el pla “teòric” els plans perquè la Generalitat s’apropiés de la titularitat de les infraestructures.

L’interrogatori a Dolors Bassa va tenir interès perquè va ser la primera dirigent d’ERC que va acceptar respondre a la fiscalia. I, on Junqueras i Raül Romeva havien callat, ella va afirmar que quan el TC va suspendre la llei del referèndum el Govern “ho va acatar tot”. A més, va assegurar que l’1-O “mai va ser previst com un acte concloent, i menys per a la independència”, sinó “un acte més dins de la legislatura”.

La DUI, en el preàmbul

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Meritxell Borràs, extitular de Governació, va insistir que la DUI només estava “en el preàmbul” del text que es va votar el 27 d’octubre, i que “això no obliga a res, ni estableix res”. Va remarcar el valor “simbòlic” de l’1-O, i que, en realitat, des del seu Departament no es va fer cap acció per facilitar la votació sobiranista. Carles Mundó, que com ella només està acusat de malversació i desobediència, també va assegurar que va acatar des del principi els requeriments del Tribunal Constitucional sobre el referèndum. “La voluntat”, va resumir Borràs, sempre va ser “arribar a un acord amb el Govern espanyol a través de la política”.

Quan li va arribar el torn a Santi Vila, l’últim dels exconsellers en sotmetre’s a l’escrutini de l’acusació, la seva intervenció havia perdut gran part de l’interès, perquè els seus companys havien adoptat gran part dels seus arguments. Però les seves paraules van servir com a resum del caràcter general de les intervencions. Quan el TC va suspendre la votació, va dir, “mai més” la va reconèixer com un referèndum, sinó com una “gran mobilització política”.