Revolució i berenar

La disposició, en quatre files de tres, dels bancs reservats als processats en la causa especial 20907/2017 guarda un sinistre semblant amb la vagoneta del Dragon Khan. I són tants i tan diversos els estats d’ànim pels quals segur travessen els acusats al llarg de la maratonianes sessions del judici que el paral·lelisme s’estén, sens dubte, més enllà de la qüestió estrictament visual.

Potser per moderar l’impacte de les caigudes pronunciades i les rotacions en espiral, alguns dels encausats (Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carme Forcadell, Dolors Bassa) opten per abandonar la vagoneta i refugiar-se als seients destinats a les seves defenses. Estan en el seu dret de fer-ho. Passa que de vegades la trepidació és tan intensa que es diria que és tota la sala la que amenaça de descarrilar. Va passar al final de la jornada de dimecres, amb els interrogatoris ‘interruptus’ a Antonio Baños i Eulàlia Reguant, i va tornar a passar aquest dijous amb la compareixença de Gabriel Rufián, el testimoni del qual havia sigut requerit pels advocats de Junqueras per provar no se sap gaire bé què.

Soci d’un videoclub

Conscient del perill, el maquinista Manuel Marchena va provar de fer el viatge com més curt millor i de reprimir les possibles distraccions, però tot i així no va poder evitar alguns moments de vertigen, com quan el testimoni va qualificar de “vergonya” la presència del “partit racista i xenòfob” Vox en la causa. O quan va respondre a l’advocada de l’Estat amb un “no tinc ni idea del que m’està dient”. O quan va confessar, i això sí que són ganes de provocar, que és soci d’un videoclub. No és estrany que, ubicats entre el públic, els familiars de Joaquim Forn xiuxiuegessin: “El Quim deu estar negre...”.

Va ser també molt comentada per part dels que s’escandalitzen amb facilitat la teatral negativa del diputat d’Esquerra a estrènyer la mà de Santi Vila, l’Efialtes de Tessàlia de tot aquest assumpte, segons l’afortunada comparació del col·lega Carles Cols. Però segons el parer de qui això subscriu, l’instant més controvertit de la declaració de Rufián es va produir quan va venir a afirmar que la revolució és incompatible amb el berenar. ¡Home, Gabriel, fins aquí podíem arribar! ¿Potser va renunciar el camarada Lenin als seus 'kartoshkes' mentre dirigia l’assalt al Palau d’Hivern? ¿Es va privar Jean-Paul Marat dels seus 'petit fours' durant el setge al Palau de les Tulleries? No i mil vegades no. Aquest cronista considera el seu deure assenyalar aquí, parafrasejant l’anarquista russa Emma Goldman, que si no pot berenar, aquesta no és la seva revolució.

Després de l’agitat pas del cerca-raons republicà pel Suprem, la presència de l’exdiputat de Podem Albano Dante Fachín a l’estrada gairebé va resultar balsàmica per al tribunal, tot i que va oferir un gag d’irresistible comicitat quan el jutge Marchena, al requerir les dades personals del declarant, li va preguntar per la seva professió i Fachín va contestar “precari”, a la qual cosa el magistrat va replicar: “¿Què és ‘precari’?”.

Un cervató enlluernat 

Notícies relacionades

Ja arriba el Toga Party

Precrim contra l'independentisme

Però el moment veritablement esperat de la jornada es va produir amb la declaració de Juan Ignacio Zoido a petició de l’incisiu advocat de Forn Xavier Melero, el Clarence Darrow d’aquest judici. Un interrogatori al qual Zoido va assistir amb mirada de cervató enlluernat pels fars d’un camió de gran tonatge i en el qual van abundar les respostes del tipus “no ho sé”, “no em consta”, “no tinc coneixement”, “alguna cosa em sona”, “si vostè ho diu”...

Zoido, convé recordar-ho, va ser ministre de l’Interior del Regne d’Espanya entre els anys 2016 i 2018. Al presenciar els seus balbucients intents de contestar a les preguntes de Melero sobre el disseny de l’operatiu policial desplegat l’1 d’octubre –“em van dir que estaven treballant”, va arribar a dir en una ocasió–, un no podia evitar pensar en la frase que Edmund Blackadder dirigia al seu lacai Baldrick en un dels capítols de la memorable sèrie de la BBC 'L’escurçó negre': “Baldrick, tu no reconeixeries un pla subtil ni encara que estigués vestit de purpurina rosa i a sobre d’un clavicordi cantant 'El pla subtil ha arribat’”.