Vida a l'interior del submarí Tramontana: dutxa cada tres dies, olor de dièsel i lliteres al costat dels torpedes

Com si tornés a l’època de la Primera Guerra Mundial, quan es van començar a utilitzar els submarins com a arma de guerra. És la primera sensació quan un entra per l’escotilla de babord al crit de ‘Guardia a baix’ al ‘Tramontana’, un dels dos ‘tubs’ operatius amb què compten les Forces Armades espanyoles.

I no obstant els submarins com a arma de guerra silenciosa han tornat a recobrar importància els últims anys a causa de la seva proliferació a països com Rússia i la Xina.

Ens endinsem al submarí ESPS Tramontana, de la classe Agosta, disseny francès. Té 67 metres d’eslora i una dotació de 62 tripulants, incloses 4 dones. Pesa 1.490 tones i arriba a una velocitat de dotze nusos en superfície. En immersió, 1.740 tones i 20,5 nusos.

Sorprenen els seus estrets passadissos, la falta de llum, l’olor de dièsel, que s’aprofita qualsevol replà per a emmagatzemament. Només el comandant té cabina pròpia, la resta comparteix llits en lliteres. Els mariners dormen a la zona de proa, amb els torpedes. Oficials i sotsoficials, en altres habitacles.

La família submarina

Aquí, tots parlen de la família submarina. Per l’entorn hostil i la forma de treballar s’identifiquen més amb els submarinistes d’altres països que amb els seus companys de vaixells de superfície, que anomenen afectuosament ‘surfetes mofetes’. Casos com el del submarí argentí ARA San Juan, que es va enfonsar a 800 metres amb els seus 44 tripulants a bord el 2017, deixen empremta.

Actualment integrat a l’operació ‘Sea Guardian’ de vigilància marítima de l’OTAN, el Tramontana participa aquests dies en maniobres de guerra antisubmarina al Mediterrani amb uns altres quatre submarins, nou vaixells, onze helicòpters i sis avions de patrulla marítima de deu països aliats.

“Són maniobres molt complexes. No podem compartir aigües amb cap altre submarí. Tots han de tenir perfectament clar on han d’estar i acabar. És complex, ja per la mateixa seguretat”, explica el comandant del ‘Tramontana’, el capità de corbeta Jaime Bellido Martínez. Cadascú va pel seu ‘calaix’. Només es veurien a 1.200 metres, el que faria molt difícil evitar una col·lisió.

Per navegar, els submarins busquen cada dia la cota de profunditat més òptima per no ser detectats –la seva millor carta dissuasiva– que varia en funció de la temperatura de l’aigua, la salinitat i el temps. El normal és navegar a l’anomenada cota de seguretat mínima de 55 metres, tot i que el Tramontana pot baixar fins als 300 metres. Si baixa gaire més, hi ha risc d’implosió.

“El raig sonor és mandrós. Mesurem la velocitat de propagació del so a l’aigua i busquem aquestes zones de menor velocitat per ocultar-nos en aquesta capa, de tal manera que la capacitat de detecció sigui menor”, explica el comandant.

Les maniobres “més perilloses” són les entrades i sortides de port, que el comandant supervisa des de la vela. Però també la de ‘snorkel’, que es fa en la cota periscòpica a 14 metres de profunditat –més indiscreta– per prendre aire per encendre els motors dièsel i recarregar així les bateries i renovar l’oxigen dins del submarí. Es fa dues o tres vegades al dia. Dins, només es pot fumar durant l’‘snorkel’. “Aquí tot per molt rutinari que sigui sempre és perillós”, recalca el comandant.

Una guerra simbòlica

El Tramontana necessita comunicar-se amb la base cada 24 hores ja sigui per telèfon submarí, missatge o email. La seva missió de vigilància marítima de la superfície en la cota periscòpica és fonamental. Els seus equips de comunicació per satèl·lit, gairebé únics, li permeten transmetre a la base informació en temps real des de la cota periscòpica o a la superfície.

En cas de necessitat, poden fer-se servir per bloquejar el pas al trànsit naval o l’accés a ports mitjançant la implantació de mines, una de les armes submarines juntament amb els torpedes.

Els futurs quatre submarins S80 Plus, de disseny espanyol, que l’Armada rebrà entre el 2022 i el 2027, tindran míssils i seran de propulsió independent d’aire (AIP). Això els permetrà ser molt més silenciosos. Podran mantenir-se submergits durant 13 dies sense haver d’obtenir aire –sense fer el snorkel com els submarins estratègics o nuclears–, gràcies a una pila de combustible d’hidrogen. “El futur és esperançador”, admet Bellido.

A la cambra de comandament es troben els dos periscopis –d’atac i optrònic–, el timoner i la taula tàctica de navegació. Al costat d’aquesta, hi ha els equips sonar per detectar vaixells i submarins, així com les sonoboies actives, amb 1.000 metres d’abast, que llancen avions de patrulla marítima i helicòpters per provar de detectar-los, però no les passives, que no s’escolten. A l’altre costat de la taula, els radars per detectar avions o fragates i els equips de guerra electrònica. Fins i tot distingeixen el tipus de plataforma que s’acosta.

“Té molta part d’intel·ligència prèvia. Tot el que es tregui d’informació d’un contacte és molt útil per classificar-los després”, explica l’oficial de Seguretat, Alejandro Demeer, que assegura que “la guerra submarina és una guerra molt lenta”. De vegades es necessiten sis hores per establir un contacte.

Tot i que és difícil trobar un submarí –fan falta molts avions i barcos alhora–, avions de patrulla marítima com el P8 nord-americà o vaixells com la fragata Toronto estan millorant els seus equips de detecció. El submarí buscarà evadir-se, submergint-se a més profunditat, si l’ataca un avió o submarí i no té recolzament. També buscarà recolzament en cas de guerra asimètrica a zona de costa.

Una reacció inicial ràpida en cas d’incidència greu en un submarí pot marcar la diferència entre la vida i la mort. En cas d’emergència, es cridarà al ‘xafarranxo de combat’: tothom al seu lloc. S’entrenen sobretot per aturar incendis i operacions de rescat quan la supervivència a bord està compromesa. El Tramontana té dues cambres refugi i dues rescloses de salvament.

L’escapament lliure, amb vestit, sempre serà l’última opció pel seu elevat risc. Abans es tractaria de reflotar el submarí amb mànegues d’aire o recórrer a un minisubmarí acoblat sobre la resclosa de salvament. “Aquí tothom suma i molt. Això és una família”, conclou el comandant.

Dutxes de tres minuts cada tres dies

La tripulació s’organitza per torns. Quan no s’està de guàrdia, es treu temps per fer bromes, jugar al dòmino o veure una pel·lícula. Els moments de distensió són clau per trencar la rutina.

“Els esdeveniments que marquen el dia són els àpats. Parles molt, rius un munt”, explica el capità infermer, Raúl Sánchez Martín de la Peña, que recorda que es “viu sense intimitat” i “cal tenir molta paciència amb els altres”. “No val qualsevol per viure 24 hores al dia amb gent”, resumeix.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

El tub compta amb dos banys i una dutxa per a tothom. Cal racionar l’aigua. S’autoritza una dutxa cada tres dies de tres minuts. Alguns utilitzen les dutxes que els queden per arribar a port per mesurar el temps. De mitjana, passen 120 dies a l’any a la mar i solen passar submergits 15 dies sense tocar port, el que duren els queviures peribles, tot i que la seva autonomia és de 45 dies.

Tots remarquen que el cuiner és excepcional. Els diumenges, fa coquetes per esmorzar. Però cal guardar la línia perquè molts dies amb prou feines es caminen 60 metres. Això sí, hi ha un mini gimnàs a la zona de proa, al costat dels torpedes, i si hi ha exercicis exigents, res de fregits que generin fum i comprometin l’aire. “Cal controlar-ho tot fins al mínim detall”, conclou Bellido.