El judici arriba al seu 'to be or not to be'

Va ser César Luis Menotti qui va dir que el futbol era tan generós que havia evitat que Carlos Salvador Bilardo es dediqués a la medicina. La política és igual de generosa, s’hauria de postil·lar a continuació, ni que sigui per resumir molt ràpid el que va ser la tercera setmana del judici del procés, o sigui, la passada, amb el pas per la cadira dels testimonis de l’exministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, que va xutar la pilota perquè aquesta setmana fossin altres comandaments polítics i policials els que, per dir-ho en termes del gremi de les forces de seguretat, paguessin els plats trencats. El Tribunal Suprem és aquests dies com les botigues d’Imaginarium. Iñigo Urkullu va entrar per la porta dels adults i d’altres, Zoido, tot i que no només ell, per l’altra, per la petita.

Vet aquí, doncs, que la quarta setmana de la causa especial 20907/2017 ha començat amb la declaració de qui fos secretari d’Estat de Seguretat al setembre i octubre del 2017, José Antonio Nieto, que ha proporcionat a la fiscalia els primers minuts de possessió de pilota rere una cadena d’intervencions anteriors calamitoses. S’ha encarregat de l’interrogatori Javier Zaragoza, el menys atropellat dels fiscals del cas. Mà a mà amb Nieto, l’acusació pública ha defensat per primera vegada la tesi de la suposada rebel·lió. Han sigut dues hores d’un diàleg que ni guionitzat per David Mamet. Zaragoza preguntava i el secretari d’Estat defensava l’1-O com el paradigma de la professionalitat policial de la Guàrdia Civil i el CNP i, per contrast, de la indolència dels Mossos d’Esquadra.

Exemple.  Zaragoza pregunta per l’última reunió de la Junta de Seguretat que va presidir Carles Puigdemont la setmana prèvia del referèndum i Nieto respon amb aplom. “Érem allà a la reunió per evitar l’1-O per ordre judicial, asseguts a la mateixa taula que qui l’havia convocat.” “Va ser una reunió surrealista”, ha opinat. Molt Mamet, sí senyor, però hi ha un altre exemple deliciós i encara millor del que ha sigut aquest interrogatori.  Molt Lubitsch.

Bufeta i gana

‘To be or not to be’ és una pel·lícula d’infinits detalls. En una de les escenes, Jack Benny, al paper d’un actor que interpreta Hamlet, surt a escena i guarda uns segons de silenci dramàtic. L’apuntador, des de la seva cabina, com un Zaragoza, li recorda la frase, per si l’ha oblidat. "Ser o no ser...", xiuxiueja. La comicitat del moment és òbvia, com la d’aquell instant en què el fiscal ha intentat preguntar a Nieto per aquelles “persones que l’1-O semblava que sagnaven”. El president del Tribunal, Manuel Marchena, no l’ha deixat seguir per allà. Si les notes no fallen, això ha sigut poc abans del migdia. És només una teoria sense un estudi estadístic al darrere que ho avali, però Marchena es torna més primmirat amb els interrogatoris quan collen les bufetes dels seus col·legues de tribunal i no diguem ja quan es desperta la gana al voltant de les dues del migdia.

Al que anàvem, que Zaragoza i Nieto han construït un relat, el ser o no ser d’aquesta acusació tan gran com és la rebel·lió. Han vingut a dir que el Mobile World Congress de la Porra va ser impecable. Eren aquell dia a Catalunya el 90% dels antiavalots d’Espanya, que es diu ràpid, i, segons va dir el secretari d’Estat, no es van tancar més col·legis electorals per no abusar de l’ús de la força. Els violents van ser els altres, segons la seva versió. Després caldrà tornar a això, amb una cita fins i tot d’Anaïs Nin, gens pujat de to, per si algú es tem el pitjor, però el que interessa és quin afany tenia el teva-meva de Zaragoza i Nieto.

Exhaustos

La qüestió és que les defenses fa dies que preparen l’interrogatori de Nieto, del llavors delegat del Govern a Catalunya, Enric Millo, i, per sobre de qualsevol altre, del cap de l’operatiu policial, el coronel Diego Pérez de los Cobos, el duc de Berwick del segle XXI, amb un propòsit central, determinar per què la tarda de l’1-O la Guàrdia Civil i la Policia Nacional van posar fi a la seva ruta pels col·legis electorals. ¿Hi va haver una ordre política d’acabar amb aquell pandemònium davant de la cadena de trucades de queixa d’alcaldes no independentistes? Zaragoza i Nieto van provar d’anticipar-se, tallar aquesta línia de defensa. Als agents se’ls va acabar el Red Bull, va venir a dir el secretari d’Estat. Aquell dia es van aixecar a les quatre de la matinada i el treball va ser tan exigent que a mitja tarda estaven exhausts. Alguns, ha afegit Nieto, fins i tot ferits, però cap va demanar la baixa en els dies posteriors. Carai.

El que deia Anaïs Nin, tan atrevida com sàvia, és que “no veiem la coses com són, les veiem com som”, oportuna reflexió en vista que el judici, expliquen per allà, té unes audiències televisives inesperadament altes, ves, que això és l’O.J. Simpson català. El públic interpreta cada declaració no en funció del que es diu, sinó del que s’és. Això val, fins i tot, per als testimonis. La de Nieto, sense anar més lluny. "L’1-O no hi va haver càrregues policials". Això ha dit, i sense gargamellejar. I fins i tot ho ha argumentat. Tècnicament, ha aclarit per als profans, una càrrega té com a meta desembarassar un lloc, i aquest no va ser el propòsit de les (perdó, Nieto) càrregues de l’1-O. En casos així, se sol dir que a un martell tot li sembla un clau. I a tota pilota de goma, tot li sembla un ull.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

L’interrogatori del cap polític de l’operatiu policial en absència de Zoido, entre fiscalia, advocacia de l’Estat i defenses, s’ha menjat mig dia de judici, més del previst, així que ha quedat per a dimarts l’altre plat fort previst de la jornada, Millo, l’excepció que confirma la regla d’Anaïs Nin, un polític inclassificable, però no en el sentit elogiós en el fet que de vegades sol fer-se servir aquest terme, sinó real, ja que va ser dirigent d’Unió, portaveu parlamentari de CiU, es va oferir a Esquerra com a candidat per Girona quan va partir peres amb Josep Antoni Duran Lleida i, com a això va resultar ser un atzucac, va acabar en el PP. Té 59 anys. Encara té marge per ser més coses. Declara aquest dimarts. La seva vida personal i social a Catalunya, diuen, és una penitència des d’aquell 1-O. El seu consol és que la seva presència al Tribunal Suprem coincidirà, tret de contraordre, amb l’interrogatori al duc de Berwick.

Continuarà.