La secretària contra el tauró groc

Aquesta crònica, per si algú té al·lèrgies, conté algunes cites molt gastades que potser molts coneguin, com aquesta de Morticia Addams, segons la qual el que per a una aranya és l’ordre més absolut, per a una mosca és l’horror, però aquest resum de la compareixença de Montserrat del Toro, la secretària judicial que va quedar atrapada a la xarxa ‘processista’ del 20 de setembre del 2017 a la seu d’Economia, potser fins i tot val la pena que la llegeixin per unes sabates icòniques que la majoria dels catalans probablement hagi oblidat o de les quals mai hagi sentit parlar. Ens les posem al final.

El cas de Del Toro és més que conegut. Ella, no. La difusió de la seva imatge s’ha evitat per ordre del tribunal. De mitjana edat, és molt menuda, probablement més del que sembla, perquè ha entrat a la sala del Tribunal Suprem amb unes sabates (no són aquestes les icòniques, perquè no hi hagi confusions) de llarg taló, amb les quals caminava més com Jack Lemmon que com Marilyn Monroe abans de dirigir-se rumb a Miami. Vestia de vermell, amb una rebeca de color marfil. El seu fràgil aspecte al creuar el llindar de la sala ha sigut tot un contrast amb l’ordenada, metòdica i aclaparadora declaració que ha prestat després, més d’aranya que de mosca.

Biga i llorer

El relat detallat del que ha dit és fàcil trobar-lo en altres articles d’aquest diari, però per elegir un instant sobre com aquesta lletrada pot ser determinant per al futur d’algun dels processats, serveix a la perfecció un instant cridaner. No, no és el famós salt del muret de la teulada, tot i que n’hi ha prou amb veure-la per certificar que no està feta per a molt ‘fosbury’, sinó les condicions que, segons ha explicat amb veu ferma, va posar l’‘aenecé’ Jordi Sánchez perquè els detinguts aquell dia per la Guàrdia Civil en altres llocs de Catalunya poguessin entrar a la seu de la Conselleria d’Economia i ser presents en el registre dels seus despatxos. La versió que Del Toro va rebre del comandament de la Guàrdia Civil que va conversar amb el líder de l’ANC és que aquest pretenia que els detinguts entressin a través d’un passadís format per voluntaris independentistes i, sobretot, sense manilles als canells. No va demanar corones de llorer i una biga tirada per dos corsers blancs, però de la declaració de la secretària judicial es dedueix que Sánchez pretenia una certa ‘mise-en-scène.

La qüestió de la jornada, com se sap, és fins a quin punt és quantificable la por, ¿és personal i intransferible?, ¿què haurien fet d’altres al lloc de Del Toro?, així que arribats a aquest ‘cul-de-sac’ (avui toca francès, què hi farem) cal agafar una cita de Spielberg. Més que una cita, una lliçó de cine.

La cosa és que Del Toro va tenir intermitents mirades sobre el que passava a l’exterior de la seu d’Economia. Per exemple. Primer, el que li va semblar una escopinada a un agent. Més tard, un estrèpit quan diversos manifestants van ser empesos fins a la cristalleria de la porta. De nit, la visió d’un mar de caps des de la teulada. En diversos moments, els crits de “no passaran”. Va ser una suma de breus instants repartits al llarg del dia el que va produir por a la lletrada. Aquest truc el va aprendre Spielberg a ‘Tauró’. Es va gastar una fortuna en un esqual mecànic gegantí que s’avariava insistentment durant el rodatge, així que va canviar el guió. “Com menys veus, més suspens. El tauró avariat va ser un regal del cel. Va deixar de ser com una pel·lícula japonesa de terror de sessió de tarda i de sobte va passar a ser un Hitchcock”. ‘Tauró’, en el seu moment, va espantar sobre manera una generació de banyistes. És un fet.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

La defensa, que no ha tingut la seva millor setmana del judici, ha provat de desquadrar l’horari del relat de Del Toro, no sembla que amb grans resultats, i ha colat de cara al públic, això sí, el perfil ideològic de la lletrada, que està als antípodes del procés. El president del tribunal, Manuel Marchena, no ha arribat a temps d’evitar-ho. Però en la seva declaració la lletrada no ha fet ni per indici el que en la jornada anterior no va poder evitar l’exdelegat del Govern a Catalunya, Enric Millo, entremesclar els fets amb els seus sentiments, amb catastròfiques conseqüències de nou per a la seva imatge pública, per cert, ja que ha sigut qualificat al Parlament de brut, baix i indigne per part d’un dels valors en alça, veure per creure, del puigdemonisme, Eduard Pujol.

La conclusió, per allò d’anar ja calçant-nos els peus, és que fa temps que a Catalunya ningú es posa a la pell de qui pensa diferent, o millor encara, seguir els consells de Harper Lee a ‘Matar a un ruiseñor’: “Mai coneixes realment una persona fins que no has portat les seves sabates i hi has caminat”.  Les de la secretària judicial són mala opció. Lemmon les va passar de tots colors. Posats a elegir, estaria bé posar-se i caminar una estona amb el parell de sabates que Jordi Pujol va regalar cap al 1980 al Museu del Calçat amb la promesa que eren les que portava el dia que va jurar el càrrec de president de la Generalitat. D’acord, no tenen res a veure amb el judici, però a veure qui es resisteix a desempolsegar aquesta anècdota tan desopilativa.