Duran i Lleida: "Hi haurà espai per al catalanisme, però encara no ha arribat l'hora"

Diu estar còmode fora de la política, tot i que respecta l’ofici. Això no el priva de fer tots els retrets que cregui pertinents a líders passats i presents. També hi ha autocrítica al seu llibre 'El riesgo de la verdad’, publicat per Planeta. Josep Antoni Duran Lleida, que en l’actualitat exerceix d’advocat i és coordinador del ‘Foro de Diálogo España-Italia’, repassa la seva experiència a Unió, a CiU i les seves relacions amb històrics polítics de Catalunya i Espanya sense perdre de vista l’actualitat.

Puigdemont ha esborrat ‘moderats’ com Campuzano o Xuclà de les llistes del PDECat. ¿Què creu que han de fer, acatar o trencar?

No soc qui per donar consells, perquè potser jo no vaig fer el pas en el moment oportú. Mantinc una relació cordial amb ells i amb altres que no va citar i saben la meva opinió, però entenc que les pautes i temps els corresponen a ells. Em sorprèn la decisió tan categòrica. Un pot arribar a admetre que finalment s’assoleixi un consens, que es quedin a la meitat, que l’altra meitat es renovi... però ha sigut tan contundent l’eliminació d’aquestes persones que difícilment puc pensar que sigui una decisió democràtica per part del senyor Puigdemont.

¿Hi ha lloc per al catalanisme en la política o això ja va passar?

Crec que hi haurà espai per al catalanisme polític, amb reflexió. Qui pretengui atraure vots catalanistes haurà de deixar clar si vol o no la independència. Sense ambigüitat. Jo no votaré una opció política catalanista, que és la que prefereixo, incapaç de dir-me si és o no independentista. O que em digui que ara no hi ha prou majoria però que persegueixi aquesta majoria. No vull continuar jugant a això. Com jo, n’hi ha molts. Crec que hi ha espai per al catalanisme, però haurà de fer un acte de contrició i reflexió sobre el futur. I havent-hi com hi haurà espai per a aquest catalanisme, crec que encara no ha arribat l’hora. Encara el país està polaritzat.

Vaja, que considera que un projecte així necessita temps...

Necessita el seu temps i unió de diversos grups, que n’hi ha, alguns d’articulats ja com a partit i també persones que han tingut o no militància anteriorment que tenen capacitat i poden aportar a un projecte polític capaç de recuperar aquest espai central de Catalunya. 

Artur Mas, ¿té algun paper per exercir encara?

No ho sé. Em dona la sensació per moviments i declaracions que té perspectives i expectatives de tornar. Potser soc injust amb aquesta apreciació, perquè jo estic parlant de política ara i algú podria pensar que també tinc expectatives. Tot el contrari. No sé en el seu cas, però Artur Mas si pensa a tornar a la política haurà de ser molt conscient i fer examen de consciència del que va significar la seva actuació. Jo assumeixo això com un fracàs de tots. Jo també hi he contribuït. Però alguns més que d’altres [...].Mas va elegir Puigdemont perquè va voler la CUP. Ha entregat el país a la CUP i jo no ho oblidaré.

¿Vostè té la consciència tranquil·la per haver fet tot el que estava a la seva mà per intentar solucionar la crisi en i amb Catalunya?

No. Segur que en algun moment m’ha faltat coratge, potser oportunitat. Vaig fer molt, però segurament no prou. Jo també he d’assumir la meva responsabilitat. Explico (al llibre) que el procés és un fracàs col·lectiu. Defenso la Transició davant els qui avui parlen despectivament del règim del 78. Crec que aquesta Transició va ser un èxit col·lectiu i davant això, el procés és un fracàs col·lectiu. I jo formo part també d’aquest fracàs.

Sosté al seu llibre que Puigdemont és un il·luminat. ¿I Torra? ¿Què en pensa d’ell?

És aquí perquè l’ha posat Pugidemont. És un titella del senyor del 'com pitjor, millor', però com pitjor, pitjor per a tothom. No sé si algú es creu que tombant els Pressupostos ajuda els presos...no és bo per a ells. Suposo que hauran caigut que poden arribar Vox, Cs i el PP. 

La situació a Catalunya condiciona les eleccions. ¿Què preveu després del 28-A?

Veig un escenari molt semblant a l’actual. Veig inestabilitat política per a temps a Espanya. Hi haurà dos blocs mentre Espanya no tingui un partit de centre capaç de centrar la dreta o, al seu dia, quan es donin les circumstàncies, centrar l’esquerra. Som en escenari de blocs [...]. És un disbarat.

¿I això ajuda, perjudica o deixa igual els presos?

No hi ajuda. Soc dels que manté que Espanya és una democràcia homologable, imperfecta, però amb separació de poders. Que la sentència no està escrita i que el president de la Sala ho està fent de manera intel·ligent [...] A Espanya hi ha dos ambients diferents, un que desitja que la justícia sigui venjativa, no la comparteixo, i una altra que tampoc comparteixo que no ha passat res i que absolució [...].Són les dues inacceptables, però no hi ha cap dubte que un tribunal té un ambient i no ajuda que es pensi que es farà el mateix si hi ha una sentència mes favorable o menys.

¿Veu possible que hi hagi indults?

És que hi ha molta gent que posa el crit al cel parlant-ne. No dic que sigui l’única solució, però no entenc per què s’ha de descartar [...].No soc capaç de veure una solució política amb condemnes de 14 o 16 anys. Alguna cosa caldrà fer políticament.

Dels presidents de la Generalitat, ¿qui creu que ha fet més i qui menys per conviure amb Espanya?

La crisi es produeix arran de diversos factors que comencen en l’última legislatura de Pujol amb el plantejament d’una reforma d’Estatut que defensa (Pasqual) Maragall; amb l’aposta per un nou Estatut d’Artur Mas que és un salt qualitatiu i competitiu en relació amb el que ofereix Maragall... després ve l’Estatut, Rodríguez Zapatero, el recurs del PP... [...]Tots aquells moments són importants i la sentència també, però no estic d’acord que fos l’origen de tots els mals perquè, entre altres coses, perdria sentit la posició de CiU que va governar amb el PP amb la sentència publicada i mesos després... ¿Quin president va fer més? Pujol va fer molt i Mas ho ha fet en sentit contrari [...]El pes positiu el té Pujol i el negatiu, amb tot el respecte perquè jo he sigut secretari general de CiU amb ell de president de la Generalitat, per tant d’alguna cosa he de tenir culpa... és evident que Mas quan neix el seu full de ruta amb ERC.

Dels presidents del Govern d’Espanya, ¿qui ha fet més per encaixar Catalunya i solucionar problemes i qui ha tirat més llenya al foc?

El qui més ho ha intentat ha sigut Pedro Sánchez. Ha fet del diàleg un cost polític important, una divisa. Amb això no estic enjudiciant ni Sánchez ni la resta de presidents a la seva obra política, només davant Catalunya. No tinc cap dubte que qui ha intentat desinflamar el problema hagi sigut Sánchez i hagi sucumbit. Ha perdut la partida: Vaig advertir els socialistes que estaven jugant amb ells al set i mig. Els vaig avisar que anessin amb compte, que els demanarien cartes i cartes i al final es passarien...El PSOE n’ha pagat les conseqüències... A Rajoy tampoc l’hi va posar fàcil l’independentisme, però va abusar dels temps [...].Els temps se li van escapar de les mans a Rajoy. D’Aznar recordo dos etapes diferents. La primera, la del pacte del Majestic, molt positiva per a Catalunya. Va ser de les millors legislatures. La segona es va enterbolir per dues qüestions: la seva obsessió amb el pacte de Lizarra, PNB i ETA (allà va començar a trencar amarres amb qui el recolzàvem) i el segon, la guerra de l’Iraq.

¿Creu que veurà abans una taula seriosa de diàleg Govern-Generalitat o un altre intent de referèndum?

Costarà, però veurà la taula

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Si viu tan còmode tan fora de la política, ¿per què unes memòries ara?

–Em sento còmode fora de la política i soc conscient que amb la publicació d’aquest llibre torno a ficar-me a l’huracà. Però em sento amb l’obligació moral d’explicar la meva experiència del que ha passat a Catalunya i a Espanya aquests anys. És tan important allò que ha passat que obliga qualsevol persona a explicar el viscut, la meva opinió i a intentar reflexionar de cara al futur. No és menor el que passa. És molt greu.