Campuzano: "Els escenaris d'octubre del 2017 no són imaginables ni recomanables avui"

Carles Campuzano (Barcelona, 1964) assumeix que ha sigut apartat per les seves idees, però continuarà defensant-les després del cicle electoral. Anuncia que fa un pas a un costat de cara a la campanya de les generals i evita el retret intern, mossegant-se la llengua, conscient que la batalla no ha fet més que començar.

–¿Què li respon als qui en el seu partit el consideraven algú a substituir perquè ha fet de la política la seva professió apoltronat en les institucions i és un exemple de la vella política?

–Són arguments que tenen la seva base però són puerils, per part dels qui no tenen interès a confrontar idees i propostes. En política l’experiència en suma més que resta, i aporta valor en el context actual. La política té riscos si es converteix en una professió però la política, quan no es tracta de forma professional, té encara més riscos. L’amateurisme polític no resol problemes, sinó que en crea d’altres.

–¿Per què l’han substituït, llavors?

–No vull jutjar les decisions preses...

–Algun argument li haurà donat el president del partit, David Bonvehí

–És l’únic argument que Bonvehí no m’ha donat. Però això evita la discussió sobre el debat de fons des de fa un any entre els que defensem que el conflicte només es pot resoldre per la via de l’acord –que requereix coratge, sortir de la trinxera pròpia i que generarà decepció entre els teus– els que creiem que no ens podem inhibir de les decisions del Congrés, davant els companys que estan en la teoria del bloqueig, la inhibició i el 'no' a tot. El debat de la durada dels mandats és pueril perquè obvia aquesta discussió.

–Afirma l’expresident Puigdemont

–Els processos haurien pogut ser millors, sens dubte. Per escollir el cap de llista de Barcelona, com vam fer fa quatre anys, hauríem d’haver organitzat primàries. Es va optar per una altra via i ho respecto. En general els processos de confecció de candidatures, com més oberts i participatius, millor. El que hem viscut aquests últims dies és perfectament millorable.

–En qualsevol cas, els que defensen idees com la seva han sigut derrotats pel 76% dels vots al consell nacional del PDECat. ¿Què faran a partir d’ara?

–Ajudar que les eleccions vagin bé, singularment les del 26 de maig. I a partir del 26 de maig cal tenir el debat de fons.

–¿Deixarà de militar en el PDECat?

–Vaig entrar a militar en la JNC als 17 anys, no hi ha raons per a això. Al contrari, només puc estar agraït.

–Sobre el debat de fons del que parlava, ¿intentarà que les seves idees es traslladin al programa de les eleccions generals?

–No, en relació amb la campanya i també respecte al programa faig un pas al costat. Els qui es presenten de candidats i organitzen la campanya prendran les decisions.

–I si el programa no el convenç perquè és de màxims

–He llegit que Jordi Sànchez [número u per Barcelona per JxCat] defensa coses similars que defenso jo i si finalment el programa i la pràctica política s’acosta més al que hem defensat estaré encantat. I si no, estaré menys encantat.

–¿Votarà Junts per Catalunya?

–L’estrany seria que no ho fes. És clar que sí.

-Hi ha qui diu que vostè és a prop de les tesis d’ERC.

-No ho sé, veurem què és el que defensa Esquerra. Crec que en la situació que em trobo, tinc l’avantatge que puc fer un esforç de mirar-ho dos passos enrere i no afegir confusió. Soc més lliure que mai. 

–Davant la seva defensa del diàleg, part de l’independentisme afirma que no hi ha res a negociar amb l’Estat, que ni el PP ni el PSOE no acceptaran mai una solució pactada ni un referèndum, que cal tornar a ‘saltar la paret’ de forma unilateral...

–No hi ha alternativa a negociar. Quan es tanca una porta al diàleg, l’audàcia i la imaginació t’obliguen a obrir-ne una altra. L’experiència d’octubre del 2017 ens indica els límits de l’independentisme: que sent la proposta més poderosa de Catalunya, amb majoria absoluta en escons, no té legitimitat democràtica per plantejar-se decisions que no responguin a la lògica d’un acord. Necessitem no imposar cap solució ni impedir defensar cap proposta. La solució tardarà més o menys i avui està molt condicionada per la presó i l’exili, però l’alternativa és l’enquistament del conflicte.

–¿Amb el Govern del PSOE havia recorregut?

–En relació amb el Govern actual, vaig defensar la moció de censura, va ser una de les decisions més audaces i intel·ligents, vam encertar...

–Contra el criteri entre d’altres de Puigdemont...

-Amb un debat intern, alguns estaven més convençuts, d’altres van dubtar però ens acabem posant d’acord. Ara bé, també he trobat a faltar en el PSOE més audàcia i coratge.

.–¿Quina valoració fa de la decisió de vetar la tramitació dels Pressupostos de l’Estat?

–Alguns vam defensar que el rellevant era guanyar temps perquè el diàleg iniciat donés resultats. Hauria sigut més prudent i intel·ligent donar-nos aquest temps.

–¿Com es va prendre la decisió final de vetar

–El problema no és la decisió final sinó la prèvia, per part del Govern: que orientaríem la negociació en el context del diàleg amb l’Estat [sobre el conflicte català]. Hauríem d’haver orientat aquesta negociació de forma no vinculada a pressupostos i entendre que necessitava temps per fructificar. Una vegada l’Estat accepta entrar en aquesta negociació, els marges d’uns i d’altres es van acostant i el PSOE s’espanta. I després va tenir molt poc interès que els Pressupostos s’aprovessin.

–¿Per a l’independentisme no era preferible mantenir la influència actual al Congrés que no tirar la moneda a l’aire d’unes eleccions? Fins i tot respecte als interessos dels presos...

–Ens hauria anat millor a tots donant temps al diàleg. No és bo que barregem el judici, la situació de presó provisional, amb decisions polítiques. I no vull dir que la situació dels presos en funció de la sentència pot estar condicionada pel Govern d’Espanya que hi hagi en aquell moment.

–Però forma part del context...

–Forma part del context...

–Per exemple en l’assumpte dels indults. És més previsible que s’ho plantegi un govern progressista...

–Sabem una cosa: la solució democràtica al conflicte no serà plena fins que els presos no siguin lliures i els exiliats no hagin tornat. A les sortides democràtiques que es necessiten, la qüestió de presos i exiliats formen part de la realitat política.

–En relació amb la resolució de la Junta Electoral per suprimir els llaços i estelades, ¿què faria vostè si fos el president Torra

–El president ha presentat al·legacions... mentre no es resolguin, no ha de prendre cap decisió i veure els fonaments de dret de la Junta Electoral. En general, els governs han de respectar les lleis però els organismes que garanteixen les regles del joc han de tenir sentit comú i em sembla de molt poc sentit comú el plantejament de la Junta Electoral.

–El que ara afirma Puigdemont en el sentit d’aconseguir ser eurodiputat sense recollir l’acta, disfrutar d’immunitat i poder tornar a Catalunya i decidir si és o no diputat al Parlament... ¿no és una promesa com la del 21-D de "si em voteu, torno", que no es va fer realitat?

–No es va fer efectiva. Però jo crec que els electors saben que les candidatures dels presos i exiliats busquen no tant l’efectivitat de les preses de possessió, sinó evidenciar la injustícia de la situació.

–¿Quina resposta ha de donar l’independentisme si els presos són condemnats?

–Ha de ser una resposta serena, ferma, cívica, unitària, per evidenciar la injustícia. Crec que no hem d’anar a eleccions. El Govern català ha de tenir l’ambició de governar, i de governar millor.

–Es parla de plantejar un altre desafiament com el retorn de Puigdemont o una altra acció unilateral...

–Els escenaris que es van produir l’octubre del 2017 no són imaginables avui dia ni aconsellables. 

–Ha parlat del Govern, un Govern que no ha de poder ni presentar els pressupostos

–Esforçar-se a buscar les majories polítiques per aprovar-los. És possible que si haguéssim facilitat la tramitació dels pressupostos a Madrid això hagués permès presentar els de la Generalitat.

–Ha parlat vostè aquests dies de xantatge emocional en els debats del PDECat...

–El que demano és que tinguem tots la serenitat i la sang freda de prendre decisions i discutir-les sense que l’impacte emocional ens condicioni més del compte.

–¿Què ha quedat de la regeneració democràtica impulsada pel 15M en els partits?¿La presa de decisions en el PDECat és millor que en el pujolisme?

–En la tasca de fer uns partits més oberts i democràtics hi ha molt camí per recórrer. És més fàcil fer l’eslògan que canviar les cultures internes en les organitzacions. Necessitem normes que garanteixin la democràcia al si dels partits. Els partits són imprescindibles i per tant necessitem regles, procediments i cultura política en les organitzacions. En general les organitzacions tendeixen més a buscar la confortabilitat de la coincidència amb el màxim líder que a obrir discussions i un procés de decisió més democràtic. Sabent que quan es fan des de la lleialtat tendeixen a enfortir les organitzacions.

–¿Seria partidari de posar com a condició mecanismes de democràcia interna als partits que es vulguin presentar a les eleccions?

–Els partits no són privats, és bo que hi hagi lleis que els regulin i reforcin els mecanismes democràtics interns.

Notícies relacionades

Colau retira el llaç groc de l'Ajuntament de Barcelona

Trapero passa comptes al Suprem

–De la seva llarga trajectòria a Madrid, ¿fa autocrítica per haver recolzat al seu dia la reforma laboral

–No, s’han de corregir alguns aspectes de la reforma laboral i és una pena que no s’hagin pogut corregir ara per l’obstruccionisme de Podem. En el context del 2011 i 2012, el sistema de relacions laborals no va servir per mantenir milions de llocs de feina, amb algunes de les seves rigideses. Necessitem una reflexió seriosa, que respongués a un acord entre sindicats i patronal, sobre el sistema de relacions laborals partint de la seguretat dels treballadors i la flexibilitat que necessiten les empreses.