Mentides i mitges veritats en el judici al procés

Un acusat té dret a mentir en un judici; un testimoni està obligat a dir la veritat. El fals testimoni davant un tribunal està castigat pel Codi Penal amb penes de fins a tres anys de presó i una multa de fins a 12 mesos. La successió de declaracions en el judici al procés ha deixat patents algunes falsedats i una infinitat de mitges veritats. Almenys així ho demostren les versions contradictòries que s’han escoltat entre alguns interrogats sobre els mateixos fets d’aquella tardor convulsa del 2017. I ho demostra el contrast entre el que alguns dels acusats i testimonis han declarat al Tribunal Suprem i el que ells mateixos van afirmar en el passat. On vaig dir allò...

1 ¿Quants policies i guàrdies civils van ser ferits l’1-O?

El ball de xifres sobre els agents que van resultar ferits com a conseqüència de la seva pròpia repressió ha sigut constant des del mateix 1-O. Segons va testificar l’exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, van ser 95, malgrat que ella mateixa havia assegurat el 2017 –quan no estava obligada a dir la veritat– que s’havia “atès” 400 policies i guàrdies civils. Però l’exsecretari d’Estat de Seguretat José Antonio Nieto, responsable de l’operatiu policial, va declarar que “cap va haver de ser hospitalitzat” ni demanar la baixa perquè només tenien “erosions” i “contusions”. Un panorama diferent del que va dibuixar l’exdelegat del Govern a Catalunya Enric Millo, que va parlar d’agents amb cames trencades.

El Ministeri de l’Interior, en mans de Juan Ignacio Zoido, va rebaixar la xifra de 431 “contusionats” que va donar l’endemà del referèndum unilateral –i que el mateix exministre del PP va verbalitzar al Senat– a 111 l’abril del 2018, en una resposta dirigida al senador d’EH Bildu Jon Iñarritu. Una quarta part del que va dir al principi i una xifra més semblant (tot i que no igual) a la que van testificar els caps de la Policia i de la Guàrdia Civil en l’operatiu de l’1-O, Sebastián Trapote i Ángel Gozalo: 65 policies i 55 guàrdies civils lesionats. 120 agents en total.

2 ¿La policia va abusar de la força o va actuar amb proporcionalitat?

Com que una imatge val més que mil paraules, les instantànies de l’1-O parlen per si soles. Tot i així, tant Nieto com el coordinador del dispositiu policial, el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, han negat que aquell dia hi hagués hagut càrregues policials. Al·leguen que una càrrega, “des del punt de vista tècnic policial, és una actuació contundent per dissoldre una manifestació o per desallotjar un espai”, i que aquesta definició no encaixa amb el que va passar l’1-O.

També va insistir en la mateixa tesi Millo, negant fins i tot les disculpes per la repressió que havia demanat durant aquells dies: “No puc fer cap altra cosa que lamentar-ho i demanar disculpes en nom dels agents i dels comandaments”. I com va revelar EL PERIÓDICO l’octubre passat, Rajoy, que també “va lamentar” davant el tribunal aquelles imatges, va dir als seus col·laboradors la nit de l’1-O: “Una urna, una porra. La batalla mediàtica està perduda”.

Més enllà de discussions semàntiques, una quarantena d’agents estan imputats només a Barcelona per les seves actuacions davant els centres de votació, il’Audiència de Barcelona considera que “es va utilitzar una desmesurada violència”: “Sabent que l’actuació dels agents antiavalots acostuma a ser contundent, no per això podem atorgar una espècie de patent de cors per a qualsevol acció de violència”.

3 ¿Va ser una sorpresa l’actitud dels Mossos d’Esquadra?

La policia de la Generalitat ha sigut la protagonista d’aquesta última setmana, en què s’ha escrutat la seva actuació durant els dies clau de la tardor del 2017. Les versions dels comandaments de la Policia i la Guàrdia Civil i dels càrrecs de l’anterior Govern del PP es resumeixen en les paraules del coordinador del dispositiu, Diego Pérez de los Cobos: l’actuació dels Mossos va ser “insuficient, inadequada i ineficaç”, una “estafa” que “va sorprendre” els altres cossos policials i va justificar la seva reacció.

No obstant, com mesos enrere va revelar aquest diari, a les reunions que s’havien celebrat cada dia d’aquella setmana a la Moncloa, els informes de la Policia, la Guàrdia Civil i els serveis d’intel·ligència advertien que els Mossos no col·laborarien i, de manera pública, el majorJosep Lluís Trapero ja havia afirmat que els seus agents no farien res que alterés la “convivència”.

L’acta de la junta de seguretat que es va celebrar tres dies abans de l’1-O, avançada per EL PERIÓDICO el setembre passat, constata el xoc entre Trapero i Pérez de los Cobos quan el cap dels Mossos avisa que els seus agents utilitzaran la força “només quan calgui repel·lir agressions a la policia o a terceres persones”, mentre que el coronel de la Guàrdia Civil respon que “no és acceptable utilitzar com a excusa la possible alteració de la convivència que podria derivar-se de l’hipotètic ús de la força en cas de resultar necessari per incomplir les ordres judicials rebudes i facilitar el desenvolupament d’una activitat il·legal mitjançant la inacció policial”.

4 ¿Hi va haver violència davant la Conselleria d’Economia el 20-S?

“Devastats” va ser l’adjectiu amb què va qualificar el fiscal Fidel Cadena l’estat en què van quedar set vehicles de la Guàrdia Civil el 20 de setembre. No obstant, les imatges facilitades al seu dia per l’institut armat sobre els esmentats vehicles en mostrava només tres. L’exconseller d’Interior Joaquim Forn va rebaixar la xifra a dos. ¿D’on surten els set que diu la fiscalia?L’escrit d’acusació del ministeri públic relata que “la multitud, ja des del matí, va envoltar els vehicles de la Guàrdia Civil, tres Nissan Patrol, amb distintius oficials i matrícules, i quatre vehicles camuflats, que van acabar devastats i destrossats, interiorment i exteriorment. D’aquests últims quatre cotxes camuflats no se n’han facilitat mai imatges.

 I sobre les armes que hi havia a l’interior dels vehicles, que “van quedar a mercè del vandalisme desplegat” segons la fiscalia, l’excap de la Guàrdia Civil a Catalunya Ángel Gozalo va revelar que eren escopetes de projectils de goma. Segons el més gran dels Mossos Josep Lluís Trapero va declarar que aquell dia va tenir coneixement del llançament d’“alguna ampolla d’aigua” als seus agents, “alguna empenta” i, “evidentment”, l’ocorregut amb els cotxes de la Guàrdia Civil.

5 ¿Podia el Parlament no tramitar les lleis de ruptura i la DUI?

Tant la processada Carme Forcadell com el seu successor en la presidència del Parlament, Roger Torrent, van al·legar que la Taula de la Cambra catalana no podia frenar la tramitació de les lleis de desconnexió i de la DUI perquè hagués aplicat la “censura”. Van argumentar que l’òrgan rector del Parlament només està facultat per inadmetre a tràmit iniciatives si es presenten defectes de forma, sense entrar a valorar el seu contingut. Però per a l’exlletrat major de la Cambra Antoni Bayona i el secretari general del Parlament, Xavier Muro, la Mesa no només podia, sinó que tenia l’obligació d’haver paralitzat aquestes iniciatives.

Ells mateixos li van advertir a Forcadell “almenys set vegades” per escrit o de paraula. Segons Muro, el reglament de la Cambra faculta la Mesa per frenar aquelles propostes que contradiguin de forma “palmària i evident” la Constitució. “Hi havia un deure de no admetre i no tramitar”, va concloure Bayona, afegint com a argument sòlid les advertències que elTribunal Constitucional va fer a la Mesa instant-la a rebutjar qualsevol iniciativa que suposés desenvolupar l’anomenada “declaració de sobirania” del Parlament, del novembre del 2015, anul·lada per l’alt tribunal.

6 ¿La declaració d’independència es va votar o va ser simbòlica?

La gran contrició de la causa judicial de l’1-O és la que han dut a terme els presos en relació amb la declaració unilateral d’independència. Segons el seu parer, a Catalunya no es va proclamar la secessió amb efectes jurídics perquè la DUI figurava en el preàmbul d’una proposta de resolució del Parlament i, per tant, aquesta part no es va votar i no és vinculant. Segons Bayona, l’exlletrat major del Parlament, és cert que els preàmbuls no s’incorporen al text de les resolucions i, per tant, no són objecte de votació, però tampoc poden esqueixar-se completament de la part dispositiva perquè “contextualitzen” allò que es votarà. Per als exmembres del Govern del PP, com Santamaría i Millo, no hi ha dubte que la DUI “anava de debò”.

La realitat és que a l’acta de la reunió de la Mesa del Parlament d’aquell 27-O, que consta en la causa oberta per rebel·lió contra la Mesa, el secretari general de la Cambra, Xavier Muro, va fer constar que la praxi parlamentària habitual en el cas de propostes de resolució és que “els preàmbuls no siguin objecte de votació ni s’incorporin tampoc al text de les resolucions que són aprovades”. I hi va haver un altre truc: el format del text. Es va votar una proposta de resolució, que en la dinàmica parlamentària no és més que un document, que insta el Govern a prendre una sèrie de decisions. Ni va ser una declaració institucional ni una proposició amb rang de llei.

7 ¿Va malversar fons la Generalitat per pagar l’1-O?

Aquesta última setmana els magistrats han presenciat una de les contradiccions més flagrants del judici. Dos testimonis, el director comercial d’una impremta i el dissenyador gràfic a qui es va fer l’encàrrec, van oferir versions oposades sobre si s’havia de facturar l’encàrrec de material publicitari per a l’1-O, concretament el famós anunci de les vies del tren i el dret a decidir, a la Generalitat. Un comercial de la impremta Artyplan, Enric Marí, va explicar que va rebre una trucada d’un responsable d’Òmnium per demanar-li un “pressupost” sobre la cartelleria del referèndum, sense especificar quina campanya era.

L’endemà el va contactar un dissenyador gràfic, Enric Vidal, per parlar del pressupost d’Òmnium per imprimir els cartells i li va comunicar que l’encàrrec el pagaria la Generalitat. En canvi, la versió de Vidal és que no li va dir a Marí que l’abonaria la Generalitat i va negar que la petició provingués d’Òmnium, sinó d’“un tal Toni” que “suposa” que és l’exsecretari de Difusió de la Generalitat Antoni Molons. Cap dels dos va facturar la feina i, per tant, no va cobrar res. Òbviament, almenys un dels dos va mentir en seu judicial.

Tantes contradiccions hi ha en aquest capítol que l’ombra del fals testimoni plana ja sobre un testimoni, el responsable de les campanyes de publicitat de l’1-O, Jaume Mestre, que va al·legar que no recordava res. Va negar qualsevol contacte amb la presidenta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Núria Llorach, que el va identificar amb nom i cognoms en la fase d’instrucció i continua reclamant dues factures de 93.179 i 184.624 euros que l’ens públic va remetre a Presidència.

Unes factures l’existència de les quals va certificar la directora de Serveis de Presidència l’1-O, Teresa Prohías, però de les quals es va desentendre assegurant que no hi havia cap expedient, i que només podia respondre dels tràmits fets "de forma legal".

8 ¿Hi va haver mediadors entre Rajoy i Puigdemont?

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

"No hi va haver cap mediador ni res", va proclamar un ufà Rajoy durant la seva declaració al Suprem, en la qual només va dir recordar que el lendakari, Iñigo Urkullu, va ser una de les "moltes persones" amb qui va parlar en aquells mesos sobre la situació a Catalunya. Assegut a la mateixa cadira, un dia després, Urkullu desmentia l’expresident del Govern detallant fins a vuit contactes entre ell i l’Executiu central o el de Carles Puigdemont des del 19 de juny del 2017 fins al mateix 27-O, dia que el Parlament va declarar la independència i Rajoy va suspendre l’autogovern català.

Unes gestions secretes que es van traduir en "quatre o cinc" propostes del cap del Govern basc per intentar evitar la DUI i el 155. L’última d’aquestes, in extremis, la va revelar EL PERIÓDICO l’octubre de l’any passat: un ‘e-mail’ enviat per Urkullu als dos presidents a primera hora del matí del 27-O amb un prec in extremis: "Estem a temps d’obrir una oportunitat legal i democràtica a la distensió i al diàleg".