Una d'espies al Suprem

La crònica de les sessions de la causa especial 20907/2017 –l’anomenat judici al procés– constitueix un exercici de funambulisme entre dos relats paral·lels en el qual l’executant té molt poques possibilitats de sortir-ne airós. Per combatre el vertigen, alguns cronistes opten per acostar-se deliberadament a un dels extrems de la corda, potser perquè saben que allà trobaran crits d’ànim i braços que els subjectaran si donen una ensopegada. D’altres es veuen arrossegats, fins i tot sense voler-ho, cap a un costat o l’altre en funció dels corrents d’aire, els estats d’ànim o les idees preconcebudes. Però són molt pocs, si és que n’hi ha algun, els que es queden al centre de la corda, sobre el buit, aferrats únicament al pal del criteri periodístic de la recerca de la veritat. Per mantenir-se allà seria necessari, com deia Julio Camba, "saber-ho tot, cosa que és summament difícil, o no saber absolutament res, cosa que, en contra de les aparences, és molt més difícil encara".

Per això la compareixença, en qualitat de testimoni, del comissari en cap de la Brigada d’Informació de la Direcció Superior de Policia de Catalunya (en les comunicacions del Tribunal Suprem no apareix el seu nom, així que l’anomenarem Q) va suscitar interpretacions tan contraposades. Per a uns, els comentaristes que a Twitter acostumen a agrupar-se sota l’etiqueta #JuicioProces, el comissari Q és un probe funcionari i el seu demolidor testimoni justificaria la dissolució immediata del cos de Mossos d’Esquadra ("los mozos", en la sanferminera terminologia que fan servir els advocats de Vox). Per a d’altres, els de l’etiqueta #JudiciProces (o #JudiciFarsa, que també existeix), Q és poc més que un policia perjur que va reunir unes quantes anècdotes soltes per carregar contra els Mossos i sustentar la seva afirmació que a Catalunya es vivia "un ambient prerevolucionari".

Entre Le Carré i Mortadelo

Notícies relacionades

Elena Manzano: "Cal trencar la premissa que Catalunya dona i Extremadura rep"

Despoblació i extensió territorial

En qualsevol cas, la més interessant de les declaracions del comissari van ser aquells tensos episodis d’espionatge entre cossos policials que en els dies previs al referèndum, i sempre segons la seva versió, van convertir Catalunya en una cosa semblant al Berlín de la guerra freda, amb agents d’uniforme donant l’alto a vehicles camuflats (¡i amb la mà ja a l’arma!), missatges codificats perquè no poguessin ser detectats pels policies d’altres forces –l’anomenada "Clau 21", amb la qual els Mossos instaven a l’ús d’un canal alternatiu a fi d’eludir la vigilància dels "escuts i banderins" (policies nacionals i guàrdies civils, en el seu particular criptoargot)– i tasques de seguiment i informació difícils d’encaixar en un context de confiança i coordinació. Una cosa a mig camí entre la captivadora ambigüitat moral de les novel·les de Le Carré i la sandunga mortadeliana de ‘Cuerpo de élite’.

Menys inspirat es va mostrar el testimoni a l’hora de narrar els fets de l’1 d’octubre. Allà Q es va deixar portar per una perillosa autocomplaença ("les nostres unitats d’intervenció han sigut admirades al món sencer", va dir amb orgull de progenitor) i va vorejar l’abisme quan, al referir-se al llançament de pilotes de goma que va causar la pèrdua d’un ull a Roger Español, va qualificar la víctima de "manifestant hostil" que havia protagonitzat "cinc agressions directes" a agents. Quan el lletrat de la defensa Àlex Solà va voler preguntar-li si existia relació entre aquestes suposades agressions (que l’advocada d’Español ha desmentit) i el tret de la bala de goma que li va buidar l’ull, el jutge Marchena, torero de l’art, va saltar (amb la seva acostumada elegància, això sí) i va manar parar. Hi ha moments en què també a ell li resulta difícil mantenir-se en la corda.