El començament d'una bonica amistat

Per fi un gir de guió a l’altura de les expectatives que havíem dipositat en aquesta vista oral. Els protagonistes de l’escena van ser, com no podia ser de cap altra manera, els dos personatges més carismàtics de la funció: l’advocat barceloní Javier Melero, que exerceix la defensa de Joaquim Forn i Meritxell Borràs, i el jutge canari Manuel Marchena, president de la Sala Penal del Tribunal Suprem.

Melero i Marchena són, per dir-ho així, dos esperits afins, dos eminents professionals del dret entre els que flueix un notori corrent de respecte, quan no de simpatia i admiració, i a qui les circumstàncies de la vida han col·locat en trinxeres diferents. Com als fills de Taras Bulba o, si prefereix el lector un símil menys dramàtic, com Rick Blaine i el capità Renault de ‘Casablanca’. Resulta temptador imaginar-se el lletrat i el magistrat, una vegada acabi el judici, abandonar junts el Palau de Justícia, potser compartint un cigarret i mantenint un diàleg d’aquesta estofa: “Jo no em jugo el coll per ningú”. “És una sàvia política exterior”. I així.

Acarament, acarament

Tornem al gir de guió. Va passar després de la declaració de Ferran López, comissari dels Mossos d’Esquadra i mà dreta del major Josep Lluís Trapero, a qui va rellevar en la direcció del cos quan es va activar l’article 155. Després de sotmetre el testimoni a un escrupolós interrogatori encaminat a demostrar que l’exconseller Forn no va interferir en les decisions operatives dels Mossos i que l’1-O la policia autonòmica va complir, amb més o menys fortuna, les tasques que tenia assignades dins del dispositiu conjunt coordinat pel coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, l’advocat Melero va fer una pausa dramàtica i va sol·licitar al tribunal un acarament entre el comissari López i l’esmentat De los Cobos per dirimir les evidents contradiccions que van aflorar en els seus respectius testimonis.

La petició va agafar per sorpresa Marchena, que, emparant-se amb que era tard, va enviar tothom a dinar i va prometre donar una resposta quan es reprengués la vista oral, a la sessió de tarda. Ni els guionistes del ‘Batman’ televisiu dels anys 60 haurien concebut un ‘cliffhanger’ tan audaç (entengui’s per ‘cliffhanger’ aquest recurs narratiu que consisteix a col·locar un dels protagonistes de la història en una situació extrema al final d’un capítol per exacerbar l’ansietat de l’espectador). La posició del jutge era certament compromesa, tot i que cal dir, en honor a la veritat, que a les cases d’apostes es creia més aviat poc en la possibilitat que la sol·licitud prosperés (el sí de Marchena a l’acarament es pagava millor que un gol de Boateng a la final de la Champions, perquè es facin una idea).

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Al final, com passava gairebé sempre a ‘Batman’, el desenllaç va ser una mica decebedor (la sala, per unanimitat, va optar per ajornar la decisió), però en un judici com aquest, en què tot és tan previsible, la incertesa d’aquelles dues hores no es paga amb diners. I, a més, a aquest redactor li va servir per omplir 3.000 espais de crònica, que no és gens fútil.

Les àvies de l’infern

En el torn de tarda també van declarar uns agents de la Guàrdia Civil identificats en la causa com a U30527P, Z44192J, L97409L, B17279W, P24860N, C70834I i altres noms semblants (serà per això que els anomenen “números”), que l’1-O van intervenir en punts de votació de diferents localitats de Catalunya. Van relatar episodis de resistència activa, violenta fins i tot, per part dels ciutadans concentrats davant dels centres, amb puntades de peu, empentes, insults i escopinades. El contrast entre el nivell de fustigació que van descriure en els seus testimonis i les imatges de gent pacífica cantant amb les mans en alt que van evocar els advocats de la defensa en les seves preguntes recorda aquell gag de ‘Monty Python’s Flying Circus’ en què unes iaies vandàliques terroritzen un veïnat. “Aquestes iaies causen molts problemes –explica a la càmera un torbat policia–. El dia de la pensió és el pitjor. Perden la xaveta. Quan aconsegueixen els diners s’ho gasten tot en llet, pa, te i llaunes de menjar de gat”.