Abascal i Vox guanyen el debat

S’atribueix a Abraham Lincoln la frase segons la qual “hi ha moments en la vida de tot polític en què el millor que pot fer és no badar boca”. Santiago Abascal, president de Vox, segueix el consell de qui va ser president dels EUA, i no diu ni piu. Ho farà en el míting que pretén ser el més espectacular de la campanya: el que organitza el seu partit a Las Rozas (Madrid) divendres que ve.

Mentrestant, un silenci tàctic que aguditza la sensació general que Vox és l’elefant a l’habitació. El marc mental d’aquesta campanya electoral que arriba accidentadament al seu equador és el que ha marcat la novetat de l’extrema dreta.

El volum mental que ha aconseguit Vox –més enllà de les seves expectatives electorals, que no són petites– ha desencadenat una situació crítica per a Pedro Sánchez i el seu equip. El president del Govern central és conscient que el que va declarar Steve Bannon al diari 'El País’ el 25 de març resulta cert. L’excol·laborador de Donald Trump, i ara estrateg del nacionalpopulisme europeu, va augurar al partit d’Abascal un resultat “sorprenent” perquè ha aconseguit “col·locar el seu producte”, i la seva victòria consisteix a “haver traslladat la seva conversa a la resta de la dreta: partits com Ciutadans i PP parlen com ells”.

El que Bannon no va arribar a suposar és que Vox es convertiria en l’eina que Pedro Sánchez i els seus assessors han considerat més efectiva per erosionar els seus adversaris, fins al punt que a l’origen de la vergonyosa diatriba sobre la celebració dels debats electorals a la televisió es localitza la pretensió del candidat socialista d’ocupar la figura d’Abascal en pantalla –digués el que digués– per visualitzar davant de l’opinió pública que ell i el PSOE representaven tots els valors que nega Vox i que no defensarien ni Albert Rivera ni Pablo Casado.

Sense Abascal al plató “el debat no tenia sentit”, xiuxiuejaven fonts de la Moncloa. Que afegien: “¿Per què volem arriscar-nos si a les enquestes avancen el PP més de 10 punts?”. Els caps d’ou que envolten el president del Govern, després de la decisió de la Junta Electoral Central de rebutjar el format de La Sexta i d’Antena 3, caient del cartell el president de Vox, van deixar a l’estacada Atresmedia i van mirar cap a RTVE, i van obligar la seva administradora única –Rosa María Mateo– a contraprogramar la competència privada fixant el dia 23 per a un debat a quatre.

L’error de Sánchez i del seu equip ha sigut triple: 1) ha provocat una crisi de greus proporcions a RTVE en la mesura en què la seva màxima responsable provisional s’ha plegat als interessos del candidat del PSOE; 2) s’ha enfrontat al grup Atresmedia sense cap necessitat de fer-ho; i 3) el president ha hagut d’assumir no un debat sinó dos, i en dies consecutius, sense Abascal, a la televisió pública i a La Sexta i Antena 3. Com diu el refrany: “A qui no vol cols, dos plats”. La maniobra ha sigut, en termes polítics i d’imatge, negativa per a Sánchez perquè, a la fi, l’oposició i els mitjans (els titulars de divendres als diaris suposaven per al PSOE un tsunami destructor) li han doblat el duel.

Mentre el candidat socialista haurà de deglutir les seves pròpies paraules i estar i passar per la tessitura a què es negava en rotund, Abascal i Vox augmenten la dimensió del seu èxit. De manera que, diguin el que diguin els que debateixin dilluns (TVE) i dimarts (La Sexta i Antena 3), el seu silenci serà el més eloqüent i, per això, el més contributiu als seus propòsits. En el partit que condueix Javier Ortega Smith (candidat a l’alcaldia de Madrid), la consigna interna és la victimització: Vox està sent exclosa del debat televisiu, el nostre partit juga en inferioritat de condicions, el “sistema” vol fer-nos callar.

En temps d’aversió a la política tradicional, aquestes veus marginals resulten especialment audibles. Són com les “fresques veus” de les sirenes de l’‘Odissea’, que miren d’encantar Ulisses en la seva travessia homèrica. Bosses importants de l’electorat de la dreta les escolten i engreixaran el resultat de Vox, al qual les enquestes –segons el mateix director del CIS, José Félix Tezanos– ofereixen un resultat segurament inferior del que obtindrà el 28 d’abril. El debat sobre els debats els ha anat als voxistes com l’anell al dit. Un exemple perquè George Lakoff confirmi les tesis del seu llibre més reconegut: “No pensis en un elefant”.

Notícies relacionades

El 28-A i el populisme groc

Junqueras, Rufián i l''efecte banqueta'

L’enorme embolic dels debats en què s’ha ficat innecessàriament Sánchez –deixant traslluir obscenament que la seva tàctica comptava amb l’engreixament de les possibilitats de Vox per deprimir les de Ciutadans i PP– suposa una contribució neta al fet que es consolidi en l’imaginari col·lectiu de l’electorat la importància que tant la dreta com el mateix PSOE atribueixen a Vox. Potser des de Catalunya aquest efecte secundari de la poca traça amb què Ferraz i la Moncloa han gestionat els debats –per al final acceptar el pitjor dels escenaris per a Pedro Sánchez– pot semblar intranscendent.

La irrupció de Vox al Congrés, tan afavorida, encara que contradictòriament, pels uns i els altres, condicionarà, no obstant, el discurs general sobre la crisi catalana i ho farà en uns termes que alteraran –una altra vegada– el marc mental general espanyol en què es desenvolupa l’independentisme, que es manté en la seva obstinació rupturista. Així, també els separatistes semblen desitjar l’auge d’un Vox que té un president que ha guanyat per endavant els debats televisius sense dir paraula. Lincoln tenia raó.