Els aixafaguitarres del procés visiten el Suprem

La celebració de Sant Jordi al gran teatre del Tribunal Suprem era, vist el programa de mà, prometedora. Estava anunciada ni més ni menys que la declaració de tres dels aixafaguitarres de l’independentisme al juliol del 2017, els consellers Jordi Baiget, Jordi Jané i Meritxell Ruiz, que, segons van donar a entendre llavors, van saltar per la borda del Govern abans que Carles Puigdemont estavellés la nau de la Generalitat contra els penya-segats de la justícia espanyola. La metàfora marinera no és, com diuen els finolis, fútil. Té la seva raó de ser. Té una segona part. Després.

La biografia política de Baiget, realitzada una indagació a la sala de premsa del Tribunal Suprem, per on han passat des del 12 de febrer els caps més ben moblats del periodisme català, és molt breu. Del seu pas pel Govern només recorden l’entrevista que va concedir a 'El Punt Avui' i que va desencadenar la seva fulminant destitució. Va posar en dubte el referèndum, va proposar substituir-lo per algun succedani similar al 9-N i, sobretot, va remarcar que una cosa és anar a la presó per desobeir el Tribunal Constitucional i una altra de molt diferent i pitjor és que a un li toquin els estalvis, com ja li havia passat al també molt mariner Artur Mas.

Amb Baiget, aquell 3 de juliol del 2017 es va posar en marxa la setmana dels aixafaguitarres. Puigdemont va preguntar si a algú més se li encongien els bemolls en aquella recta final (ja hi havia data i pregunta per al referèndum) i tres consellers més van alçar la mà: Jané, que capitanejava Interior; Ruiz, responsable d’Ensenyament, i Neus Munté, cada dia més incòmoda en el seu paper de portaveu del Govern. Aquesta última ja va passar pel Tribunal Suprem setmanes enrere sense, com llavors en el seu càrrec, dir gran cosa. Davant el tribunal, Baiget, Jané i Ruiz s’han desdit tant com han pogut de tot el que van dir o van donar a entendre després del seu cessament i durant la fase d’instrucció del cas. Per exemple. Ruiz ha dit que a mitjans de juliol ja tenia el curs escolar següent encarrilat, és a dir, que ja havia posat l’Apolo 11 a la Lluna, com si el setembre no fos necessària la seva presència perquè la nau tornés.

Entrevista i cessament

Un altre exemple. Jané ha explicat al jutge Manuel Marchena que portar la cartera d’Interior és ser la 'kelly' del Govern, sense pauses per a un merescut descans, un desfici, i que després d’haver reunit per fi la Junta de Seguretat de Catalunya després d’anys de desacords, ja es donava per satisfet. Baiget, per la seva banda, va recórrer al manual d’excuses. La culpa del seu cessament va ser, segons la seva opinió, una lectura esbiaixada d’aquella entrevista. Les preguntes li van fer respondre el que no pretenia dir.

¿Ha sigut aquesta, en conseqüència, una jornada decebedora? No. Només imprevista. En primer lloc, la inestimable col·laboració del lletrat de Vox, Juan Cremades, que ha de ser d’aquells que persegueixen l’oliva pel plat amb un escuradents i no la punxen mai, ha permès assistir al Tribunal Suprem a una 'jam session' del dialecte 'processista', també dit cantinflejar. Cremades no ha aconseguit fer confessar als testimonis ni una sola de les seves incriminatòries declaracions d’abans. Comentat després als passadissos amb fonts que saben de què parlen, han preferit passar per tous abans que per traïdors a la causa independentista, com li va passar a Santi Vila, que no hi ha dia que no rebi per això.

Notícies relacionades

Mutis d'ERC al Suprem

Com més població, més recursos

Aquell juliol del 2017, el que ja s’entreveia en l’horitzó era la brillantor de l’acer dels terços espanyols, dels tres poders a l’uníson, judicial, executiu i legislatiu. Aquella crisi del Govern de Puigdemont només s’entén en aquest context. Arribats a aquest punt, no obstant, toca desempolsegar la segona referència marinera, promesa al principi. És una gentilesa de Patrick O'Brian, novel·lista de més de 20 obres d’èpica naval, de goletes i fragates, de títols tan suggerents com 'Un mar oscuro como el oporto'. Els protagonistes de les seves ficcions eren sovint comodors britànics i els antagonistes, és clar, la decadent armada espanyola. "El més bo de lluitar contra els espanyols no és que siguin covards, ja que no ho són, sinó el fet que mai, mai, no estan preparats". Aquesta va ser la conclusió que va treure O'Brian després d’anys de colzes als arxius per documentar-se.

El gat Pere de Schrödinger

Que bé que li encaixa aquesta conclusió al laberint judicial amb què la fiscalia pretén condemnar per rebel·lió i sedició la cúpula del moviment independentista. El cas està incomprensiblement repartit per tres jutjats diferents, sense que sigui la raó decisiva d’això l’aforament dels imputats, ja que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, per exemple, no disfruten d’aquesta condició. A mig matí, abans de la declaració dels aixafaguitarres, estava citat el vicepresident del Govern, Pere Aragonès, el gat de Schrödinger de la justícia, ja que ningú sap si està o no imputat al TSJC, així que el suprem Manuel Marchena, per si de cas, li ha permès no declarar i, en canvi, ha hagut de suportar mitja hora llarga un interrogatori sense nord de Vox a un soci d’Òmnium per un insubstancial episodi ocorregut a Badalona, quan la policia municipal va voler requisar uns cartells de l’associació i Cuixart, que passava per allà, va discutir un cas desestimat ja a un altre jutjat local. Per a Cuixart, Vox demana 62 anys de presó. El judici, com s’ha dit, no s’ha ajustat a l’anunciat al programa de mà, però no deixa mai de sorprendre.