El PSOE lidera Espanya

Va ser diumenge 10 de febrer. Els líders dels tres partits del centredreta van convocar una protesta a la madrilenya plaça de Colón. La foto de Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal va fer història. I encara no sabien quanta en va fer. Protestaven perquè el president Pedro Sánchez, segons ells, havia posat Espanya en mans dels independentistes (els mateixos que van tombar els Pressupostos i van posar fi a la legislatura) i exigien eleccions immediates. “Una gran moció de censura contra l’okupa de la Moncloa”, sol·licitaven entre aplaudiments i exhibició de banderes. El seu desig es va fer realitat. Per a la seva desgràcia. Sánchez els va posar amb safata un avançament de les generals perquè ell i el seu equip es van ensumar que el bloc de la dreta, dividit, no sumava per derrotar un PSOE enfortit en el poder. La van encertar. Es van prendre com una radiografia aquella instantània de les tres dretes –la que va avergonyir conservadors i liberals de tot Europa perquè incloïa els ultres– i la van encertar. Han guanyat les legislatives amb 123 escons, majoria absoluta al Senati amb diferents possibilitats de pactes a la seva disposició, cosa que a priori abarateix el preu de les aliances. Això en una cita amb enorme participació, que sempre és un motiu d’orgull per a un país.

Sánchez té motius per estar satisfet satisfet. Guanya, per molt, el seu següent competidor, però necessita acords d’esquerra en els quals per activa o per passiva participin sobiranistes (i no desitjava aquest escenari), o Ciutadans, que assegura negar-li el pa i la sal i que no agrada a la seva militància. "¡Amb Rivera no! ¡Amb Rivera no!", li van cridar diumenge a la nit els congregats al carrer Ferraz. Un avís per a navegants. “Haquedat clar", els va replicar el secretari general del PSOE des d’un balcó, tot i que va aprofitar per aclarir la situació: es mourà en postulats progressistes però no posarà vetos a ningú; serà "el president de tots" i, com a oferta de sortida, buscarà la geometria variable sense lligar-se a una coalició concreta. Ja es veurà cap on el condueixen les posicions dels altres.

Es quedarà a la Moncloa, però el camí dels acords serà complex. Ho sap. Pablo Iglesias, des d’Units Podem, ha salvat els mobles amb un resultat bastant pitjor de l’obtingut el 2015 o 2016, però prou nodrit per fer-lo valer amb els socialistes i exigir entrar al consell de ministres. Aquest és el clau roent al qual ell i el seu partit es poden aferrar en aquests moments per evitar el game over.  Va ser un dels primers a telefonar Sánchez i han quedat per veure’s i parlar de pactes. Amb calma. Que ningú s’esperi resultats immediats en una o una altra direcció, perquè en un tres i no res arribenuns altres comicis, autonòmics, locals i europeus, i pot ser que hi hagi a qui li interessi afrontar-los sense haver-se compromès amb altres forces polítiques.

Els ultres tindran escons

Resulta, a més, inevitable que el merescut somriure del triomfador es quedi en mig somriure quan els ultres han aconseguit, per primera vegada en democràcia, passar les portes de les Corts. No han complert les pitjors expectatives, és cert. Espanya no és Finlàndia, sembla. Els voxistes no han aconseguit els 50 escons que es prometien a si mateixos, també és veritat. Però tindran 24 representants conformant "la resistència", segons adverteix el seu cap de files, que promet que cadascun dels seus companys serà "un autèntic remolí" a les Cambres. L’espectacle parlamentari està, sens dubte, servit per als temps que venen.   

Notícies relacionades

Eleccions generals 2019: Últimes notícies sobre resultats i pactes | Directe

Resultats de les eleccions 2019 a Espanya: generals i per municipis, províncies i comunitats

Sánchez s’ha tret l’espineta de no haver guanyat fins ara a les urnes, tret de les primàries socialistes. Ell va ser el primer president elegit pel Parlament, però no per sufragi directe, després d’una censura a Mariano Rajoy pels casos de corrupció. Ha convençut una majoria d’espanyols rellevant que li donin l’oportunitat d’acabar el que va començar, l’anterior legislatura, amb el partit ja començat. I l’hi han donat. A més, el repartiment d’escons que els espanyols han decidit li posen davant una oposició feble, fragmentada, inevitablement sumida els pròxims mesos en una guerra caïnita per veure qui lidera la moguda conservadora.  La batalla tindrà la seva gràcia, perquè Rivera, que se la va jugar en campanya garantint que no ungirà Sánchez, s’ha col·locat a només vuit esglaons de Pablo Casado, que ho vulgui o no entra en coma polític. De moment diu que no se’n va.

Casado, en coma polític

La jugada ha sigut demolidora per al PP, sens dubte. Vox, la seva escissió, el seu germà pròdig, l’ha dessagnat. Un Casado flamant va decidir donar-los oxigen per tal d’aconseguir el seu recolzament a Andalusia i li ha sortit caríssim. Ha intentat assemblar-se a Abascal i ha deixat d’assemblar-se al seu electorat. Ha perdut més de la meitat dels escons aconseguits per Rajoy en el camí. No podrà obviar que la seva radicalitzada estratègia, al més pur estil Aznar, ha donat més ales als nacionalismes i independentismes. Observi’s que la seva propaganda gratuïta als de "les mans tacades de sang", o sigui, els de Bildu, segons la seva pròpia definició, han aconseguit cinc escons. Hi ha companys de files que ja pensen en el seu cap i n’hi ha també que miren com ha resistit Galícia. Alberto Núñez Feijoo i Ana Pastor, dos noms a tenir en compte. I Rivera, no ho oblidem, disposat a devorar el pati popular.