Reflexió sobre rodes

Sense els sons agitats dels carrers. Sense la protecció d’arbres o edificis. Més mar que ciutat. El cel, una volta plomissa amb goteres. Són les 9.30 hores del matí i els candidats comencen a arribar a l’espigó de la Mar Bella. Les pròximes hores, últimes de l’agenda preelectoral, es presenten mogudes. La foto d’EL PERIÓDICO és la primera de la jornada. Després, hi seguiran altres cites amb altres mitjans i en altres localitzacions. Fa dècades que a Barcelona es va instaurar la tradició de fer una fotografia conjunta de candidats en la jornada de reflexió. Els polítics suporten el costum amb resignació i bona cara.  ¿Tots? Doncs no, no tots.

Manuel Valls s’agita amb cert nerviosisme no exempt de protesta. És evident que no acaba de combregar amb el costum i menys amb el desafiament que comporta aconseguir imatges d’una certa notorietat. Julio Carbó, cap de fotografia d’EL PERIÓDICO, dona la bona nova: toca pujar a unes bicicletes elèctriques –del Bicing, per descomptat–, recórrer uns metres i situar-se en un extrem de l’espigó. ¿Pujar-hi? ¿Circular? La idea és acollida amb un entusiasme desigual. Valls no dissimula –de fet, dissimula poc– que la idea li sembla una boutade.“Només faltaria que em fes mal”.  I el pensament, expressat amb més o menys claredat, sembla produir-se a la ment de més d’un.

Ada Colau i Elsa Artadi adverteixen que fa temps que no es pugen a una bicicleta. “Abans sí que la utilitzava per anar a treballar a la Rambla de Catalunya, però a aquestes no hi he pujat mai”, comenta la candidata de JxCat. “Jo tampoc, però diuen que va molt bé”, apunta ràpidament l’alcaldessa. En qualsevol cas, totes dues i Jaume Collboni s’erigeixen en els ciclistes més estilosos de la carrera. La cara d’Anna Saliente ho expressa tot. La candidata més jove, la revelació de la campanya, sembla enfrontar-se al repte més anguniós d’aquests quinze dies. ¿Com era això d’anar en bici? Ernest Maragall, voluntariós però amb dificultats per enfrontar-se a un model elèctric, compta amb la inesperada ajuda del candidat del PP, aquest polític atípic amb fusta d’heroi que es presta a ajustar-li l’altura del selló. Després de certes ziga-zagues, l’alcaldable d’ERC fins i tot sembla disfrutar de l’aprenentatge. Josep Bou, com no pot ser de cap altra manera, porta tatuat al front un ‘endavant’. I cap endavant que se’n va. “¿Sabrà frenar a temps?”, es pregunta més d’un al contemplar la seva carrera envalentida.

Alerta Graupera

L’accidentada travessia relaxa l’ambient. També desperta les bromes entre els acompanyants. Un xiula la melodia de ‘Verano azul’, la mítica sèrie de principis dels 80. Un altre fa broma amb la possibilitat que aparegui Jordi Graupera, candidat de Barcelona És Capital, com a submarinista. El moment té alguna cosa d’irreal. Potser és el temps una mica hostil, que uneix voluntats. Artadi i Colau fan broma sobre la publicitat del Bicing. “¿Estàs bé?”, pregunta Collboni a Saliente amb un gest d’afecte. I noves instruccions del fotògraf. Ara toca creuar l’espigó horitzontalment. Un recorregut massa estret. Sorgeixen algunes protestes respecte a la capacitat de les bicicletes de frenar a temps. “¡Fem-ho ja!”, conclou l’alcaldessa sense ganes de perdre el temps en disquisicions inútils. I es fa.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

A Collboni li agrada el risc. Frena a un centímetre escàs d’un focus. Més tard suggereix avançar les bicicletes a la mateixa vora. No és gosadia, és domini del vehicle. I potser consciència de les dificultats d’alguns dels seus adversaris. L’actitud somrient del candidat socialista no dista massa de la de fa quatre anys, encara que aquesta vegada els vents li són molt més propicis. Ell i Ada Colau són els únics supervivents de la sessió de finals de maig del 2015. L’alcaldessa recorda aquesta cita. Un dia abans que tot comencés, que tot canviés. Llavors, un sol radiant va rebre els candidats al mirador del Turó de la Rovira. També llavors es va fer broma amb la possibilitat que el fotògraf ordenés fer tres passos enrere als candidats i el barranc canviés el destí de la ciutat. A més de certa tradició per expulsar els polítics de la seva zona de confort, la sessió de llavors i la d’ara estan emmarcades en llocs amb aromes de lluita. L’enclavament del Carmel, barri de barraques en la postguerra, encara guarda en la seva memòria vestigis de misèria i solidaritat. A l’espigó, una gran placa d’acer recorda un home que sentia predilecció per pescar amb canya des d’aquests blocs de ciment. Antoni Gutiérrez Díaz, ‘el Guti’, secretari general del PSUC i persona clau de la lluita antifranquista i de la transició espanyola. ¿Què diria ara si sentís Saliente parlar de l’“erradicació” del règim del 78?

“Doncs res, ara anem a muntar a cavall i després a aixecar un castell”. Valls se’n va com ha arribat, amb una evident incomoditat carregada d’ironia. La resta dels candidats somriuen, dissimulen i segueixen la seva jornada. Aviat arribaran equilibris més complexos.