Gandhi al Suprem, quin altre aquest

Ha trucat un lector. En Pepe. Ha trobat a faltar una postdata en la crònica anterior, en la qual s’anunciava, com a espòiler, quin seria el vídeo més inesperat dels exhibits per les defenses aquest dimecres al Tribunal Suprem. Ja s’ha mostrat. És una producció de Melero-Goldwyn-Mayer, una recopilació d’anteriors ocasions en què les policies espanyoles (inclosos els Mossos) s’han comportat com eficaços hoplites per sufocar protestes ciutadanes que intentaven talar les arrels del poder legislatiu. Els exemples més clars del vídeo eren el setge al Parlament del juny del 2011 (o sigui, el dia en què Artur Mas va haver d’utilitzar l’helicòpter per entrar al parc de la Ciutadella, quilòmetre zero del procés, segons la periodista Lola García a ‘El naufragi’, perquè per al president allò va ser una epifania) i la protesta que va envoltar el Congrés el setembre del 2012, el dia en què, segons Alfredo Pérez Rubalcaba, a Mariano Rajoy se li anava Espanya de les mans. El propòsit de l’advocat era qüestionar les fronteres de la rebel·lió que proposa la Fiscalia en el seu escrit d’acusació, no sigui que la sentència acabi per ser l’insensat acord de pau Sykes-Picot que va reordenar el Pròxim Orient després de la primera guerra mundial. En Pepe, el lector, proposa una postdata. “La pau que va acabar amb totes les paus”.Així va acabar per conèixer-se aquell tractat. Cert. Gràcies.

L’estratègia de la resta de les defenses ha sigut una altra. Complementària, en certa manera. El nexe comú de la videoteca que han aportat a la causa com a proves la resta d’advocats podria batejar-se, per buscar-li un nom, com a ‘Estratègia Gandhi’,cosa que no hauria d’induir a error, no és un elogi, perquè aquest independentista indi tenia un costat preocupant que després es recordarà. Queden avisades les ànimes de càntir.

La qüestió és que la jornada de vídeos de la defensa ha consistit en el visionament de desenes d’escenes en les quals, efectivament, els votants de l’1-O rebien amb formes de resistència no-violenta les forces de seguretat quan arribaven als col·legis electorals, mans en alt o, en ocasions, asseguts a terra i amb els braços entrellaçats amb el company del costat. El mode en què els agents es van obrir pas és àmpliament conegut. 'Aporellesc'. L’acusació va intentar, en la jornada anterior, en una sessió que la premsa de la capital ha qualificat de “ridícul inexplicable” per la matussria del fiscal Jaime Moreno, afirmar que les forces de seguretat van ser rebudes aquí, allà i més enllà com Astèrix i companyia rebien les cohorts de Babaourum, Laudanum, Aquarium i Petibonum, a cops de menhir. Tan deplorablement va presentar Moreno els seus arguments que es pot inferir (opinió d’un profà) que aquest estira-i-arronsa l’han guanyat les defenses, qüestió crucial si es considera (opinió d’alguns experts) que la violència clara i manifesta és indispensable per sostenir l’acusació de rebel·lió. La Fiscalia no s’ha mogut d’aquí.

Mètode i propòsit

Gandhi, per entrar ja al cor de la qüestió, va ser efectivament un model de protesta no-violenta mil vegades referenciat, però ja al seu dia Christopher Hitchens (iconoclasta ferotge de figures com Winston Churchill i Teresa de Calcuta) va convidar a no confondre els seus mètodes amb la bondat de les seves intencions, perquè afirmava que el final que proposava, és a dir, aquella tornada al primitivisme rural, que cadascú teixís les seves robes a casa amb una filosa i conreés els seus propis aliments, podria haver conduït l’Índia a una fam mortal.

Notícies relacionades

El fiscal creu Trapero per demanar la condemna dels líders del procés

Judici al procés de Catalunya | Directe en 'streaming'

L’Advocacia de l’Estat en aquest judici, que es va posar a caminar ranca en les primeres sessions, al febrer, però que ha acabat posant-se les piles, sembla com si hagués entès aquest matís, que mètode i objectiu són coses dispars, així que val la pena consignar quines proves de videoteca ha aportat aquesta setmana. La lletrada Elena Sáenz Guillén, antítesi del poc ofici mostrat pel fiscal Moreno, ha fet servir els seus minuts per recordar que l’1-O va ser el clímax d’un pla que portava el segell de la Generalitat de Catalunya, que les urnes, el cens i les paperetes corrien al seu compte, que no era cert, com al seu dia va sostenir, per exemple, Jordi Turull a la sala, que ell presentés tot aquest material en una roda de premsa sense saber molt bé d’on sortia. L’Advocacia de l’Estat, paga la pena recordar-ho, no ha vist en el procés un delicte de rebel·lió, sinó un d’escala immediatament inferior, de sedició, que també comporta penes de categoria, de 12 anys.

Al judici i a aquesta secció li queden menys de 15 dies de vida i, a tot estirar, unes quatre sessions. Enrere, amb la d’aquest dimecres, queden 49 jornades en les quals, com són les coses, la presència de públic mai ha decaigut. En aquesta segona sessió dedicada als vídeos, per exemple, un dia molt poc Perry Mason, res dona de Marchena desencadenat, els bancs de públic estaven plens a vessar. Ha sigut una sorpresa. Aquest judici ha desbrossat el camí del turisme judicial. Sens dubte. Per si a algú li interessa, perquè encara queden per escoltar les intervencions finals de les parts i, sobretot, dels acusats en el seu dret a l’última paraula, que sàpiguen que a un carrer del Tribunal Suprem, al número 6 d’Argensola, val la pena visitar la sastreria Enrique Gavilanes, especialista en togues i punyets judicials. ¡Fins i tot n’hi ha de color groc per als dies de gala! Tenen fins i tot el que s’hauria de considerar un ‘souvenir’ judicial, una maça de bubinga, fusta molt cotitzada per la seva sonoritat. Diu l’atent sastre que, en veritat, aquestes maces mai s’han utilitzat a Espanya, que són una tradició anglosaxona. A Manuel Marchena, és cert, no li ha fet falta en 49 sessions de judici. Llàstima.