L'advocada de l'Estat: «La violència no va ser part del pla dels acusats"

L’advocada de l’Estat Rosa María Seoane va defensar davant del tribunal la seva acusació per sedició davant la de rebel·lió per la qual va optar la fiscalia, que considera un "cop d’Estat" l’ocorregut a Catalunya. Per marcar una distància entre les dues acusacions els Serveis Jurídics de l’Estat pràcticament li van fer la feina a la defensa, ja que va negar la violència en què s’havien basat els seus companys del banc dels acusats fins a arribar a afirmar que ni tan sols "va ser un element estructural del pla dels acusats". 

Va explicar que la sedició és "impedir l’aplicació de la llei o el seu compliment", sempre que es faci amb un alçament públic i tumultuari, "gregari, anàrquic", com segons la seva opinió va passar a Catalunya l’1 d’octubre, "per part de més de dos milions de persones". 

Per a continuació afegir que "no es pot equiparar violència amb l’ús de la força i la intimidació ha de ser, a més, violenta", per poder ser rebel·lió, en comptes de sedició. "Perquè un alçament públic tingui una violència característica de la rebel·lió, la violència o l’amenaça de fer-la servir ha d’estar prevista com un element nuclear i que la violència sigui idònia, suficient o proporcionada per aconseguir el resultat del delicte", va sostenir.

"Segons el parer d’aquesta representació, amb la prova practicada no podem considerar provat que l’ús de la violència hagi sigut estructural al pla dut a terme pels acusats, per al final" buscat amb el delicte, una afirmació que va significar un atac directe a la base de l’acusació fiscal i que només li va deixar oberta la porta que va admetre que serà la Sala qui "determini quanta violència s’exigeix per ser rebel·lió". 

20-S i 1-O 

I es va entretenir tant a justificar l’absència de violència que gairebé no li queda temps per referir-se a la malversació, delicte que va justificar la seva personació en el procediment. De fet, per a la sedició només es va referir explícitament a l’1 d’octubre. En el 20-S es va limitar a atribuir als líders de les entitats sobiranistes Jordi Sànchez i Jordi Cuixart que pugessin als vehicles de la Guàrdia Civil "no perquè se’ls sentís millor, sinó per encoratjar les masses".

Segons la seva opinió, evidencia no tant que es volgués evitar el registre que es realitzava de l’operació Anubis, sinó la capacitat de mobilització dels presidents de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural.

Fins aquell moment no havia anat més enllà d’afirmar que "no hi ha més legitimitat que la defensa de la Constitució" i que tota l’actuació dels acusats "mancava de cap legitimitat", perquè el seu informe va consistir en una enumeració de les "fites" del procés, pràctica en la qual després el va rellevar l’acusació popular que exerceix Vox.

Comparació indeguda

El seu advocat Pedro Fernández va assenyalar que els acusats "van pretendre culminar el més sofisticat procés colpista que mai s’ha produït en una societat moderna" i que per això "no pot equiparar-se amb altres processos colpistes del passat", perquè la seva "comparació dels fets amb situacions de violència del passat resulta indegut".

Notícies relacionades

Un xoc i moltes espines

Recaptar tots els impostos

Va afirmar que per a això es van aprofitar de "la seva posició de càrrecs públics" per desencadenar "dues situacions de violència concreta i determinada que van portar a la consumació del delicte de rebel·lió: el 20 de setembre i l’1 d’octubre". Segons el seu parer: "Els acusats colpistes no van respectar els ciutadans de Catalunya", perquè van assenyalar "els espanyols que viuen a Catalunya segregant catalans de primera i de segona".

Per la seva banda, Javier Ortega Smith, que no va perdre l’oportunitat de destacar l’honor que sentia per dirigir-se a la Sala Segona, va destacar els escarnis als agents i els talls de carrers i vies, "en els tumults" en què també van participar els alts càrrecs de la Generalitat que estan imputats al Jutjat d’Instrucció número 13 de Barcelona. Va acabar demanant al tribunal "unes penes conformes a la gravetat del delicte amb la finalitat dissuasiva perquè ningú més s’atreveixi a atemptar contra l’ordre constitucional".