I en això va arribar Fidel... al Suprem

Els espectadors més lleials del judici al procés i potser, fins i tot, els molt ocasionals s’hauran preguntat alguna vegada què feia el fiscal Fidel Cadena en aquella sala, fet un Bartleby, que quan havia d’interrogar algun dels acusats (horrorós dia va tenir amb Joaquim Forn) o algun dels testimonis, només li faltava dir, com al personatge de Herman Melville, “preferiria no fer-ho”. Per fi s’ha resolt el misteri. No sap interrogar, d’acord, però ningú domina el repunt judicial com ell. És el batxiller a qui tots demanaven els apunts. És la jurisprudència errant. Arribada l’hora, ha sigut l’encarregat, en nom de la Fiscalia, de submergir-se en la biblioteca del Tribunal Suprem per sustentar la tesi principal del seu company de taula Javier Zaragoza, segons el qual el procés no va ser només una rebel·lió, sinó que va ser un cop d’Estat, no metafòricament, sinó considerant-ho amb el Codi Penal a la mà. Potser és ser suspicaç de més, però per moments ha semblat que pretenia redactar a Manuel Marchena paràgrafs sencers de la sentència per si el tribunal accepta finalment per provat el delicte de la rebel·lió.

El 1931, Curzio Malaparte (nom artístic amb el qual ell mateix es va batejar, com a antítesi de Bonaparte, Napoleó), va publicar un llibret que li va portar un munt de problemes, ‘Tecnica del colpo di Stato’, una anàlisi de les diferents maneres en què es podia subvertir l’ordre vigent. És una obra que posa sota en un mateix paraigua les fórmules d’assaltar el poder de Trotski, Napoleó, Primo de Rivera i altres dirigents europeus, i que en el capítol final ridiculitza Hitler (llavors encara no havia assolit el poder), perquè, efectivament, el ‘putsch’, per la seva posada en escena, no era acceptable. Donar un cop d’Estat en una cerveseria és poc seriós, encara que siguis Hitler.

Poc o molt, l’esperit de Malaparte ha sobrevolat la sessió. La tesi de Zaragoza, Jaime Moreno, Consuelo Madrigal i, per descomptat, Cadena ha sigut que no hi ha un únic patró del cop d’Estat, que és mutant segons les condicions ambientals i, en el cas català en concret, es caracteritza pel que el primer d’ells ha definit, se suposa que amb broma, com la “violència pacífica”. O sense broma. El relat coral dels quatre fiscals ha sigut que no hi va haver més violència el setembre i l’octubre del 2017 perquè el “sanedrí independentista” (sí, han sigut molt florits el vocable) ja tenia el control del poder.

Doncs això, Zaragoza, Moreno i Madrigal han fet una descripció més literària dels delictes comesos i a Cadena li ha tocat lligar la maionesa jurídica. El problema és que s’ha encoratjat. Cadena, desencadenat. Era un altre títol possible per a aquesta crònica. Més endavant s’explicarà per què. Abans, unes línies per a Zaragoza, el fiscal que pretén passar a la història per emascular l’independentisme per a un parell de generacions com a mínim.

Tele barret de copa

Al febrer, quan va començar el judici, va ser sorprenent comprovar com la major part de la cúpula independentista establerta al banc dels acusats es desdeia de l’èpica mostrada la tardor del 2017. Es va arribar a acceptar que, ‘stricto sensu’, no hi va haver declaració d’independència, que tot va ser un espectacle de prestidigitació política en la qual TV3 va ser el gran barret de copa que amagava el truc. Revisada amb la moviola aquella sessió del 27 d’octubre a la Cambra catalana, així va ser. Res es va publicar en el diari oficial de la Generalitat. La resposta de Zaragoza a aquesta evidència, tot i que no amb aquest exemple, és que la presa de la Bastilla no va deixar de ser-ho perquè no es publiqués en el diari oficial de Versalles o on fos necessari. El propòsit d’independitzar Catalunya de la resta d’Espanya, ha recordat el fiscal, no va ser un pla ocult, sinó, sorprenentment, un procés televisat i tuitejat en directe durant mesos, i amb “jactància” d’això, ha afegit. El clímax hauria sigut, vist ara amb perspectiva, que la secretària general sortís aquell 20 de setembre de la Conselleria d’Economia en helicòpter, com a al·legoria de l’evacuació de l’ambaixada dels Estats Units al Vietnam.

Notícies relacionades

'Strip poker' al Tribunal Suprem

Gandhi al Suprem, quin altre aquest

Zaragoza, en resum, s’ha agradat. Fins i tot ha definit Oriol Junqueras com un gran sofista, no en el sentit original del terme, sinó en el pejoratiu. Però això no ha sigut la novetat de la jornada. L’inesperat ha sigut Cadena, Bartleby durant la resta del judici i aquest dimarts, en canvi, tot un Melville, tan exhaustiu en la jurisprudència disponible per sostenir que hi va haver un cop d’Estat com l’escriptor nord-americà ho va ser per convertir ‘Moby Dick’ gairebé en una enciclopèdia del saber balener. Però s’ha encoratjat.

L’ensopegada l’ha patit quan ha buscat similituds entre la violència del procés’ i la del 23-F. ¡Ai! Hi ha arribat pel seu afany de defensar que el jutjat és un cop d’Estat. En l’únic moment en què Marchena ha hagut de renyar el públic per murmurar, Cadena acabava de dir que l’ús de la força el 1981 no va anar molt més enllà del jujutsu de fira amb què Antonio Tejero va intentar tirar al terra de l’hemicicle del Congrés el tinent general Manuel Gutiérrez Mellado, llavors, a uns quants mesos de complir els 70. Molt simbòlicament, es va mantenir dret. Però reduir a això el cop d’Estat i esquivar les bales al sostre de la Cambra baixa i el ral·li militar de Milans del Bosch pels carrers de València ha sigut, sens dubte, un disbarat.