Palau activa dues línies de treball davant de la sentència del procés

L’exministre de l’Interior, Ángel Acebes, passarà a la història per frases com la de les “dues línies d’investigació”, quan en hores de gran tensió després de la matança d’Atocha intentava mantenir dreta la tesi de l’autoria d’ETA quan les evidències s’encaminaven en una altra direcció. Dues línies d’investigació, va dir que hi havia. En aquesta ocasió no hi ha matança pel mig ni violència de cap tipus, però el Govern de Quim Torra –o, per ser més precisos, en el Govern de Torra– semblen que hagin d’esprémer la pràctica política de les dues línies, les dues vies paral·leles (com l’anunci del Govern en què animava a votar en el referèndum amb una imatge de vies de tren) per afrontar una situació crítica: què fer davant de la sentència més que probablement condemnatòria als dirigents de l’1-O.

El que farà Torra és imprevisible, sigui dit d’entrada. Pel seu perfil ideològic i per les seves periòdiques intencions de no voler passar a la història dels presidents de la Generalitat sense pena ni glòria, el factor personal no és menor, en aquesta decisió. Però qui l’aconsella està traçant un pla consistent a mantenir les esmentades dues vies. Una, la de la indignació política i ciutadana quan el Suprem consideri culpables els dirigents independentistes. Aquesta indignació sens dubte es canalitzarà al carrer, amb mobilitzacions aclamades per les sempre presents entitats sobiranistes. I també amb tota probabilitat entrarà a l’hemicicle del Parlament, en forma de resolucions carregades de paraules gruixudes contra la democràcia espanyola, la falta de separació de poders, la dignitat dels processats i la legítima defensa del procés cap a la independència sota el lema –ja proclamat aquests dies per Torra– d’“ho tornaríem a fer”.  Un lema, per cert, que alguns juristes postconvergents no es cansen d’advertir que perjudica la defensa dels acusats al Suprem.

Aquesta primera via tindrà un grau d’intensitat imprevisible. Els dirigents del procés menys hiperventilats admeten en privat que la societat catalana no està en el mateix “momentum” que durant el referèndum de l’1-O o les eleccions posteriors del desembre del 2017. I assumeixen que si la sentència arriben abans de l’estiu, la capacitat de mobilització és relativa. D’altres no descarten una acció continuada als carrers i les vies de comunicació. Però el cert és que la capacitat de l’ANC per imposar la seva llei als partits independentistes i fer-los executar mesures insurreccionals o en favor de la unilateralitat és una pólvora que s’ha anat desgastant a mesura que els pronòstics i reclamacions de l’ANC i Òmnium han anat quedant en res davant la realitat d’un independentisme dividit i en el qual la veu hegemònica, ERC, ho és a base de –o gràcies a– un discurs pactista, moderat i dialogant amb l’Estat.

El pacte amb Madrid

En paral·lel a aquesta actuació ciutadana i parlamentària, els que aconsellen a Torra amb la mirada posada en l’eficàcia i la prudència, opinen que la millor manera de treballar pels presos és rebaixant al màxim la seva possible condemna. ¿Com? Mitjançant una reforma del Codi Penal que reculli amb més detall de què parlem quan ho fem de rebel·lió o de conspiració per a la rebel·lió. El mateix Tribunal Suprem podria instar el legislatiu a perfilar millor quin tipus penal s’aplica quan no es presenta un alçament violent. La reforma penal, si s’apliqués, tindria efectes sobre els dirigents independentistes, que com qualsevol reu, poden beneficiar-se sempre de la legislació penal més favorable als seus interessos.

Aquesta estratègia no és incompatible amb una denúncia pública del sobiranisme sobre l’actuació del Suprem i del poder judicial en general, en relació amb l’independentisme. Una denúncia severa sobre la falta de proves consistents, l’ànim de venjança i la tergiversació del dret penal per fer pagar als líders del procés la gosadia de desafiar l’Estat l’octubre del 2017, després d’un primer referèndum en període d’Artur Mas, després del qual alguns dirigents de l’antiga Convergència ben relacionats amb el poder judicial, ja van ser advertits: aquesta vegada han sigut inhabilitacions, la pròxima seran penes de presó.

Però una cosa és denunciar la situació de la justícia espanyola i una altra és exercir la insubmissió total. Els exemples de pactisme en l’independentisme en els últims anys requeririen 10 cròniques com aquesta. Es pot recordar tan sols que en la resolució d’inici del camí cap a la independència, el novembre del 2015, el Parlament va afirmar solemnement que ja no reconeixia l’autoritat del Tribunal Constitucional... al qual el Govern ha continuat recorrent sempre que ho ha considerat oportú –al·legant que per arribar a la justícia europea cal esgotar abans totes les instàncies judicials de l’Estat–. 

Aquest pactisme és el que ha portat bona part de l’independentisme –llegeixi’s sobre tot ERC– a assumir la suspensió de diputats del Parlament, o a evitar jugar-se una condemna penal convocant el ple d’investidura de Carles Puigdemont com a candidat a president a distància, el gener de l’any passat.

Aquest mateix pactisme és el que ha exercit el Govern –més enllà de la retòrica solemne de Torra al Parlament– a l’hora de tornar a activar la dotzena de lleis suspeses o anul·lades pel Constitucional a instàncies de l’anterior Govern del PP. Mentre Torra amenaçava Pedro Sánchez amb tornar a aprovar les lleis al Parlament, els experts del Govern es trencaven i es continuen trencant les celles per adequar els articles no constitucionals, pactant-los amb l’Estat –com ha sigut el cas de la llei 24/2015 d’emergència habitacional i pobresa energètica– o bé reeescrivint els textos per no xocar amb les competències estatals, en el cas per exemple de les normes sobre l’agència catalana de protecció social, clubs cannàbics –clarament inconstitucional, admeten a Palau– o canvi climàtic, entre d’altres. Proclames davant pactisme i realisme, una vegada i una altra.

Els indults

Aquesta vegada, doncs, pot tornar a succeir. I no, el camí dels indults no sembla el més adequat, perquè generaria una descompensació evident. Es tracta d’una mesura que no pot aplicar-se de forma grupal, de tal manera que generaria un greuge evident entre els processats –i potser en el futur condemnats– pel Jutjat d’Instrucció 13 de Barcelona, en relació amb els que esperen la sentència del Suprem.

En qualsevol cas, l’estratègia del possibilisme i el pacte respecte a la sentència no és nova. Destacadíssims actors polítics catalans admeten en privat que abans de la convocatòria de les eleccions generals existien unes delicades puntes de coixí discretes entre el poder polític espanyol i català per aconseguir una sortida el menys lesiva possible al greuge del Suprem. Un pacte no escrit i que ningú mai admetria, que passava per una sentència que permetés als processats adquirir el tercer grau com més aviat millor. Aquest mateix clima és el que s’invoca ara per aconseguir una sortida airosa a una judicialització que cap dels dos governs –català i espanyol– diuen voler. “Doncs és clar que el Govern espanyol pot fer molt més”, asseguren a Palau quan se’ls interroga sobre la influència sobre el poder judicial, i citen la fiscalia i l’Advocada de l’Estat al Surpemo. Però aquesta equació es manté en el terreny de la discreció dels reservats de restaurants. Fer-la pública seria contraproduent, generaria anticossos en el poder judicial i una pluja de retrets de la dreta sobre el Govern de Sánchez, així com una no menor cara de perplexitat per part dels hiperventilats de l’independentisme.

El factor Torra

Notícies relacionades

Un comitè de l'ONU veu "arbitrària" la presó de Junqueras i els Jordis i demana indemnitzacions

El pla de Marchena per dictar la sentència de l'1-O

Tota aquesta estratègia conté elements de fragilitat a l’hora de posar-se en pràctica. Un és el de la falta d’unitat de l’independentisme, en el qual els sectors més radicals volen mantenir la tensió i l’excepcionalitat, per raons polítiques o per la seva situació personal com a presos o desplaçats a l’estranger. Per forjar la unitat, Torra ha iniciat una ronda de contactes en la qual no diu res sobre els seus plans. De moment, escolta.

L’altre factor de fragilitat és el mateix Torra. Algun dirigent del PDECat que es va reunir amb ell a la tardor va sortir del Palau de la Generalitat portant-se les mans al cap pels plans de contingència del president respecte a la resposta a l’eventual condemna. D’altres admeten que el president és una incògnita i que podria voler aixecar la suspensió de la DUI, per passar a la història i no ser etiquetat com un president autonomista. De fet sovint Torra adorna les seves intervencions amb afirmacions en favor de tornar a “fer-ho” i assegurant que el 27-O sí que es va proclamar la independència –en contra de l’assumit per bona part dels acusats i de l’advocat de Joaquim Forn–. Torra demana també recuperar l’esperit de l’1-O i del 3-O. Els problemes sobre això són dos: aquest esperit –admet una part de l’independentisme– ja no està en els seus millors moments, i en segon lloc, i com a conseqüència d’aquesta primera conclusió, s’imposa un bany de realisme. El mateix que va portar Torra a retirar la pancarta amb el llaç groc del Palau de la Generalitat després d’uns dies d’escenificació d’una desobediència que va acabar en res.