Espanya, una altra vegada en suspens

Hi haurà ple al Congrés i votaciód’investidura al juliol 'sí o sí'. És l’única certesa que, dos mesos després de les generals, és sobre la taula d’una política espanyola que de moment renuncia a escriure amb majúscules, que segueix sense president, sense cintura per traçar pactes, sense Pressupostos en diferents esglaons de l’Administració i sense horitzó clar. La pròxima setmana es fixarà data per a la solemne sessió, una vegada es reuneixin el president en funcions i la presidenta del Parlament. No hi ha massa més. Entre els partits premien les negociacions simulades, que no de fons; els vetos, les posicions suposadament inamovibles, les amenaces de jugar-s’ho tot a un sol intent de ser investit, les temptatives de repetició electoral, les pressions i l’exhibició sense límit de la discrepància. Les opcions que Espanya tanqui per vacances amb certa estabilitat cotitzen a la baixa.

Ses senyories han renunciat a abordar primer el que uneix i a col·locar el focus en mesures i reformes que la ciutadania anhela, sens dubte, més que el soroll que envolta algunes de les reunions que es produeixen o que es deixen de produir: Albert Rivera va renunciar a anar a la Moncloa de nou fa una setmana, i Pablo Casado va acceptar la invitació, tot i que per dir-li al seu inquilí que busqui altres camins per ser elegit. Això sí, va garantir a Sánchez que el dia després de la investidura li garanteix "tranquil·litat" a l’empara de pactes d’Estat, en un intent que s’allunyi de l’independentisme català, que espera amb inquietud i plans de reacció (es desconeix l’abast) una sentència històrica. La de l’1-O.

En la setmana que acaba també s’han tornat a veure Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, sense final feliç. El socialista pretén sumar als seus 123 escons els 42 diputats d’Unides Podem a canvi de convertir els d’Iglesias en socis "preferents", pactar un paquet legislatiu i garantir que es compleix el que es promet atorgant llocs "perifèrics" del Govern i creant una comissió de seguiment del pacte que s’assoleixi. Però Iglesias és en una altra pantalla més ambiciosa. I ni es mou ni pensa fer-ho. O això manté.

Butaques i militància

Després d’haver aconseguit un resultat modest (va arribar a acumular 69 escons en l’anterior legislatura) i conviure amb una crisi interna que s’allarga en el temps, exigeix un Govern de coalició al PSOE per fer valer els seus vots. Una butaca al Consell de Ministres al·legant que, totes les altres coses, són "humiliar" els podemistes, indispensables per fer polítiques d’esquerres a les Corts. Ha posat el llistó alt i ha d’elegir amb summa cura quin compromís o proposta acaba sotmetent al criteri de la seva militància, farta de lluites caïnites a les files morades i cada vegada menys participativa en els processos de consulta que se li plantegen des de la seva direcció.

Per al secretari general de Podem, si no hi ha ministeris sobre els quals negociar s’incrementa la possibilitat que el seu grup voti 'no' i tot, sota el seu punt de vista, per l’"obsessió absurda" de Sánchez de disfrutar d’un Govern monocolor. El PSOE ho veu diferent. Considera que la seva victòria electoral va ser prou bona com per no cedir a cap coalició governamental, especialment quan la suma amb Podem no assoleix la majoria absoluta. ¿Es plantejaria compartir Executiu amb Ciutadans, amb el qual sí que dona la suma al tenir 54 diputats al Congrés, si els taronges s’avinguessin a negociar amb Sánchez? Incògnita sense aclarir.

Albert Rivera es troba actualment instal·lat en el 'no és no' amb tanta determinació, almenys, com fa uns anys ho va estar Sánchez davant de Mariano Rajoy, per més que el PSOE acabés girant i abstenint-se a l’altíssim cost de trencar-se i sacrificar el líder. El cap de Cs insisteix que no afluixarà la corda malgrat les pressions de propis i aliens: ha convidat excompanys i membres de la patronal i la banca a fundar un partit si volen "que el sanchisme campi al seu aire". Però el secretari general dels socialistes, que se sàpiga, tampoc li ha posat una oferta atractiva per davant per temptar-lo.

Lletra petita

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

En les últimes dies s’insisteix des de Podem que el president en funcions enyora un acord amb la dreta i el busca entre bambolines. Podria ser, però no n’hi ha rastre evident. Com tampoc n’hi ha que el socialista tingui ja "armada" la seva investidura "amb els seus socis de sempre", com al·leguen els taronges i, a estones, els populars. El PNB no oculta la seva voluntat d’acord però, com sempre ha fet, calla sobre la seva decisió final. La seva consigna és 'primer que es mullin els altres’. ERC i EH Bildu busquen una posició conjunta, coquetegen amb la idea de no bloquejar, però suggereixen que necessiten alguna cosa a canvi. "Un compromís amb el diàleg i la negociació", apunten, sense posar-hi més lletra petita. Des de JxCat alguns dels seus homes forts, presos, reclamen l’abstenció.

Barreja d’intencions, però cap conclusió a hores d’ara que faci entreveure una investidura al juliol que no sigui fallida. Hi ha temps per variar el rumb, tot i que s’ha de veure si hi ha voluntat de fer-ho sense avanç electoral. Espanya n’està pendent. Europa està tensa. Els mercats, expectants. Els Pressupostos esperen en un calaix, com les reformes en matèria de pensions, laboral, finançament o urgències socials. El mandat ciutadà és pactar, però els que tenen la responsabilitat de fer-ho es resisteixen a entendre-ho.