Un lustre de desacords

La Diputació de Barcelona, una institució que fins ara no havia despertat grans passions periodístiques, s’ha convertit enl’últim escenari del gairebé sempre sord combat entre JxCat i ERCper l’hegemonia dins de l’independentisme. Un observador poc perspicaç de la política catalana podria pensar que el matrimoni entre postconvergents i republicans és sòlid perquè porta governant Catalunya des del 2015. Però els desacords venen de fins i tot abans d’aquesta data, i el xoc per la Diputació exemplifica una de les característiques motrius de la relació: la por de quedar assenyalat com a 'botiflers'.

La consulta del 9-N

A l’estiu del 2014, quan ERC només recolzava externament el Govern d’Artur Mas, la consulta independentista del 9-N va provocar la primera topada seriosa. Després que el Tribunal Constitucional anul·lés la votació, Masva decidir unilateralment substituir-la per un “procés participatiu”sense cap validesa legal. Oriol Junqueras va rebre el canvi amb estupor, però finalment va donar suport a la iniciativa. Va acabar sent la primera victòria de l’entorn de Convergència sobre Esquerra, iMas va capitalitzar l’èxit de la jornada.

La creació de Junts pel Sí

El 13 de juliol, demà se’n compliran quatre anys, es va plantar la llavor d’una bona part dels problemes que han florit entre les dues forces.Amb el pla de celebrar unes eleccions plebiscitàries (sic), el debat en el món l’independentista es va centrar en si calia concórrer en una llista conjunta, tal com va proposar Mas en la conferència posterior al 9-N, o en llistes separades agrupades sota un mateix paraigua, tal com defensava Junqueras en un acte de rèplica al del llavors president.

Aquell 13 de juliol Junqueras va entrar al Palau de la Generalitat amb el ple convenciment que no cediria davant dels embats de Mas i que el seu partit no aniria de bracet de CDC . Aquest convenciment sortia que ERC, la CUP, Òmnium i l’ANC volien una llista unitària, però sense partits. Només de membres de la societat civil. Només Mas hi volia incloure les sigles polítiques. 

Només les parets de l’edifici saben què es va dir exactament, però els republicans sempre han explicat sense detalls que Mas els va amenaçar de frenar les eleccions, de donar per mort el procés i culpar de tot Esquerra. El primer ‘pressing ERC’ ja donava fruitsi els republicans anaven caient en les enquestes, des d’una posició de privilegi demoscòpic que era el motor, en el fons, de l’ofensiva de Mas. El resultat d’aquesta cimera, després que la CUP s’apartés, va ser Junts pel Sí.

Crisi abans de l’1-O

Conforme s’acostava l’estiu previ a l’1-O, l’encarregat per obra de Carles Puigdemont del referèndum, que no era ningú més que Junqueras, va anar veient que la qüestió era complicada. Hi havia conselleries que treballaven per la causa. “Així no es pot seguir”, es va sentir que deia al cap d’Esquerra.Els republicans van exhortar el president a remodelar el Govern iposar al davant consellers que volguessin tirar endavant el referèndum.En la llista que Puigdemont va elaborar no hi havia ni un sol càrrec del PDECat, cosa que va enutjar Marta Pascal, aleshores coordinadora del partit postconvergent. Pascal va demanar el cap d’un republicà. Quan li van exposar el dilema a Junqueras, ell ho va comentar amb els seus consellers. “Si algú se’n vol anar, ara és el moment. Ningú ho atribuirà a covardia, sinó a les pressions dels postconvergents”, els va dir, si fa no fa. Ningú va renunciar.  Junqueras va dir a Puigdemont que si havia de marxar algú d’ERC, només podien ser o Carles Mundó o ell mateix,perquè la resta eren independents. Al final, no va marxar ningú d’ERC.

La DUI

Les jornades prèvies a la declaració unilateral d’independència (DUI) del 27 d’octubre del 2017 van ser d’alta tensió entre els socis del Govern. El dia abans de la DUI,Puigdemont havia decidit convocar eleccions autonòmiques.Però l’expresident va interpretar com una traïció la reacció d’Esquerra: mentre en privat Junqueras es mostrava poc participatiu –tot i que va arribar a proposar agafar el relleu de Puigdemont a la cúspide de la Generalitat–, en públic els republicans van sortir en bloc a criticar la decisió. El famós tuit de Gabriel Rufián sobre les 155 monedes de plata va ser un dels elements que va contribuir al canvi d’opinió de Puigdemont. Després de declarar la independència d’una manera sui generis, el cap del Govern va marxar a Bèlgica sense avisar cap dels membres de l’Executiu, cosa que va augmentar el malestar d’ERC.

El veto a Puigdemont

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Després que el JxCat dePuigdemont s’imposés per només 12.000 vots a ERC en les eleccions del 21-Ddel 2017, va començar la batalla per la presidència de la Generalitat. Puigdemont no va complir la seva promesa de tornar a Catalunya després dels comicis, però el seu grup parlamentari el volia investir igualment a distància. S’havia de fer en el ple del 30 de gener del 2018, però el president de la Cambra,Roger Torrent, va suspendre la sessió perquè no hauria sigut una “investidura efectiva”.El món postconvergent mai l’hi ha perdonat, i va acusar els republicans de voler blindar-se contra eventuals represàlies dels tribunals.

Els pactes municipals

La fragilitat de l’aliança entre ERC i JxCat es va tornar a fer pal·lesa després de les eleccions municipals del 26 de maig. JxCat va guanyar en 26 localitats, però no governa per un pacte entre Esquerra i altres formacions; en moltes ocasions aquests acords inclouen el PSC. Per als postconvergents, els casos més sagnants són els de Sant Cugat –on ostentaven l’alcaldia des de feia 32 anys–, Figueres i Tàrrega. En set municipis més, va guanyar ERC i un pacte entre JxCat i altres partits els va arrabassar l’alcaldia. Els postconvergents es van queixar d’alguns d’aquests acords: a Santa Coloma de Farners, el president, Quim Torra, en persona va contribuir a avortar un pacte entre la seva formació i el PSC. Però a la Diputació, tant l’actual president com Puigdemont van beneir l’aliança amb els socialistes, i aquests dies han intentat sortir el menys perjudicats possible de la baralla davant d’una ERC amb ganes de denunciar l’acord.