El segrest del bus de la línia 47 a la qual va fer referència Gabriel Rufián

El líder d’Esquerra Republicana al Congrés, Gabriel Rufián, va començar la seva intervenció en el debat d’investidura del socialista Pedro Sánchez fent referència al famós“vencereu però no convencereu”que l’escriptor de la generació del 98 Miguel de Unamuno va dirigir al general franquista i fundador de la legió José Millán-Astray, l’octubre de 1936. També va dedicar uns minuts a lloar el seu predecessor, Joan Tardà –que fins a la passada legislatura va ser el portaveu dels republicans a la Cambra Baixa– iOriol Junqueras, i va recriminar al PSOE i a Unides Podem la falta de negociació a través d’una historietad’un caçador i un llop. Va citar Antonio Gramsci, va recordar als joves d’Altsasu i va etzibar a Sánchez que estava "jugant a la ruleta russa per donar una segona oportunitat a Casado, Rivera i Abascal a la Moncloa".

Entre reivindicacions, cites i crítiques, el diputat republicà va recordarManuel Vital, el veí de Torre Baró que el 1978 va segrestar un bus de la línia 47 per demostrar que, contra el que defensava l’administració, els autobusos podien arribar fins a aquest barri barceloní limítrof amb Collserola. Un gest que es va convertir en un referent per als pròxims moviments socials i veïnals.

Suburbi aïllat

El que a mitjans de segle XX es va plantejar com una urbanització residencial en forma de ciutat jardí en un lloc privilegiat –entre muntanyes i a un pas del nucli urbà de Barcelona–, va acabar convertint-se en un barri de barraques d’autoconstrucció per allotjar les persones que van emigrar durant els cinquanta i els seixanta des de diferents racons de la Península cap a la capital catalana. L’espontani suburbi va prendre el nom de l’inacabat castell de Torre Baró, una construcció que s’erigeix al mig de la muntanya, entre Roquetes i Torre Baró i que pretenia convertir-se en un hotel, dins del projecte de ciutat jardí. El castell, alhora va heretar el nom d’una altra torre homònima que va ser destruïda el 1714.

Lluita veïnal per millorar el barri

Si avui dia la infraestructura de transport públic a Torre Baró és deficitària –només s’hi pot accedir amb els trens de rodalies i en bus, ja que la línia 11 del metro de moment només fa el trajecte entre Trinitat Nova, Torre Baró/Vallbona i Can Cuiàs– llavors era gairebé inexistent. L’Ajuntament de Barcelona justificava la falta de transport públic considerant que era inviable fer pujar el bus cap a Torre Baró, a causa de l’orografia del terreny. Circular per la carretera Alta de Roquetes, va ser assumit com una cosa impossible a causa del seu mal estat, la insuficient amplada de la calçada i el seu traçat curvilini.

Torre Baró sempre va ser un barri desatès per part de l’administració. Els veïns es van acostumar a mobilitzar i a organitzar-se per anar aconseguint millores al barri, ja fos per exigir l’arribadad’aigua corrent o per arreglar el mal estat dels carrers. Entre aquests veïns hi havia Manuel Vital, un extremeny que va arribar a Catalunya el 1947 –primer al barri del Clot i després a Torre Baró– i una vegada aquí es va fer conductor d’autobús. Es va afiliar a Comissions Obreres, que llavors actuava de manera clandestina i va acabar sent líder sindicalista.

"Allà vaig"

Notícies relacionades

Els 'condemnats' de Torre Baró clamen contra l'abandonament del barri

Un xoc i moltes espines

Fart de la desatenció del seu barri per part de l’administració, el 7 de maig de 1978, després de fer dues vegades la ruta de la línia 47 entre Plaça Catalunya i la Guineueta –altre dels districtes de Nou Barris, entre Canyelles i Horta– Manuel Vital va baixar del bus i va anar a una cabina telefònica per trucar a la seva dona. "Allà vaig", li va dir. Va penjar, va segrestar el bus i va començar a conduir per la carretera Alta de Roquetes en direcció a Torre Baró juntament amb el cobrador. Durant el viatge, es van anar apuntant veïns a la reivindicació, mentre que el bus circulava pels carrers on, segons el consistori, era impossible que passés un vehicle de tals dimensions.

El conductor i altres manifestants van ser detinguts i Vital va ser acusat de segrest. Sis mesos després, no obstant, el recorregut de la línia 47 es va prolongar fins a Canyelles i durant els següents anys es van anar incrementant les línies d’autobús que arribaven fins als límits de Collserola.