La tardor de Rufián

Com seria de rasant la política de transaccions abans i durant les sessions de la investidura fallida de Pedro Sánchez que Gabriel Rufián, el cap de files del grup parlamentari d’ERC, va protagonitzar episodis d’home d’Estat en companyia, poc abans del naufragi de la candidatura del secretari general del PSOE, de la portaveu d’EH Bildu al Congrés dels Diputats, Mertxe Aizpurua. El republicà –que ha abjurat de la seva condició de brètol parlamentari d’èpoques anteriors– va avisar Sánchez iPablo Iglesias que la seva falta d’acord seria la seva “mort política” i va advertir que la tardor ja no serà el millor dels temps perquè el seu partit pugui jugar el rol constructiu que ha exercit en les nefastes jornades parlamentàries de la investidura fallida del socialista.

La presència activa de Rufián en el Congrés, connotat ara per atributs oratoris i per actituds tan diferents de les seves característiques de la legislatura anterior, a Madrid ha tingut interpretacions contradictòries. Totes, no obstant, convergeixen en el fet que ERC sembla disposada a un canvi d’estratègia, movent-se a la capital propositivament com ho va fer en els seus millors moments el ‘pujolisme’ de CiU. Passa una cosa semblant amb EH Bildu, una esquerra ‘abertzale’ que no està disposada que la societat basca continuï contemplant el PNB com a únic ambaixador dels seus interessos a Madrid i davant de l’Administració General de l’Estat. 

L’actitud de Rufián, en primera instància, respondria a una maniobra de diversió més en la pugna entre ERC i JxCat, en la disputa simbòlica entre Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, entre un cert abandonament de l’unilateralisme, conseqüent amb el descens que el CEO detecta en l’afany secessionista, i la persistència dels seus companys de viatge en l’enfrontament amb l’Estat. Però no només a això. Els republicans saben que un Govern a Madrid amb una vicepresidenta d’Unides Podem i diversos ministres (fins a tres els oferia Sánchez) haguessin format un Consell de Ministres més favorable per trencar qualsevol estratègia homogènia després de la sentència del Suprem i, eventualment, un recolzament –directe o indirecte– a la gestió de la Generalitat després d’unes possibles eleccions, reactives a la resolució penal de la Sala Segona i que ERC guanyaria segons l’organisme d’investigació sociològica de la Generalitat. Els dos propòsits han donat com a resultat un Rufián reinventat que, com a contrapunt, va ridiculitzar la incapacitat dialèctica i negociadora de socialistes i morats.

La filípica que va llançar el republicà des de la tribuna del Congrés a Iglesias per rebutjar temeràriament l’oferta d’una vicepresidència i tres carteres ministerials va ser, juntament amb la del penebista Aitor Esteban, la peça oratòria més convincent sobre l’errada decisió que perpetrava –¿quants van ja?– el secretari general d’Unides Podem. El fet que Rufián escombrés cap a casa amb tanta intel·ligència tàctica –la mateixa que li va faltar a tones el 27 d’octubre del 2017, i abans i després d’aquesta data de record indeleble– no va minvar la lucidesa –al contrari– de l’obituari que va entonar davant dels tensos –potser desencaixats– rostres dels líders socialista i populista. A la tardor, va advertir Rufián, manaran altres circumstàncies, el context serà diferent i l’actitud d’ERC, en conseqüència, no serà la mateixa. Possiblement, el posicionament del portaveu republicà el va captar abans i millor el president del Govern en funcions –per a qui la gestió de la crisi a Catalunya era un dels motius de profunda desconfiança per incorporar UP al Govern– que el mateix Iglesias, replegat sobre si mateix, endogàmic en un raonament circular infectat per un ressentiment invencible cap al secretari general del PSOE, a qui per segona vegada descavalca en un procés d’investidura presidencial.

Notícies relacionades

El PSC, el principal puntal de Sánchez

Andalusia exigeix 1.500 milions més

Rufián va donar la mesura de la ‘nova’ política republicana mostrant la disposició al fet que l’independentisme rebi l’hegemonia d’ERC com a alternativa al nihilisme de l’home de Waterloo, a la inacció de Quim Torra –tots dos més mal valorats que Junqueras– i al radicalisme de Laura Borràs. Però també va donar la mesura de la postració de l’esquerra espanyola, que lluny de resultar revitalitzada per Unides Podem s’ha cremat fins a protagonitzar un fracàs de dimensió històrica difícilment reparable al setembre si Iglesias no decideix marxar –o l’obliguen, el que no és descartable i a Madrid es dona per fet– i abandonar el lideratge de Podem. Que el substitut de Joan Tardà –que molts van creure imprescindible en el Congrés als efectes de mantenir dret el discurs del republicanisme català– s’hagi convertit en referència política es deu, sí, al seu gir personal i d’ERC, però també, i potser sobretot, que ningú a l’esquerra espanyola va tenir capacitat estratègica per ocupar el terreny que va cultivar el diputat independentista.

Aquesta anàlisi resultaria incompleta si no acabés amb dos apunts imprescindibles. Primer: Rufián, en la seva certa arrogància de convers a l’alta política, va compondre un diagnòstic necrològic –especialment per a Iglesias i UP (li va retreure desdenyar una oferta immillorable)– lúcid i ben anticipat. Segon: Rufián –aquest diputat a qui Ana Pastor va cridar al seu despatx durant la legislatura anterior perquè desistís en les seves excentricitats que “només a tu, Gabriel, et perjudiquen”– va humiliar la classe política madrilenya, que feia molts anys no volava tan ras. Que des d’una Catalunya la vida pública de la qual és l’exemple més gran d’ineficiència, surti un esclat com el que –veurem si fugaçment, veurem si només fins a la tardor– ha protagonitzat Rufián fa pensar. Tot i que molts suposin que el diputat i el seu discurs són un estratagema, una impostura, un simple ‘trompe-l’oeil’.