Miquel Pueyo: «A Catalunya hi ha hagut un excés de profecies»

Miquel Pueyo (Lleida, 1957), d’arrels aragoneses, situa sense embuts el seu independentisme al mapa de la història de Catalunya el 1988. No en va va ser un dels tres diputats que va impulsar i va votar la primera iniciativa parlamentària sobre el dret a l’autodeterminació el 1991. “La resta de diputats ens observaven amb certa commiseració i pensaven que érem tontos, però hem arribat a veure l’1-O, que és evident que va ser una derrota de l’Estat, una cosa impensable fa cinc anys”.

També era imprevisible per a alguns fa cinc mesos que Lleida fos un feu d’ERC. ¿És molta responsabilitat ser el primer alcalde republicà des de la guerra civil?

La veritat és que sí. No negaré una certa sensació de vertigen per la magnitud de la tasca, però com que no crec en els líders salvífics, la meva capacitat de lideratge –si la tinc– serà la de crear equip i donar oportunitats als joves que m’acompanyen a la llista per canviar Lleida. El projecte del PSC en els últims 40 anys ja estava esgotat, i malgrat que és un agent polític important, a Lleida necessita passar una temporada a la banqueta en termes esportius i des del respecte.

Inicia el mandat amb un pacte amb Junts per Lleida i el Comú de Lleida i la creació d’una comissió civicopolítica sobre els esdeveniments de l’1-O.

La comissió, aprovada amb el cartipàs, funcionarà al setembre. No ha de generar pors. El que pretenem és descriure de forma plural i objectiva què va passar l’1-O a Lleida perquè ara només tenim un relat de la Fiscalia que no es correspon amb els fets.

Va esmentar aquesta comissió en el seu discurs d’investidura, de marcat contingut polític.

Vaig esmentar els exiliats i els presos, l’1-O, però també va estar molt orientat a la necessitat de diàleg polític. La situació actual de conflicte entre Catalunya i Espanya no es decidirà per la via judicial o de la violència, per tant només queda la via política de dialogar, cedir, concertar... Així em vaig dirigir als regidors que podien recolzar-me per a l’alcaldia, però també als del PSC (hi ha edils que se senten incòmodes amb el que va passar l’1-O), i als del PP i Cs, amb què podem acordar algunes coses o conviure quan no sigui possible l’entesa.

S’estrena en la política municipal a pocs mesos de l’esperada sentència del judici de l’1-O. ¿En tem les conseqüències?

No vull profetitzar. Els profetes són persones indignades. A Catalunya hi ha hagut un excés de profecies. Crec que hi haurà una sentència dura i que tindrem persones innocents condemnades a presó durant anys o a vagar per l’exili. No sé quina serà la reacció civil, però auguro una continuïtat d’accions en dos fronts: el de la internacionalització –de vegades decebedor però un dels pocs àmbits en què els catalans podem continuar guanyant terreny– i l’intern –per guanyar amb més contundència totes les eleccions que es convoquin. Però soc incapaç d’imaginar per quins camins transcorrerà la política. La història segueix ritmes i cicles que no estan vinculats als de la vida d’una persona i no s’ha de sotmetre a l’excés de ciclotímia que hi ha hagut a Catalunya, que va des del ‘ja ho tenim a l’abast’ al ‘ja ho hem perdut per sempre’.

¿Preveu consensos municipals?

Hem concretat un acord de govern molt elaborat partint del consens. ¡L’annex al cartipàs té més d’un centenar de pàgines! L’espai municipal d’ERC amb Junts per Lleida i el Comú aspira a representar el 80% dels ciutadans, no necessàriament independentistes, però que estan en contra de l’empresonament i de l’exili de polítics catalans, que creuen que el conflicte entre Catalunya i Espanya només es resoldrà per la via del diàleg, i que consideren preferents els valors republicans als de la monarquia... En aquest marc serem capaços de governar amb estabilitat durant quatre anys amb un govern de coalició, que obliga al diàleg constant. No obstant, no puc assegurar que la dinàmica local de Lleida no pugui ressentir-se de la inestabilitat global entre Catalunya i l’Estat, sotmesos a tensions i amb interrogants tan poderosos.

En l’àmbit municipal, tenen sobre la taula conflictes com el de l’art per les obres de Sixena ¿Què farà des de la Paeria?

Ja en les meves anteriors responsabilitats com a delegat del Govern a les Terres de Lleida, en les reunions amb els últims tres bisbes he defensat que el pecat original de l’anomenat ‘conflicte de l’art’ és que el nunci del Vaticà es va obstinar a modificar els límits geogràfics de la diòcesi de Lleida. I va aparèixer un conflicte que mai havia existit. Una actuació que només s’ha aplicat a Lleida. A la resta de l’Estat el límit diocesà no coincideix amb l’autonòmic perquè les diòcesis es van configurar sobre divisions assentades en l’època romana. La diòcesi de Lleida es va escapçar al restar-li tot el territori que coincideix més o menys amb la Franja de Ponent. Mentre no hi va haver aquesta frontera eclesiàstica el patrimoni de l’art s’explicava a Lleida perquè és una capital que, en molts sentits, supera els seus límits administratius. No renunciarem a la capacitat i missió museística d’explicar la història d’un territori que s’assenta com a mínim al segle XIV. Tatxo Benet acaba de cedir al museu un retaule que ajuda a reconstruir una part del relat museístic que es va perdre amb el trasllat de les obres a Sixena.

¿El qüestionen per defensar que l’espai públic no pot ser neutral?

L’espai públic és plural i l’únic espai públic escèptic és aquell en què s’ha suprimit l’expressió de l’opinió i de la dissidència. La ciutat és plena d’opinions, reclamacions, expressions diverses... i no m’incomoda. I a l’ajuntament es demostra amb l’exhibició durant l’any de diverses banderes, i il·luminant la façana de diferents colors en defensa i solidaritat amb diverses causes. I, efectivament, una majoria suficient de la Paeria considera que es pot posicionar amb un llaç groc i una pancarta en defensa dels presos polítics.

¿En què consisteix “canviar” la ciutat?

Conjuntament amb la diputació, la Cambra de Comerç, els serveis territorials de la Generalitat i els agents socioeconòmics, haurem de definir quina ha de ser la marca de ciutat i explorar l’aparició de nous sectors econòmics. Lleida és eminentment universitària, però s’ha desaprofitat aquest perfil malgrat que hi ha 12.000 joves que estudien aquí, el 10% de la població. Actualment, les dues àrees d’activitat principals són l’agroalimentària (el sector primari i la seva transformació) i el comerç i els serveis. Hem de fomentar el sector industrial per diversificar l’oferta de llocs de treball i generar més recursos per rendes.

¿Quins projectes impulsarà?

La nova estació d’autobusos, que revitalitzarà els carrers de l’entorn, i el sanejament financer del Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari i de l’Empresa Municipal d’Urbanisme. Hem trobat la caixa municipal buida i un endeutament del 108%. Farem una auditoria interna i, si és necessari, externa. No es tracta de destapar suposats casos de corrupció, sinó de separar clarament el que és públic del que és privat i d’atorgar privilegis, com que els regidors disposin d’una plaça d’aparcament pública.

Notícies relacionades

Jordi Ballart: «Terrassa és plural i està dividida, com Catalunya»

"No hi ha res més progressista que la llei, que ens iguala a tots"

Cada estiu Lleida és notícia per problemes amb els temporers immigrants.

Un 20% de població és d’origen estranger, però molts d’ells ja són joves lleidatans que mantenen els seus origens i creences religioses. En paral·lel, cada estiu, per a la recol·lecció de la fruita i la falta de mà d’obra es concentra l’arribada de temporers d’altres països que, de vegades, no poden accedir a un contracte laboral perquè no tenen la documentació en regla, o en venen molts i hi ha un excés de mà d’obra o no tenien accés a una vivenda. Per això, era habitual trobar unes 250 persones dormint al carrer. Aquest any hem constituït una oficina d’orientació i acollida i un refugi amb aire condicionat, dutxes, consignes i llits provisionals en un poliesportiu de la ciutat on, per un temps limitat, s’acull aquestes persones. Només dormen a la ciutat els que no volen acudir al centre, una quinzena de persones. Ens acusen d’estar provocant un ‘efecte crida’, però no crec que ningú es desplaci a Lleida enlluernat per la possibilitat de passar una nit en un poliesportiu, sinó per trobar feina i guanyar-se la vida i un salari molt discret. No és la diferència racial, sinó més aviat la pobresa d’aquests temporers el que genera por i rebuig entre la població.