Coalicions a dreta i esquerra

La primera vegada que dos partits es van repartir un Govern autonòmic va ser el 1986. Els socialistes bascos van compartir la ‘lendakaritza’ amb el PNB en la que va ser la primera coalició de Govern de l’Espanya de les autonomies. Després d’aquell acord en vindrien d’altres, però la tònica sempre va ser governs d’un sol partit. Fins ara. Tot i que Pedro Sánchez i Pablo Iglesias es neguen a predicar amb l’exemple, aquest cicle electoral ha inaugurat l’era dels executius de coalició.

El mapa del poder autonòmic que van dibuixar les eleccions del 26 de maig marca una fita: 13 dels 17 governs (el 76%) són coalicions entre partits. Abans de l’última cita amb les urnes eren només set. Si el 2015 va ser el final de les majories absolutes –només la Galícia del popular Alberto Núñez Feijóo, un any abans, va resistir la confrontació amb els nous partits–, el 2019 sembla el final dels governs monocolor. 

El PSOE va vèncer en els últims comicis en 12 de les 17 comunitats autònomes. El PP ho va fer només a Galícia, i a Navarra en coalició amb Ciutadans. A la resta es van imposar el Partit Regionalista de Cantàbria, el PNB i Cs. Però només tres territoris van tenir majoria absoluta. A Castella-la Manxa es va imposar el socialista Emiliano García Page, que havia protagonitzat la primera coalició de Govern entre el PSOE i Podem la legislatura anterior. La unió ha acabat en majoria absoluta per al primer i la desaparició a la comunitat del segon. A Extremadura, el socialista Guillermo Fernández Vara torna a ser president, i aquesta vegada sense necessitar el recolzament extern de Podem. És l’única regió d’Espanya que no coneix la coalició de Govern. L’altra majoria absoluta la va aconseguir el 2016 Núñez Feijóo a la Xunta, feu popular per antonomàsia. 

Els socialistes tindran un Govern en solitari, eld’Astúries. És l’única comunitat en la qual un partit sense majoria absoluta podrà governar. Adrián Barbón és president per majoria simple després d’un acord programàtic amb IU, que es va presentar sense Podem. Per a la majoria absoluta, Barbón necessitava els quatre diputats morats, però no hi va haver acord.

Els blocs

De les 13 autonomies amb governs de coalició, en vuit governa un pacte d’esquerres (sis d’aquests, liderats pel PSOE) i en quatre, un acord de dretes (PP i Cs, amb el recolzament de Vox en gairebé tots), a més del pacte JxCat-ERC a la Generalitat de Catalunya.

Gairebé la meitat dels acords aconseguits –6 de 13– han sigut ‘pactes de perdedors’; o sigui, majories parlamentàries que deixen fora del Govern al partit més votat. El de Catalunya, on Ciutadans va guanyar les eleccions autonòmiques, el 2017 va donar un Govern de postconvergents i republicans no sempre estable i sobre el que plana l’ombra d’un altre avançament electoral.

Els quatre acords de la dreta són dins d’aquest grup de ‘pactes de perdedors’ que han desplaçat el PSOE com a força més votada. El primer va arribar a Andalusia, i l’esquema es va repetir en altres autonomies. El popular Juan Manuel Moreno es va convertir en el primer president andalús que no és socialista gràcies a la coalició amb Cs i al recolzament extern de Vox. Però la formació ultradretana no ha posat gens fàcil que es repeteixi la fórmula.

A Múrcia i la Comunitat de MadridMadrid les negociacions han sigut extenuants i amb temptatives de ruptura. El popular Fernando López Miras va necessitar un segon debat d’investidura a Múrcia, després que fracassés el primer intent pel rebuig del partit de Santiago Abascal. A la Comunitat de Madrid, l’acord ha sigut encara més tardà. La dirigent popular Isabel Díaz Ayuso va necessitar 80 dies perquè la seva coalició amb Cs tingués el recolzament de Vox. És, a més, la primera vegada que les dues regions tenen governs bicolor.

Castella i Lleó també compta amb un pacte de blaus i taronges, però no van necessitar els ultradretans perquè les dues forces sumaven majoria absoluta.

Hi ha un altre territori, la Comunitat Foral de Navarra, on el partit més votat s’ha quedat fora del Govern (Navarra Suma, una coalició del PP, Cs i Unió del Poble Navarrès), però ha sigut el PSOE el que ha liderat l’acord alternatiu. El quadripartit que forma amb Geroa Bai, Podem i IU ha provocat molts maldecaps al president del Govern en funcions, Pedro Sánchez. El PP i Cs han arremès amb força contra la investidura de la socialista María ChiviteMaría Chivite, que va necessitar l’abstenciód’EH Bildu.

Euskadi i Cantàbria, excepcions

A set autonomies, el partit més votat va optar també per la coalició. En tots lidera el PSOE, tret d’Euskadi, on el PNB comparteix Executiu amb els socialistes des del 2016, i Cantàbria, on Miguel Ángel Revilla ha tornat a reeditar el bipartit amb el PSOE, però aquesta vegada amb el Partit Regionalista de Cantàbria com el més votat.

A Canàries, una de les regions amb més cultura de la coalició –mai hi ha hagut majoria absoluta–, el Pacte de les Flors entre el PSOE, Nova Canàries, Podem i Agrupació Socialista de La Gomera va posar fi a 26 anys de Govern de Coalició Canària.

Notícies relacionades

El PP corona Ayuso a Madrid com a ariet contra Sánchez

PSOE i Podem arriben a un acord per governar La Rioja

El‘Pacte de Bellver’, a les illes Balears, manté la socialista Francina Armengol al Govern en una coalició amb MÉS a la qual s’afegeix ara Podem. Javier Lambán ha firmat el primer quadripartit de la històriad’Aragó  amb el PSOE, Partit Aragonès (PAR) i Chunta Aragonesista –amb aquesta última ja governava en l’anterior legislatura– i el recolzament extern d’IU. I a la Comunitat Valenciana, PSOE i Compromís reediten el ‘Pacte del Botànic’, però aquesta vegada incloentPodem  a l’Executiu. 

La Rioja, amb retard

L’última comunitat en sumar-se a la llista ha sigut La Rioja, on els desacords entre el PSOE i Podem han complicat un Govern que semblava impossible. La socialista Concha Andreu serà investida en uns dies, després que el nombre de conselleries que corresponien a Podem fos, en el primer intent, la principal trava entre les dues formacions. Una situació semblant a la que viu el Govern central, amb les desavinences entre Sánchez, que vol un Govern monocolor, i Iglesias, que insisteix en la coalició. Amb prou feines falta un mes per saber si a escala nacional també hi haurà acord.